La reina de Pequín 2022

Oksana Masters, ucraïnesa i nord-americana, l’esportista total dels Paralímpics

  • En uns Jocs en els quals destaca la delegació d’Ucraïna per medalles i homenatges, una dona, considerada com l’esportista total, martiritzada per la radiació de Txernòbil, es converteix ja en un veritable mite gràcies als seus èxits en rem, ciclisme, biatló i esquí de fons.

Oksana Masters, ucraïnesa i nord-americana, l’esportista total dels Paralímpics

EFE/Simon Bruty

3
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

Especialista en Periodisme esportiu i ciclisme

ver +

Es diu Oksana Masters i tot i que competeix sota la bandera de la seva terra d’adopció, Estats Units, ella és una dona de 32 anys, nascuda a prop de Txernòbil i martiritzada per la radiació que es va escapar de la central nuclear. Ella és, també, una de les portaveus en els Jocs Paralímpics de Pequín contra la guerra a la seva Ucraïna natal en una cita paralímpica on està triomfant mentre col·lecciona medalles tant en esquí de fons com en biatló.

Porta per ara, un or i dues plates, tot i que aquesta dona no es conforma només amb aquestes medalles perquè la seva és possiblement una de les històries de superació esportiva més enormes sobre les que es pot escriure.

Abandonada en un orfenat

Els seus pares biològics la van abandonar en un orfenat, van deixar una nena a qui difícilment la vida li podia somriure. Havia nascut amb un ronyó i les malformacions al seu cos eren terribles. No tenia tíbies i una cama era més llarga que l’altra. A cada peu tenia sis dits i les seves mans estaven exemptes de polzes. ¿Què més li podia passar? Doncs una cosa tan criminal com patir tota mena d’humiliacions amb abusos físics i emocionals a l’orfenat on estava reclosa. Ella ho va recordar en un documental que va publicar a The Players Tribune. «El més difícil és dir-ho en veu alta. Jo he patit abusos. Les pitjors coses a l’orfenat passaven a la nit. Hi ha una llista de coses que encara avui no suporto: ganivets, cigarrets encesos, cadenes metàl·liques. Recordo que feia tant fred que sempre veies el teu propi alè. Encara, avui dia, no puc rebre un massatge sense espantar-me».

Aquesta nena espantadissa, prima i amb el seu cos fet malbé per la radiació va inspirar una logopeda estadunidense, GayMasters. No podia tenir fills, va decidir adoptar-la i se la va emportar als Estats Units. Tenia 7 anys i la seva vida va canviar.

Recorda que quan va començar la seva nova vida no podia dormir al llit; el matalàs era massa còmode per a ella i preferia descansar a terra. La seva nova família va haver d’assumir decisions duríssimes. Els dolors a les cames anaven en augment i es va haver de prendre una resolució que no tenia tornada enrere: amb 8 anys li van apuntar una cama i als 13, l’altra. Li van reconstruir els polzes de les mans. Es va graduar a la universitat i va ser allà on va començar el seu idil·li amb l’esport paralímpic.

Londres 2012

El rem va ser la seva primera disciplina. En l’horitzó hi havia els Jocs de Londres del 2012 i el repte era aconseguir la primera medalla en aquesta especialitat per als Estats Units. Va competir en la modalitat de parelles amb Rob Jones, un antic marine que havia perdut les dues cames per culpa d’una explosió a l’Afganistan. Van guanyar la medalla de bronze.

Encara no havia pres el camí que la portaria a convertir-se en l’esportista total, la que competeix en els Jocs Paralímpics al caliu de l’estiu –va estar també a Rio– i amb el fred hivernal. Quan va acudir a Tòquio ja havia guanyat el premi Laureus, els Oscars de l’esport, com a millor esportista discapacitada del 2020.

Dues medalles a Tòquio

Notícies relacionades

A la capital japonesa, l’estiu passat, es va penjar dues medalles d’or com a ciclista, en la prova en ruta i en la contrarellotge. Només va ser el senyal per asseure’s a la cadira adaptada i mostrar-se com una referència tant en el biatló com en l’esquí de fons a Pequín 2022, després d’haver triomfat també en les cites hivernals de Sotxi i Pieonchang. 

Al podi de Pequín, amb la seva medalla d’or en biatló, no va voler oblidar-se de la guerra d’Ucraïna. «Comparteixo el meu somni amb el meu país d’origen, especialment amb els nens amb discapacitats. A ells donaré els premis en metàl·lic que aconsegueixi en aquests Jocs; a l’associació No Child Forgotten que ajuda a aquests nens, molts d’ells fills de mares solteres». I es va guanyar l’aplaudiment dels seus rivals ucraïnesos, que porten fins ara 17 medalles paralímpiques.