Ricky Rubio, jugar de la Penya: «Qui vol tornar soc jo, i estic preparat. Ho disfrutaré»

Mentre el president i l’entrenador comentaven la incorporació de Ricky a l’equip, ell escanejava la sala. Amb mig somriure, tot i que amb el rostre seriós, com amb nervis. Però no d’aquests dolents, dels que et paralitzen. Era més aviat aquesta inquietud que té abans de donar-li pas. De fer el que vols, el que sents, encara amb por. Però el Ricky té un propòsit. Molt més enllà del bàsquet i de la pista. I amb un gest tan subtil com la seva samarreta ho va tornar a demostrar. El jugador es va presentar en la roda de premsa amb una samarreta blanca amb un quadrat groc sobre el pit. Allà, un número: 41/2002. Aquest és el codi d’una llei per la qual qualsevol pacient té dret a demanar una anàlisi molecular dels seus teixits a través de la sanitat pública, una eina clau per al diagnòstic preventiu de malalties com el càncer.

Tornada a la pista

«Estava bastant perdut quan vaig acabar la temporada i em vaig plantejar diferents escenaris des de la desesperació», va confessar Ricky. «L’ego no parlava, parlava la persona. A l’agost vaig decidir que em prendria un any en blanc fins al juny per pensar en mi. Ha sigut una muntanya russa. Ha sigut molt enriquidor, mirant-ho ara, però mentrestant va ser difícil. Molts moments, sobretot al principi, la retirada estava cada dia més a prop. No em plantejava cap opció. A mitjans d’abril i finals, estava intentant escoltar la vida i anar a un altre ritme. Soc molt afortunat de poder agafar un any sabàtic. Quan més a prop estava la retirada em van passar unes coses que em van fer replantejar la decisió», va explicar.

Aquests quatre moments, que ha preferit no entrar en detalls, li van canviar el punt de vista. Tot apuntava a la seva retirada, que aquells minuts sobre la pista s’havien acabat. Però «una llavor» va germinar en ell. I va començar a canviar tot. «He après moltíssim. De les primeres coses que he après és escoltar-me a mi mateix. Diferenciar la persona de l’ego és el més difícil. Hi ha moments en què et diuen coses diferents. Escoltar-me a mi mateix, perquè al principi no sabia. Ha sigut un procés de donar temps a no voler fer les coses perquè no em coneixia. Entendre el que són les emocions, els sentiments, i canalitzar-les. Estar sanat per dins és una cosa que m’ha agradat moltíssim», va confessar.

I ara està «bé» i per això torna a la pista. I ho fa a l’únic club on es va plantejar fer-ho. La Penya és casa seva, el lloc on se sent segur i per això és a l’Olímpic de Badalona on tornarà a botar la pilota. Ho farà com una peça important a la plantilla, però també com a mentor dels més joves, un paper que li ve molt de gust. «Ara és el moment clau per fer-ho a casa. Nodrir els joves de tot el que els pugui ajudar. Mai he estat un any aturat, però vinc amb molta il·lusió com no l’he tingut mai. Entrenaré al màxim i vinc amb moltes coses per aportar i sumar. Faré el que faci falta per ajudar l’equip, però aquest projecte va més enllà de mi», va explicar el jugador. «Al meu cap només ha sonat la Penya. Jugo a bàsquet no per un títol si no pel sentiment, i aquest és l’únic lloc on podia tenir-lo»

Sens dubte, la roda de premsa de la tornada de Ricky Rubio va ser un tremend exercici de generositat. Gairebé una hora on l’esportista i la persona van anar de la mà, explicant el procés que ha viscut per fer el pas de tornar. «Ser esportista és una part del que soc i cal saber compaginar-ho. Una de les coses que he après és a viure, a saber el que vull jo com a persona. El que vol tornar soc jo i estic preparat. La rebuda ha sigut espectacular, aclaparadora. Molt agraït. Fer l’acció de donar les gràcies, sobretot l’entrevista amb Évole, em va ajudar molt a guarir-me a mi. Estic capacitat per afrontar un nou repte. Que no sabem com anirà però sé que ho disfrutaré moltíssim».

Notícies relacionades

El Barça ultima la venda de Pau Víctor a l’Sporting de Braga per 12 milions més tres en variables

Mireia Hernández i Dennis González, subcampions del món en duo mixt tècnic

La seva tornada, esportivament, és un enigma. Per primera vegada en la seva carrera ha estat tant temps aturat, però no el preocupa. «Ja ho anirem veient», va confessar entre rialles. I és que ningú més que ell el jutjarà. Ningú li posarà més pressió de la que es posa ell mateix. «Les crítiques pensava que no m’afectaven, però per dins em construïen. He rebut alguna crítica i les primeres sensacions. M’ha d’estar criticant a mi, no ha d’estar bé. Al final, quan vulguem un món millor és quan estem bé per dins i això es reflecteix. Sincerament, estic fent molts exercicis i un d’ells és ser més compassiu», va afegir.

La seva família i els seus amics estaran sempre al seu costat, com ho han fet durant tot aquest procés. I és que Ricky Rubio ha guanyat molt aquest any, però sobretot s’ha guanyat a si mateix. Ara, tornarà a disfrutar jugant a bàsquet. Hi ha poques notícies millors.