Viatjar 75.000 quilòmetres en un mes per veure triomfar la seva filla en el Mundial

No hi ha absolutament res com l’amor d’una mare. Res. Qui cregui que no, que es pregunti per quina raó algú hauria viatjat des de Campllong (Girona) fins a Nova Zelanda, hauria tornat a casa i, passades dues setmanes, hauria agafat un AVE cap a Madrid per volar a Austràlia. Gairebé 75.000 quilòmetres –72.460, per ser exactes– són els que haurà fet Núria Panedas per veure triomfar la seva filla Laia Codina en el mundial aquest últim mes. Cal afegir els desplaçaments interns, que no han sigut pocs. «¡Cadascun val la pena, i els tornaria a fer tres o quatre vegades!», assegura.

Demà mateix, la mare de la primera finalista gironina de la història dels mundials tornarà a fer un viatge fent la volta al món per aterrar a Sydney. L’ocasió ho mereix: Ser al costat de la seva filla en el partit més important que pot jugar qualsevol futbolista. Les maletes, ja les té fetes, «perquè quan la Laia em va avisar que la Federació ens oferia un vol, vaig sortir volant», explica. La comunicació és complicada per la distància, però Núria Panedas no va desaprofitar les hores en què l’únic que sabia del cert era que tornava a Oceania. Li faltava el quan, però això era igual, segur que seria abans de diumenge a les 12.00 h, quan es juga la final.

El millor dels viatges

Per assegurar-se que veia la seva filla triomfar, Panedas no va arriscar i va viatjar a Nova Zelanda per acompanyar-la en la fase de grups. També ho va fer la seva altra filla, la Mariona, que s’hi ha pogut quedar. Espanya es va classificar, però, en aquells primers partits, Codina, tot i que va ser titular en els amistosos previs, va tenir un rol secundari. «Però tot arriba, i quan tens l’oportunitat has de demostrar que pots agafar el lloc, i això és el que ha passat».

Ara, tornar, i a més amb la motivació de veure-la jugar la final del mundial. La parella amb Paredes –«es coneixen molt dins i fora del camp, que facilita molt les coses»– funciona molt bé, i la central de Campllong hauria de mantenir-se per mèrits propis en l’onze de Vilda. Mentrestant, Panedas no es treu la samarreta amb el 14 de la seva filla. «¡També he de treballar, però no me’l podia perdre, i ara ja he gastat tots els dies de vacances que tinc!».

Tot el que no es veu

Moltes vegades les llums de les grans estrelles del futbol mundial amaguen històries de superació, i aquells que han estat sempre al seu costat ho sabran. «Me la imagino aixecant la copa, que seria més que increïble, i recordo tot l’esforç, els sacrificis, les renúncies... hi ha tantes coses darrere d’aquestes jugadores», s’emociona Panedas, que quan sentia la seva filla explicar-li el seu somni de nena no podia evitar pensar «doncs és clar, com tothom... ¡però mira ara el que ha fet!».

Notícies relacionades

Flick critica De la Fuente per alinear Lamine Yamal lesionat

El Barça fa debutar Dabone, el nen de 13 anys cridat a fer història en el bàsquet espanyol

Queden lluny els viatges amb cotxe fins a Barcelona per anar a entrenar a la tarda. S’arribava tard a casa, «i amb quin cansament», però al matí tocava matinar per anar, la mare, a treballar i, la filla, a estudiar. La vida no s’atura. «Sort que ens ho combinàvem amb altres pares», respira Panedas, que mai oblidarà aquest mes. «Ja l’hi he dit a la Laia, no tinc el cor preparat per a tantes emocions. Ploraré el que no està escrit».

Passi el que passi, la mare té clar que «tan sols arribar a la final ja és una experiència brutal, no sé si ho tornarem a viure mai més». Però, ¿guanyar-la? «Ho farem. És un equip que ha cregut des del principi i per això són on són. Estant amb elles ho veus, ho mereix la Laia i ho mereixen cadascuna de les jugadores d’aquest equip».