Transformació definitiva

El primer mantra que caldria desmuntar és el que tota piràmide competitiva se sustenti sobre la concepció clàssica de l’Estat nació. En un món global, no té sentit

Transformació definitiva

Mohammed Badra / EFE

3
Es llegeix en minuts
Marc Menchén

Aquest cap de setmana és l’últim d’un 2023 en què la indústria de l’esport ha viscut probablement l’inici d’una transformació definitiva. La convergència amb l’entreteniment, l’interès d’inversors en el potencial de creixement de la indústria i el seu ús polític per part d’alguns països són els ingredients del canvi. No sabem com de profunds acabaran sent els moviments de fons que s’han intensificat especialment després de la pandèmia, però és obvi que tant com evolucionen els hàbits de consum i l’oferta d’oci –especialment, en els entorns digitals-, també ho han de fer les estructures competitives. L’alternativa és l’aparició de propostes alternatives o, en el pitjor dels casos, anar minvant en favor de continguts més adaptats a les actuals generacions.

El primer mantra que caldria desmuntar és el que tota piràmide competitiva se sustenti sobre la concepció clàssica de l’Estat nació. En un món global, no té sentit pretendre que tots els esports, o més aviat tots els nivells competitius, s’estructurin de baix a dalt i que s’hagin de respectar les fronteres nacionals per articular totes les divisions. Avui, probablement aquest model només es justifica en el futbol per la seva forta penetració a tots els països, i tot i així no hauria de ser aliè als corrents de canvi.

La proposta de A22 Sports no deixa de ser la recuperació de la proposta inicial d’ECA per reformar la piràmide competitiva a Europa amb un argument que en certa manera és assenyat: els clubs que més inverteixen necessiten operar en un mercat en el qual un mal any esportiu no suposi una minva del 25% dels ingressos, sinó que aquest descens pugui ser menor. El debat serà allà i, si són capaços de no restar el valor esportiu de guanyar una lliga nacional amb el model, hauria de ser un bon punt de partida.

Però anem a altres esports. ¿Té sentit que el bàsquet, l’handbol, el futbol sala o el rugbi, per posar-ne només uns exemples, hagin de partir de lligues nacionals i no directament d’estructures supranacionals en funció de la lògica del mercat i no del sistema federatiu global? Aquesta porta sí que ha quedat oberta amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i no s’hauria de desaprofitar. Queda clar que, si es respecta la solidaritat amb el sistema per continuar nodrint la base, això no hauria de ser un problema.

El toc d’atenció que l’Aràbia Saudita ha donat a la governança actual de l’esport no és menor. No entro a discutir sobre la viabilitat econòmica de LIV Golf, que aquí ja ha sigut qüestionada, sinó sobre la capacitat dels actors tradicionals per mantenir la seva preeminència quan són els atletes els que mouen les audiències i ells, com a assalariats, sempre es mouran on es moguin els diners. Si ho anomenen cobdícia, la mateixa que qualsevol de nosaltres quan canvia de feina per un sou millor.

Però qui diu l’Aràbia Saudita, diu Netflix o qualsevol altre promotor privat. Si la plataforma de streaming és capaç de crear tornejos efímers que en ingressos generen més que el calendari clàssic, és qüestió de temps que els atletes es moguin en disciplines individuals.

Tan lloable em sembla voler preservar un model que alimenti com més clubs, tornejos i promotors possibles, com raonable que hi hagi els que advoquen per una concentració del calendari i les competicions per mantenir la seva rellevància.

Girona, el futbol modern

Notícies relacionades

Aquests dies es parla molt sobre el Girona FC, sobre la màgia de la seva gesta i sobre quant de meritori és el que està aconseguint. I tan absurd em sembla desmerèixer que amb 60 milions d’euros de pressupost estigui tutejant el Barcelona i el Reial Madrid, que el multipliquen per més de deu en recursos, com negar l’evidència que no tot és fruit de l’audàcia gestora als despatxos de Montilivi. Perquè el club català és probablement el millor exemple d’Europa dels beneficis que té formar part d’un hòlding futbolístic.

Aquest cas desmunta el mite que passar en mans d’un grup desnaturalitza el club adquirit i el desconnecta socialment.