Azul Místico (Anita Hernández), la reina dels vídeos de viatges a Youtube

La capitost dels vídeos de viatges a Espanya des de fa més de set anys portava de sèrie la llavor de l’aventura. «La curiositat per conèixer llocs nous va créixer en mi des de molt petita. La culpa va ser, en part, dels llibres [tot i que assegura que a Verne i ‘La volta al món en 80 dies’ els ha llegit ja de gran], però sobretot, de la meva família». I també d’aquella autocaravana de segona mà amb què van recórrer durant 10 anys tot Europa. I Marroc, la primera destinació que li va arribar a l’ànima. «Em va impactar molt, avui no xocaria tant, però fa més de vint anys...», recorda. Al-Aaiun, Fez, quan es van perdre al mig del Sàhara... ¡Les seves primeres pràctiques de rodamon!  

EUA i la ‘síndrome de París’

A ‘Postales desde el aire. Todo lo que viví y viajé como azafata de vuelo’ (Plan B), Azul Místico –el seu àlies és el títol d’una cançó del raper malagueny Elphomega que li agradava llavors i primer va anomenar així el seu blog i després el canal de Youtube– explica les seves segones pràctiques, aquesta vegada reals, i la seva feina durant dos anys a l’aerolínia Emirates, gràcies a la qual va conèixer el sufocant Dubai –on dormia entre vol i vol i on va conèixer el seu nòvio, el Tom, amb qui avui viu a Granada–, Sydney, Jakarta, Luanda, Tòquio, Nova York, Lió... i una infinitat de llocs més als quals, confessa, «no m’importaria tornar». Amb algunes ciutats, sobretot dels EUA, com Boston o San Francisco, va patir el que s’anomena la ‘síndrome de París’, que no és més que el desencant que s’experimenta al conèixer ‘in situ’ un lloc al que s’havia idealitzat gràcies al cine, la tele o els llibres.

View this post on Instagram

A post shared by Anita ✈️ Azul Místico (@azul_mistico)

View this post on Instagram

A post shared by Anita ✈️ Azul Místico (@azul_mistico)

Durban va ser la destinació on més vegades va recalar en aquells vols d’infinites hores i escales. A la ciutat costanera de Sud-àfrica va tenir l’oportunitat de bussejar amb taurons de punta negra. «Hi ha una cosa màgica en poder arribar a un lloc on absolutament ningú et coneix. Pots ser tu mateix o ser qui tu vulguis (...). Descobriràs el que és ser lliure i t’agradarà tant que a partir de llavors el que pensin els altres deixarà de ser important», glossa Anita, a les pàgines més místiques del llibre.

El ‘mode zombi’

En altres capítols també explica altres veritats de l’ofici. Com el ‘mode zombi’, per exemple, l’estat catatònic en el qual va entrar als dos mesos de portar l’ajustat uniforme emiratí: gorreta, faldilla, talons, rímel, labial vermell i ungles esmaltades. Estava tan esgotada després dels viatges que va perdre les energies per visitar ciutats i de vegades preferia quedar-se tirada mirant el mòbil o dormint. «Moltes coses havien canviat des que havia arribat a Dubai. Ara, en lloc de cinc quilos per sota, estava en cinc quilos per sobre del meu pes habitual. Cada dia em mirava les cames per trobar noves varius i marques que anaven apareixent després de tants canvis de pressió. L’ungles ja no em creixien sense trencar-se abans, les meves ulleres eren permanents... Això no m’importava: el problema era, realment, que aquesta vida ja no em feia feliç». 

Notícies relacionades

El canvi físic dels personatges de ‘Friends’ en tres dècades

¿Per a què serveix aquest ‘botó màgic’ del cotxe? «Pots desfer l’accident»

Va deixar una feina per la qual li pagaven «entre 2.000 i 3.000 euros al mes» i se’n va anar a Londres amb el seu nòvio, «on fins no fa molt vam ser feliços –explica–, i on vaig aconseguir complir el meu somni de crear la meva pròpia feina, una que sí que disfruto de veritat i que em permet ser creativa i viatjar». «El clima i la pandèmia» la van portar de nou a Granada. Viatja menys, sí –«unes 8 o 10 vegades a l’any», explica–, però des de fa més de tres anys viu només de Youtube, principalment, del que li paguen les marques. Promociona destinacions amb encant: «No són els meus vídeos més vistos, sinó els que explico curiositats als vols», explica.

Si tenen un viatge a la vista i disposen de diversos minuts, no es perdin el de ’10 cosas que no sabías sobre aviones y azafatas’, on entre altres coses explica per què no s’ha d’agafar mai una manta sense plastificar als avions, ja que assegura que ha vist gent defecar al seu seient i tapar la ‘proesa’ sota la pelfa, o per què hauria de pensar-s’ho dues vegades abans de demanar te o cafè en un avió (el tanc de l’aigua no se sap quan va ser l’última vegada que es va netejar). En un altre, ¿Por qué hay que subir la ventanilla (y otras normas extrañas)?, resol aquesta gran incògnita (perquè la vista dels passatgers s’aclimati a la llum de fora, si aterren de nit, i perquè els equips d’emergència, si hi ha un accident, vegin bé l’interior de la nau) o la de per què cal baixar els recolzabraços abans de tocar terra, sinó volem que a 300 km/h baixin bruscament i ens colpegin fatalment.