ESTRALLS DE LA PANDÈMIA

El futbol formatiu, en escac

Entrenadors i coordinadors del futbol base mostren la seva preocupació pels estralls emocionals que pot suposar tanta aturada

El futbol formatiu, en escac

JORDI COTRINA

Es llegeix en minuts

Irati Vidal

El futbol resisteix a tot, fins i tot a la pandèmia. Aquesta és la sensació que deixa un extens calendari amb trobades de dilluns a diumenge. No obstant, les hores de pantalla i fanatisme oculten la veritable realitat, aquella que ens ensenya que només l’elit resisteix a la tempesta. Perquè mentre Messi, Benzema i companyia en continuen celebrant tants, els nens, veritables protagonistes de l’essència del futbol, continuen aturats.

La pandèmia els continua assenyalant i frenant. I ningú repara en els estralls que això suposa per a la seva formació. Tampoc en les conseqüències físiques i emocionals d’una altra aturada esportiva. Si que ho fan els seus entrenadors, immersos en un túnel que sembla no tenir final. «Ens van dir que eren 15 dies i ja en portem 30», explica preocupat l’entrenador del Juvenil del Cambrils Unió, Álvaro Estévez.

Els seus dubtes són generalitzats. També les preocupacions. Perquè la Federació Catalana ha anunciat el retorn del futbol formatiu per al dia 5 de desembre però el 2020 els ha ensenyat que tot pot canviar en un instant. I perquè, com reflexiona el coordinador de la pedrera de la Fundació Esportiva Olot, Miguel Ángel Muñoz, hi ha aspectes que no els quadren. «Han decidit parar i han triat el futbol formatiu. Però crec que va en perjudici dels nens perquè l’esport és salut i nosaltres no som part de problema sinó que estem dins del remei». Ignacio Falces, tècnic de la Damm afegeix: «Entenem l’esport com un servei essencial per a la salut de tots. Aquesta situació fomenta el sedentarisme i un ús més gran de les pantalles. Sempre que sigui amb mesures, el futbol serà la solució.»

Preocupació pel mental

Missatge unànime d’un sector més preocupat per l’anímic que pel físic. D’un sector escanyat en l’econòmic i que amb estadístiques en mà es pregunta qui i per què ha decidit aturar l’activitat dels nens. «No soc metge, i per tant no sé si era estrictament necessària aquesta aturada però em costa entendre que el transport públic, les muntanyes i les platges segueixin atapeïdes però que els nens no puguin exercitar-se en un espai obert i adaptat» afirma Pau Sanromà, coordinador del futbol 7 de l’EF Gavà.

El Pau parla des de l’experiència de qui ha vist i aplicat el protocol sanitari de la federació. I de qui ha comprovat que el focus de contagi sol néixer a les aules i no al terreny de joc. El seu company de club Oriol Juan verifica que el percentatge d’infectats des de l’inici de la pandèmia no arriba ni a l’1% en el club. «Hem tingut positius, sí. Però mai han arribat a infectar ningú. Fins i tot en quatre ocasions ens han trucat les famílies anunciant que el seu fill patia covid. En aquell moment, aplicant el protocol sanitari, hem confinat l’equip i realitzat un PCR a tots els companys. Mai hi ha hagut contagiats, ja que és esport a l’aire lliure i amb mesures. El futbol formatiu no és un focus»

«El percentatge d’infectats no arriba ni a l’1%. El futbol formatiu no és un focus de contagis»

Oriol Juan

Coordinador Futbol Base EF Gavà

No ho és perquè així ho dicta l’OMS. «Els llocs interiors, especialment aquells on la ventilació és deficient o nul·la, comporten més riscos que els espais a l’aire lliure». I perquè existeixen pocs àmbits en els quals s’hagin establert més mesures. «Treballem en grups bombolla, no utilitzem els vestuaris, viatgem en cotxes separats, utilitzem mascareta a totes les instal·lacions tancades, fem control de temperatura diari i els obliguem a utilitzar el gel hidroalcohòlic. Són moltes precaucions». Però no suficients per replantejar l’obertura dels camps.  Raúl Salguero, mestre i entrenador del Cadet A del Reus Deportiu, viu el contrast de la feina a les aules i la clausura de la gespa.

Imaginació al servei dels nens

I es resigna a pensar que la temporada hagi d’acabar entre pantalles, que és la manera que els clubs han trobat per mantenir el grup actiu. La majoria de tècnics han apostat per crear una taula amb exercicis de resistència i cardio que els nens realitzen a casa. També hi ha els qui fan un seguiment diari de l’estat anímic dels xavals a través de Whatsapp, reunions setmanals per videotrucada i classes dirigides mitjançant el monitor. Fins i tot, n’hi ha que creen reptes a través d’aplicacions que mesuren la intensitat de les carreres, realitzen enquestes tàctiques i pregunten sobre situacions del joc real en partits que els joves puguin veure per la televisió.

«Hem vist una gran capacitat d’implicació, imaginació i paciència dels entrenadors, és digne d’elogi», diu Miguel Ángel.  Repeteixen el mateix presidents i pares. Perquè la il·lusió dels nens i l’ambició dels tècnics està mantenint viu un futbol que mor en l’econòmic. Sense entrenaments presencials ni partits, els clubs s’han vist obligats a aturar les quotes de les famílies i amb això a tancar l’aixeta del 90% del seu pressupost. Les despeses es mantenen, l’activitat varia i persisteix però les butxaques dels entrenadors es queden buides.

Uns pares observen un partit femení fora del recinte per les mesures anticovid al setembre / juli carbó

Només alguns d’afortunats com el tècnic del Reus Deportiu han cobrat durant tots aquests mesos de pandèmia. La resta, viuen pendents del comunicat que els torni als terrenys de joc. «Per sort em prenc això com un hobby i no és la meva feina principal, si ho fos tindria un problema perquè si no entrenem, no hi ha quotes i sense elles no cobrem. La majoria del personal del futbol base treballa en negre i no té dret a ertos ni ajuts». Les paraules del Pau descriuen una realitat que pot acabar sent la tomba del futbol formatiu. La pilota pot rodar però sense diners no es pot mantenir. I això que les famílies han pagat les fitxes esportives de l’any sense cap rebaixa pels mesos no utilitzats del curs anterior. Així ho ha cregut convenient la Federació, que va prometre una retallada que no s’ha dut a terme.

«La majoria del personal del futbol base treballa en negre i no té dret a ertos ni ajuts»

Pau Sanromà

Coordinador base EF Gavà

Etapes perdudes

La sort del futbol humil és que neix de la il·lusió i això és difícil de treure. Però temps al temps. «Alguns nens s’estan replantejant deixar el futbol per tanta aturada», diu l’Álvaro. «Cada dia em preguntaven quan pararíem una altra vegada», repica el Raúl. Les conseqüències psicològiques de l’aturada ja són palpables en uns nens que s’estan fent experts en confinaments i que, com resumeix, Arnau Moreno de la CE Europa, «no cremen etapes, les perden»

Perquè si en alguna cosa coincideixen tècnics, presidents i coordinadors és que les autoritats han posat el caramel als llavis dels nens per treure’ls-hi una altra vegada i els estralls emocionals poden ser irreparables. «Després de la primera aturada ja vam veure que no eren capaços d’afrontar situacions que normalment superaven amb facilitat, veurem com tornen ara».

Et pot interesar

I és que uns abdominals davant el monitor, una pujada al turó de darrere de casa o uns tocs amb el mur del jardí podran mantenir en forma els nens però mai s’ocuparan del seu estat emocional ni dels seus valors. El futbol educa els joves en companyerisme, respecte al contrari i gestió d’èxits i fracassos. També els ensenya a esforçar-se, tenir objectius i pertànyer a un grup.

Per això, sota l’anhel que aquesta vegada el retorn sigui real, la base s’uneix en una reflexió clara: el futbol és més necessari que mai. Per salut, però sobretot tot per il·lusions i somnis. Doncs un món en el qual el futbol professional li ha guanyat la partida a la pandèmia, no s’hauria d’oblidar que en la il·lusió i formació d’un nen hi ha la salut de l’adult de demà.