La Copa dona exemple

En temps de màxim somieig elitista amb l’aclamada Superlliga, la final de Copa d’aquest dissabte lligarà el futbol amb la seva essència, la diversitat i la meritocràcia. Pel postís estadi de La Cartuja no desfilaran el Reial Madrid i el Barça, llançadores d’aquesta exclusiva competició a la carta que pretenen engendrar. No ho faran perquè no s’ho han guanyat i a la Copa, com a la Lliga o la Champions, no hi cap un format classista. Cadascú que s’apanyi al camp, sense dependre del repartiment a dit de l’il·lustre de torn.

La festa de Sevilla, per a l’Athletic i el Mallorca, dos dels 28 equips espanyols que, almenys una vegada, van disputar competicions europees. Per descomptat, tots ells per virtuts pròpies, sense condició de mers súbdits a qui una nomenclatura els concedeix una almoina de manera arbitrària.

A Biscaia o a les Balears no precisen una Superlliga per accentuar el futbol com aquest motor d’emocions i dipòsit sentimental que no té parangó des del segle passat. Dues aficions bolcades, per més que La Cartuja no doni per a gaire, per més que aconseguir-hi una entrada resulti una equació de física quàntica, per més que suposi un caos abaratir un viatge de Palma a la capital andalusa. Les previsions, amb o sense bitllets: 70.000 de l’Athletic i 21.000 del Mallorca.

Per a lleons i vermellons no hi ha Superlliga que valgui més que aquesta Copa. Com no hi ha Superlliga que cali més entre els anglosaxons que aquesta Premier tan intrigant per la qual van licitar amb el cor als ossos el Liverpool, l’Arsenal i el City. I què dir del Bayer Leverkusen, que té a un centímetre la primera Lliga –a més d’un triplet–. ¿Li donarien bola a la Superlliga o considerarien que li falta l’encant del Bayern de Múnic?

A Sevilla, traca gran per a uns i d’altres. Per a aquest peculiar Athletic, que amb el seu moll únic forma part de l’arxiu del tresor del futbol espanyol. Una entitat de 126 anys amb un estadi fabulós, un arrelament social com pocs i un calador del planter com a bandera. Amb aquests pilars, sense més Mbappé a la vista que l’hagi sembrat a Lezama o voltants, no només aspira al seu 24è títol de Copa, sinó que també té una plaça de Champions a l’abast. ¿Li obririen la porta els falcons de la Superlliga?

Davant, el Mallorca, reflotat des de les catacumbes per un conglomerat nord-americà amb dues icones de l’NBA pel mig, Steve Nash i Steve Kerr. Una institució amb 108 anys de vida, vencedor coper el 2003 i que des de la modèstia va arribar a lluitar per la Lliga, per una Recopa i fins i tot va tenir empremtes a la Copa d’Europa. Avui té un bufó estadi reformat i 20.000 socis. ¿Si guanya aquest dissabte a La Cartuja, passaria l’examen dels pantocràtors de la Superlliga?

De tots i per a tothom

Notícies relacionades

Rubiales treu pit en la seva declaració davant la jutge

Nadal sufoca la rebel·lió de Cachín i s’aferra a Madrid

El mateix s’ha de dir del joiós Girona. O del Bolonya que dirigeix Thiago Motta, quart a la Serie A. I a la inversa. ¿Què s’ha de fer amb el mític Ajax, cinquè a la Lliga holandesa, per darrere del Twente i l’AZ, que potser no ompliran mig Bernabéu? En tots els casos, l’heroisme de la debilitat, sant i senya del futbol de tota la vida que alguns volen deixar fora del seu esPumós pati particular. El futbol és de tots i per a tothom.

Pobres rics. No entenen res.