Pilar Eyre: «Sempre surten un rei, un gallec i un gos a les meves novel·les»

Acaba de sortir ‘De amor y de guerra’, una història d’amants en temps convulsos, de «vides corrents» truncades per la Guerra Civil i l’exili. I van 23 títols de la periodista i cronista social, soltera de nou després de deixar enrere la relació a distància que ha mantingut els últims vuit anys amb el també periodista Enrique Badia. No descarta tornar-se a enamorar: «L’amor no té edat», proclama.

¿Por a hores d’ara?

Una vegada em va dir un psicòleg que davant una crítica negativa se’n necessiten 70 de positives perquè se t’oblidi. Em va passar amb ‘Mi color favorito es verte’ [finalista del Premi Planeta el 2014], que va ser número u en vendes, però una crítica dolenta se’m va clavar al cap.

Torna amb una novel·la.

Les biografies no tenen secrets per a mi. En porto 15. Tinc grans mestres, com ara Stefan Zweig, del qual m’ho he llegit tot. Però només els tontos i els pedants llegeixen assajos i biografies. A les grans novel·les com a ‘Guerra i pau’ o ‘Madame Bovary’ hi ha els grans assajos del món. Aquest estiu he rellegit ‘El Quixot’ i se m’han despertat àrees del cervell que estaven mortes per les pantalles o l’‘ebook’.

I de nou Barcelona com a escenari.

Els grans autors que han cantat Barcelona han sigut Mendoza i Marsé. A mi també m’agrada parlar de coses que he vist, que m’han explicat, que formen part de la meva vida. També surten molts gallecs als meus llibres, perquè el meu pare era gallec, i gossos, i una cosa relacionada amb el rei [en aquest cas, un advocat català que porta els negocis d’Alfons XIII en l’accionariat del Metro de Madrid].

¿Què hi ha seu en aquest ‘De amor y de guerra’?

Parteix d’un amic que em va explicar que el seu avi era republicà i s’havia exiliat amb la Guerra Civil. El van donar per mort i al cap d’uns anys es van assabentar que vivia a 100 km de la frontera. Quan es va reunir amb ell i li va preguntar per què mai va dir res inexplicablement sempre va guardar silenci. Retrato aquella generació que va patir tant estrès posttraumàtic.

¿N’hi va haver casos en la seva família?

El meu pare va ser tres anys a la presó durant la guerra, condemnat a mort, esperant cada dia que l’afusellessin.

Molt fort.

Mai ho vaig parlar amb el meu pare, però sempre el vaig veure amb un fons de melancolia. No en surts indemne, d’això.

Necessitava fer-los un homenatge.

Ja vaig investigar d’aquella època per a la biografia que vaig escriure de l’anarquista ‘Quico Sabaté, el último guerrillero’. Em vaig entrevistar amb moltes persones de l’exili, vaig viatjar a Bordeus, Tolosa, i ara m’he documentat molt més. He descobert una cosa que no s’havia explicat.

Expliqui, expliqui...

He trobat en un llibre antic la declaració que va fer el 1972 un republicà que va passar la frontera amb el general Modesto, que era un heroi comunista de la guerra cantat després per poetes com Alberti. Va explicar que el general va matar sense motiu un noi que intentava apartar un camió de la carretera. Sense cap motiu va treure la pistola, li va apuntar i el va matar. Això també m’ha servit de material per a la novel·la.

I mentre passa aquest fet terrible, el seu protagonista, el Román, s’enamora també a la frontera d’una miliciana rebel. Li recorda alguna cosa, ¿no?

Exacte, vaig intentar entrar al PSUC però no m’hi van voler. Tinc la sort de poder retratar els dos bàndols. Pel meu origen conec un bàndol i per la meva elecció de consciència després vaig conèixer l’altre. Conec les llums i les ombres de tots dos.

Tampoc se n’hi escapa una de la crònica social. És vostè amb Julia Otero, a la ràdio, a la tele, amb Helena Garcia Melero, i a més, triomfa amb el seu canal de Youtube.

I escric a ‘Lecturas’... Estic boja, tot és feina, feina i feina. No tinc vida privada. És un pena, perquè abans feia moltes coses, tocava la guitarra, pintava, tenia molta vida social, m’encantava sortir... Però m’he de reprimir, perquè ja estic pensant en la pròxima novel·la. Encara no l’hi he dit a l’editorial.

A més, RTVE ja roda ‘Ena’, la sèrie sobre la reina Victòria Eugènia basada en el seu llibre.

El guió és de Javier Olivares, el millor guionista que hi ha en aquests moments. M’encanta que hagi captat el caràcter d’aquesta reina, Victòria Eugènia de Battenberg, que és una reina incompresa, estrangera, menyspreada per l’entorn del rei, Alfons XIII. Té molt paral·lelisme amb Sofia, tot i que ella sí que ha sigut estimada pels espanyols.

El seu marit ja no tant... ¿Creu que l’emèrit tornarà a viure a Espanya?

A les regates continuarà venint, però no tornarà a viure a Espanya. Morirà a l’estranger i no passarà res. No ens hem de dur les mans al cap.

¿Manté alguna relació amb Felip?

Cap, tenen una relació molt freda i distant. Són antagònics. Felip vol demostrar que és una nova monarquia.

Fins i tot Letizia té un apel·latiu més modern. Vostè l’anomena la «reina feminista».

Dins de l’estret marge que li deixa el protocol, ha donat mostres que és una dona preparada, feminista, sempre que pot recorda la feina de les dones. En els últims temps està més empoderada.

Elionor encara no té sobrenom. ¿Com la veu a punt de fer 18 i rebent instrucció a l’acadèmia militar?

La veig segura de si mateixa, és una noia ben educada. És molt conscient de les seves responsabilitats.

Aquesta setmana ha aclarit dubtes sobre la trobada de Pujol i Felip en una festa a Barcelona.

El Rei va anar a saludar-lo expressament i quan va sortir hi va tornar una altra vegada a parlar amb ell. Si coneixes una mica els protocols de la Zarzuela, és una cosa molt estranya. Estem parlant de Pujol, que està acusat de múltiples delictes i pendent de judici. Em van explicar la conversa. Li va parlar en català i li va dir ‘president’. Per a mi, el Rei està reivindicant i rehabilitant la figura de Pujol. La Casa Reial no fa puntada sense fil. Veurem un nou tractament cap a Pujol a partir d’ara, i jo me n’alegro.

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿I què es van dir?

Pujol li va dir que cada vegada el veia més alt, i Felip va assegurar que al contrari, que s’encongia. ¿Quant mesura, vostè?. 1,95. Doncs jo la meitat.