Els activistes espanyols són rebuts com a herois a Turquia

“Era com viure una pel·lícula bèl·lica en directe”, assegura la catalana Laura Arau, membre de l'oenagé Cultura, Pau i Solidaritat Haydée Santamaría, sobre l'experiència viscuda a bord de laFlota de la Llibertat,que va ser abordada per l'Exèrcit israelià dilluns quan transportava ajuda humanitària a la Franja de Gaza: “Encara no he pogut assimilar tot el que ha passat”.

Ja eren altes hores de la matinada quan els tres espanyols --Arau i la seva parella, el madrileny Manuel Tapial, tots dos activistes de la mateixa oenagé, i el valencià David Segarra, periodista de Telesur-- podien trepitjar un terreny que consideraven segur, després del malson viscut a Israel. Cansats per la falta de son, les presons israelianes i els endarreriments del viatge de tornada, però amb l'alleujament d'haver sobreviscut a una experiència traumàtica.

Els 470 cooperants de diverses nacionalitats --encara que majoritàriament turcs-- van ser rebuts pel viceprimer ministre turc, Bülent Arinç, i una delegació ministerial al pavelló d'Estat de l'aeroport Atatürk d'Istanbul. A fora, una multitud de centenars de persones onejava banderes turques i palestines i corejava la màxima musulmana: “Al·là és gran”. Una pancarta donava la benvinguda als “Àngels de Gaza”. A ulls dels turcs, tots els membres de la flotilla s'han convertit en verdaders herois.

“Israel ha aconseguit exactament el contrari del que esperava. Ha mostrat a tot el món quina és la seva manera d'actuar. Igual que va caure l'apartheid a Sud-àfrica, crec que aquest és principi del final de l'ocupació israeliana”, va manifestar David Segarra.

Un camí de patiments

Però abans d'arribar a Istanbul, els activistes espanyols van haver de passar per un periple ple de dificultats i patiments. La fatídica matinada de dilluns passat, quan viatjaven a bord del vaixell més gran de laFlota de la Llibertat, el vaixell de bandera turcaMavi Marmara, van descobrir que la Marina israeliana havia bloquejat el seu pas. “Contenia almenys 12 vaixells de guerra israelians”, explica Manuel.

La seva versió dels fets difereix sensiblement de l'oferta per les autoritats israelianes, que asseguren que els seus soldats només van disparar quan van ser atacats per una furibunda multitud de fanàtics a bord del Mavi Marmara: “Abans que els soldats baixessin dels helicòpters ja hi havia dos morts al vaixell --dos periodistes, un d'ells amb un tret al front-- a causa dels trets des de les llanxes Zodiac”.

A més, assegura que hi podria haver més morts que els 9 reconeguts, dels quals han arribat els cadàvers aquesta matinada a Istanbul, ja que, com manté IHH, l'oenagé islàmica turca que va organitzar bona part de la flota, “alguns morts van ser tirats al mar”. “El vaixell era ple de sang”, recorda Manuel, i s'enerva quan s'esmenta el relat israelià de l'incident: “¡No tenen vergonya! ¿Quina violència poden exercir persones desarmades contra soldats de l'exèrcit? Només vam exercir una resistència pacífica”.

Els tres espanyols van viure l'abordatge israelià des de la sala reservada a la premsa, però això tampoc els va salvar de les vexacions, ni de ser apuntats amb les armes dels soldats, sortir encaputxats o que els fos incautat tot el material recollit. “Al ser periodistes no ens van emmanillar com a la resta i al ser europeus ens van permetre seure en cadires. Però als turcs i als àrabs els van lligar de mans i els van obligar a estar ajupits. Recordava les imatges de la guerra de l'Iraq”, afirma Laura.

Interrogat pel Mossad

Un cop en territori israelià, homes i dones van ser separats. “No he pogut veure el Manuel fins avui --es va queixar Laura Arau--, a ell el consideraven entre els dolents i per això només li van donar menjar una vegada”. De fet, Manuel Tapial assegura que va ser interrogat pel Mossad (servei secret israelià) durant tres hores. Els tres espanyols diuen que no tenen gaires notícies del que ha passat al voltant del seu cas, ja que les autoritats israelianes els han mantingut incomunicats.

Tampoc la tornada ha estat lliure de dificultats tot i que havia estat negociada pel Govern d'Ankara, “sense la seva ajuda no hauríem pogut sortir d'Israel”, apunta Manuel. Durant hores i hores es va esperar a Istanbul la sortida dels vols. Unes vegades perquè la IHH denunciava que hi faltava gent i altres vegades perquè els israelians no donaven el permís per enlairar-se, el vol cap a la llibertat s'endarreria un cop rere l'altre.

Notícies relacionades

Tendència global, seguretat, immigració…: Cinc claus per entendre la victòria de l’ultra Kast en les eleccions de Xile

Arsen Ostrovsky, advocat israelià: sobreviure a l’atac de Hamàs el 7-O i ara al de la platja d’Austràlia

Però Manuel no pateix especialment pels seus sofriments, només se li il·luminen els ulls per la brillantor de les llàgrimes quan Laura explica la història d'una de les seves companyes, una dona palestina malalta de càncer que, després d'haver-li estat impedida l'entrada a Gaza pel pas de Rafah (que connecta la franja amb Egipte), va optar per la solució més desesperada: embarcar-se en la flotilla amb l'esperança de trencar per sempre el bloqueig que ofega la població de Gaza. Tampoc així va poder ser.

“Sé que el que jo he patit en un dia, és el que pateixen els palestins cada dia”, justifica Laura. Ara es prepara per tornar a casa, que serà demà en un vol a Barcelona. Però tot i així s'apressa a afegir que seguirà treballant tots aquests dies per la causa palestina. “Amb el que hem fet no n'hi ha prou. Hem d'intentar tornar a Gaza, és la nostra obligació fer-ho”.