Orhan Pamuk: ''L'assetjament dels nacionalistes em carrega, però ningú m'empenyerà a l'exili''

LLOC DE NAIXEMENTISTANBUL (TURQUIA)EDAT54 ANYSESTUDIS ARQUITECTURA I PERIODISMELLIBRESCEVDET Y SUS HIJOS,EL LLIBRE NEGRE,NIEVE,ISTANBUL, CIUTAT I RECORDS

L'escriptor turc Orhan Pamuk, de 54 anys, guardonat el 2006 amb el premi Nobel de literatura, ha parlat molt i ha escrit moltes pàgines sobre la relació d'amor i odi que existeix entre el

seu país i Europa. En aquesta llarga entrevista, concedida amb motiu d'un cicle de conferències a Alemanya, reincideix en aquesta gran obsessió i repassa el llarg camí literari i personal que el va portar fins al guardó de l'Acadèmia sueca.

--Aquesta setmana ha viatjat a Alemanya per reprendre la gira de lectures que va suspendre al febrer. ¿Per què va ajornar llavors els seus compromisos d'una manera tan dràstica per anar-se'n als Estats Units?

--L'assassinat del meu amic Hrant Dink va suposar una gran consternació per a mi. Aquest atemptat va afectar molts escriptors i intel·lectuals i va provocar la por a tornar a la Turquia fosca dels anys 70 en què va morir molta gent a causa de la política d'assassinats. Per a mi era millor viatjar a Amèrica. A l'estranger puc guanyar distància respecte a aquests tràgics esdeveniments.

--Molts van entendre la seva marxa apressada com una fugida.

--Suportava molta pressió. L'ajornament no va tenir res a veure amb el fet que desconfiés del sistema alemany de seguretat. Sigui com sigui, en aquella gira de lectures m'haurien preguntat constantment sobre les amenaces de mort. I així només hauríem aconseguit donar-los una importància que no mereixen.

--A Turquia, els escriptors crítics han de témer per la seva vida.¿Està amenaçat?

--Els meus amics i el mateix Govern em van recomanar que tingués un guardaespatlles. És indignant haver de viure així.

--¿Pot escriure bé als Estats Units?

--La meva estada als Estats Units ja va resultar productiva als anys 80, quan vaig escriureEl llibre negre, el meu primer gran èxit internacional. Llavors, la universitat novaiorquesa de Columbia, on actualment dono classes, es va convertir en la meva segona residència cultural, allà em sento estupendament i estic relaxat. Fins i tot en l'actualitat podria escriure allà perfectament i acabar el meu nou llibre,El museu de la innocència. És una novel·la molt ambiciosa en què fa uns 10 anys que estic treballant. L'argument transcorre a

Istanbul, entre el 1975 i l'actualitat, i tracta del sofriment obsessiu i de la gran pregunta: ¿què és en realitat l'amor?

--No obstant, en la seva gira de conferències vostè presenta 'Istanbul', el retrat de la seva ciutat natal, que ha agafat rellevància amb l'atorgament del premi Nobel.

--Sí, al llibre parlo de la meva infància com d'un període de melancolia postotomà en què la cultura i l'economia turca es troben molt lluny de l'europea. En aquells moments, la ciutat no disfrutava de la modernitat que sempre va anhelar, sinó que estava sobre les ruïnes de l'esplendor otomana perduda. Era un

estímul fosc, un sentiment d'aflicció i d'aïllament que embargava no només uns quants, sinó tota una ciutat, era una mena de resignació col·lectiva.

--¿També descriu el seu propi estat d'ànim?

--Quan descric Istanbul també em descric a mi mateix. Quan era jove, em frenava, em paralitzava la me lancòlica visió interior que anome nemhünzün. La història de la meva família és una història de derrotats molt semblant a la d'Els Buddenbrook, de Thomas Mann. Quan vaig néixer, la meva família posseïa una gran casa i un patrimoni que vam perdre amb els anys. Fins aquí arriba la meva història personal, amb la pena de la pèrdua de l'imperiotomà.

--El seu llibre finalitza el 1972. En l'actualitat, Istanbul és la ciutat més moderna del món islàmic. ¿És aquesta la Istanbul que va somiar, oberta a occident?

--La Istanbul occidental, tal com el visitant la veu, només és el 10% de la ciutat i de la seva població. Segur que Istanbul s'encamina a ser un atractiu centre turístic, financer i cultural, però hi ha milions d'éssers tristos en aquest gran mar d'immigració, pobresa, misèria i contrarietats. Tot plegat és conseqüència de la frustració i la ràbia. Allà s'amunteguen els problemes polítics i ètnics de tot Turquia. Afortunadament,aquests conflictes ja no es tracten d'una forma tan brutal.

--¿Manté les seves afirmacions sobre la massacre turca contra els armenis el 1915 malgrat haver hagut d'enfrontar-se a un judici per haver expressat la seva posició crítica al voltant d'aquests fets?

--Encara lluitem per una llibertat d'expressió total. Però això no té res a veure amb la Turquia de la meva infància, quan només es podia parlar en veu baixa de certs temes. En aquells moments, als armenis o als grecs se'ls increpava al mig del carrer dient-los: "¡Parla, ciutadà turc!". Però avui dia es pot parlar de gai

rebé tot.

--¿És Istanbul realment un pont entre la cultura occidental i l'oriental?

--En la meva opinió, aquesta afirmació és un clixé. M'enerva veure'm reduït constantment al paper de constructor de ponts. Jo no he de ser ni tinc dret a ser el representant d'una cultura, d'una constel·lació política, de certa ètnia o història. Però com que els meus llibres han estat traduïts a més de 45 idiomes, m'he convertit en el representant de Turquia, cosa que no vull ser, perquè jo sóc escriptor.

--En la seva opinió, ¿quin paper porta a terme l'islam?

--És horrible que als turcs sempre ens vegin primer com a membres de l'islam. Sempre em pregunten sobre religió i gairebé sempre amb un to negatiu que em molesta molt. No es pot negar que la majoria de la meva gent és musulmana, però si vostè vol entendre realment el meu país, ha d'observar la seva història i la nostra constant orientació cap a Europa. Els turcs mantenim una clara relació d'amor i odi amb la cultura europea. Turquia forma part d'Europa.

--¿També se sent europeu quan efectua les seves lectures a París o en les ciutats alemanyes?

--Hi ha una cosa meravellosa pel que fa a la consciència de nacionalitat: fora de Turquia em sento més turc que a Istanbul. Quan estic a casa aflora amb claredat la meva vena europea. Això és un fet que els meus opositors, sobretot els nacionalistes turcs, utilitzen com a pretext per criticar-me. I em molesta perquè a penes hi ha ningú que s'hagi ocupat tan àmpliament de la nostra cultura com jo en els meus llibres. La meva orientació cap a occident, el meu apreci per la cultura europea i el seu estil de vida, és una cosa que mai he amagat.

--Per desgràcia, 'Istanbul' s'acaba quan la seva vida es troba en un gran punt d'inflexió, quan als seus 21 anys, el 1972, vostè decideix ser escriptor.

--Els joves d'Istanbul procedents de la burgesia secular es trobaven en aquells moments a l'inici d'un llarg i pedregós camí que descriuré en un pròxim llibre. La meva decisió d'observar el món a través de les no vel·les, que és una típica manera europea de veure les coses, es va convertir per a mi en una gran càrrega. Però jo n'era conscient i em vaig sobreposar a l'angoixa que em produïa.

--Vostè acostuma a parlar de paciència i de professió quan es refereix a la feina de l'escriptor; pràcticament igual que el pintor miniaturista del seu llibre 'Me llamo Rojo'.

--Personalment em veig més com un treballador que no pas com un artista. Lògicament, la creativitat i la inspiració juguen el seu paper. La verdadera literatura és més que la narració d'una història, ha de donar al lector l'essència del món en els àmbits de la moral, la filosofia i l'emoció. En els meus llibres he intentat elaborar tota aquesta veritat interior. Si no es té capacitat de treball i paciència es perd el talent més important.

--¿Quan se sent més creatiu?

--Sóc un home molt disciplinat. Em llevo cada dia a les set del matí i m'assec, encara en pijama, a la taula on tinc preparats els meus fulls i els meus llibres d'anelles. Intento escriure cada dia un parell de pàgines. A més, estic tan concentrat a llegir, modificar i continuar el que he escrit el dia anterior que prefereixo beure el cafè que va sobrar ahir a fer-me'n un de nou. Asseure'm allà per llegir i escriure és per a mi la millor de les sorts.

--I a vostè el commou el que està passant al món...

--Al matí no acostumo a llegir cap diari. És a la tarda a primera hora quan faig una ullada a les revistes, després d'acabar la feina. Llegir el que segueix passant a Turquia em

desmoralitzaria. Aquesta opinió la mantinc des que tenia 30 anys, quan les circumstàncies eren encara molt pitjors. Als convulsos anys 70, quan m'oposava a l'esquerra i a la dreta, els serveis de seguretat actuaven amb brutalitat, molta gent va morir pels seus trets al carrer.

--¿Se sent com l'heroi Ka de la novel·la 'Nieve' o com una víctima de la política?

--Segur que hi ha algunes concordances entre ell i jo, però Ka és

una versió empobrida de mi mateix. Ell intenta tenir sort com a poeta, però està frustrat i depèn de manera desordenada de l'exterior, d'Alemanya. Jo tinc més èxit que ell, a mi ningú m'empenyerà a l'exili, ni tan sols els nacionalistes, encara que¶

m'aclapara l'assetjament a què em sotmeten. No obstant, en l'intent per comprendre la seva responsabilitat moral, les seves pors i els seus somnis, la seva ingenuïtat i fins i tot la seva perseverança, Ka resulta estar molt a prop meu.

--Molta gent veu en els seus dos últims llibres, 'Nieve' i 'Istanbul', una introducció al que és Turquia...

--M'agrada que la gent del meu país s'acosti als meus llibres, però em molesta veure'm reduït a això. No tinc cap intenció d'explicar els problemes i la cultura turcs. La meva literatura té una aspiració universal, no pretenc que els meus lectors tinguin clara la política turca.

--Però vostè no té cap inconvenient a expressar les seves idees sobre la política turca i ha advocat per la integració de Turquia a la Unió Europea. ¿El sorprèn que encara no s'hagi produït cap acostament per fer aquest pas amb el seu país?

--En qualsevol cas, em temo que dins del projecte d'Europa aquest assumpte està abocat a convertir-se en una trista història. Les dues parts han contribuït a fer que sigui així.

Una part dels europeus tenen la certesa que a Turquia se segueixen practicant atemptats contra els drets humans i, en conseqüència, ho instrumentalitzen. Per la seva banda, els dirigents turcs han reaccionat de manera molt sensible quan

alguns països han mostrat les seves reserves. Aquí ha fallat l'autoconfiança del nostre Govern. La nostra elit s'ha vist amenaçada i ha airejat el seu desànim. Això ha fet que Europa, on s'acostuma a utilitzar qualsevol pretext, reforci les seves reserves. Aquesta renúncia ha tornat a donar aire al nacionalisme turc. Es tracta d'un peix que es mossega la cua.

--Mentrestant, ¿ha perdut la il·lusió per Europa?

--Estic sorprès i frustrat, però em sento molt segur que l'entrada de Turquia a la Unió Europea representaria un gran avantatge per a les dues parts. Seria un gran èxit per a la nostra democràcia, la nostra cultura i la nostra economia.

--¿Fins a quin punt considera que ha avançat Turquia en el camí cap a Europa?

--Vist des de Mart, encara es pot dir que estem a prop de fer aquest pas. Crec que algun dia també formarem part d'Europa, però potser les dues parts han de passar un temps en la seva pròpia esfera i així veure, durant cert temps, com evoluciona

l'una sense l'altra.

--Amb la presència del ministre d'Afers Estrangers Abdul·là Gül, per primera vegada un polític d'un partit amb arrels religioses com l'AKP pot arribar a ser president de la Turquia moderna. La seva dona porta el xador, un símbol de la seva vida religiosa. ¿Gül podria posar el fre a l'evolució de Turquia?

--En el passat, múltiples experiències ens han ensenyat que finalment no ‡1tot depèn del candidat a la presidència. El que compta és la fidelitat del president a la democràcia, als drets

humans i a la llibertat. Hem tingut molts presidents que, una vegada han estat elegits, han sacrificat aquests principis a canvi de la seva pròpia comoditat.

--En qualsevol cas, s'observa un ascens del nacionalisme turc.

--Sí, existeix un enfortiment del nacionalisme turc i un racisme odiós. Tots dos deriven una mica de la incapacitat de Turquia per a la convivència amb els kurds, però també del vergonyós procés d'entrada a la Unió Europea i de la frustració que n'ha resultat. La conseqüència més nefasta d'aquest nacionalisme és la limitació de la llibertat d'expressió, les campanyes d'odi contra els intel·lectuals. Els inte‡lectuals proeuropeus estan sotmesos a una pressió terrible.

--El seu amic turcoarmeni Hrant Dink, que va morir assassinat, va rebre una quantitat tan gran de cartes amb expressions d'odi i pressions que va arribar a parlar de "tortura psicològica".

--Hrant pensava que el problema turc amb el passat se solucionaria amb l'obertura i, també, amb el fet de veure's un mateix com a persona. L'assassinat de Hrant va ser espantós i no ha de caure en l'oblit. Va ser molt sorprenent veure com una part dels principals mitjans de comuni cació intentaven trobar una explicació, gairebé una disculpa del que havia passat. Cosa que evidencia certa camaraderia d'algunes forces de l'ordre amb els assassins. Potser ens hem equivocat al pensar que estàvem preparats per a la nostra obertura al món i al liberalisme. Malgrat tot, no ens mereixem la mala imatge que hem projectat per aquest acte; hi seguirà havent grans avanços.

--Des del seu judici, vostè no s'ha referit massa a la política. Abans accentuava més el seu paper polític com a escriptor.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El Regne Unit rep una xifra rècord d’immigrants en un dia electoral clau

--Quan s'està irritat davant l'evolució dels fets, és millor apartar-se de la política i callar. La censura no hauria d'existir, s'hauria de poder dir tot sense limitacions. No permetré que la política exerceixi el seu poder sobre meu. En els dos últims anys hi ha hagut massa política en la meva vida. Crec molt en la responsabilitat moral de l'autor, però en primer lloc hi ha l'obligació d'escriure bons llibres.

Der SpiegelDistribuït perThe New York Times Syndicate. Publicada al Quadern del Diumenge d'EL PERIÓDICO. Traducció: Joan Barris.