Masters de Augusta: el mite d'Amen Corner

Arnold Palmer, el noi que havia après a jugar a golf a Latrobe, on el seu pare treballava com a cuidador del camp, es trobava el 1958 davant la possibilitat de guanyar el seu primer Masters d’Augusta. Ja havien passat tres anys des que, en companyia de la seva nòvia, s’havia llançat a la carretera amb la idea de viure del golf. El seu talent i carisma no van tardar a convertir-lo en un dels grans referents per a un esport que, amb el pas dels anys, va popularitzar de la mà de Nicklaus i Gary Player.

La nit anterior a l’última jornada del Masters de 1958, va caure una forta tempesta sobre l’idíl·lic Augusta National i va fer malbé l’extraordinari camp creat 25 anys abans per Bobby Jones i Alister MacKenzie. L’organització, veient l’estat del terreny, va prendre la decisió d’aplicar una regla local en aquella última jornada. La bola que es quedés incrustada al carrer es podia treure del forat i ser dropada sense penalitat. Amb aquesta premissa, va sortir Arnold Palmer a la batalla amb un grapat de jugadors que separaven un parell de cops i sobretot amb Ken Venturi, líder les dues primeres jornades.

La llegenda d’un parell tres diabòlic

El torneig va patir el moment més dramàtic al forat 12. En la zona més allunyada del camp, en una mena de cantonada que formen el final de l’11, el 12 i la sortida del 13, on Augusta presumeix millor la seva flora infinita però també on abunden les trampes i el vent forma estranys remolins gens fàcils manejar. Allà va sorgir la llegenda de l’Amen Corner. El 12, un parell tres diabòlic que ha sepultat les esperances de molts jugadors al llarg de la història, Palmer va sortir molt llarg i va clavar la bola en el pendent que hi ha darrere del ‘green’.

El de Pennsilvània va mantenir llavors una llarga però educada conversa amb l’àrbitre del partit, que li va dir que havia de jugar en aquestes condicions mentre ell considerava que podia dropar sense penalitat. Va concloure el clot amb un doble ‘bogey’ segons l’opinió de l’àrbitre i a continuació va treure una altra bola de la bossa i la va jugar després de dropar. Amb la segona va fer el parell. Dos cops de diferència que ara estaven en mans del jurat que es va reunir immediatament per prendre una decisió mentre els jugadors seguien el recorregut pel camp. En el següent clot, Palmer va firmar un ‘eagle’ extraordinari que en gran mesura li compensava en el supòsit que la decisió anés en contra d’ell. Li va volar la gorra pels aires després d’embocar un ‘putt’ de més de 10 metres.

En meitat del 15 va arribar la resolució del jurat. Palmer tenia raó i a la seva targeta quedava anotat el parell al forat dotze. La diferència era abismal. Passava a ser líder del torneig amb tres cops d’avantatge i tres clots per davant, un avantatge que va defensar no sense dificultats, ja que va cometre dos ‘bogeys’ als dos últims clots, que li van donar una mica més d’emoció al desenllaç del torneig. Palmer va guanyar així el primer gran premi de la seva carrera, el primer Masters dels quatre que caurien en la seva biografia. Arrencava una de les grans llegendes d’aquest esport, una de les icones que l’impulsarien.

La maleïda hora de tancament

Faltava explicar aquella història. I ho estava fent, entre molts altres periodistes, un jove anomenat Herbert Warren Wind, que des de feia quatre anys escrivia sobre golf en la revista ‘Sports Illustrated’. Warren sentia certa al·lèrgia a escriure de pressa i se sentia intimidat pels periodistes veterans que omplien les pàgines dels diaris escrivint en poques hores el que acabaven de viure. Per això agraïa el treball al setmanari, que li permetia reposar la crònica i buscar una interpretació dels fets més pausada.

Però amb Augusta va tenir un problema dos anys després de començar a treballar amb la revista. Per l’interès que despertava el torneig, l’editor li reclamava una crònica àmplia per incloure-la en l’edició que anava a les màquines dilluns al matí. Això l’obligava a viure accelerat el diumenge a la nit. Ple d’inseguretats, acabava el torneig i es tancava al motel per escriure fins a les dues de la matinada. Després s’aixecava a les sis, el rellegia, mecanografiava i sortia cap a l’oficina de la Western Union per enviar-la. Una situació que l’estressava molt.

Abans de començar l’edició de 1958, Warren va demanar al seu editor que li permetés escriure d’urgència una crònica amb els detalls més urgents sobre el que hagués succeït i per a l’edició de la setmana següent es reservés un relat més llarg i meditat. El cap va accedir-hi. Impressionat pel que acabava de fer Arnold Palmer i la forma en què s’havia resolt el torneig en aquells tres clots del camp d’Augusta, el jove periodista es va esforçar per trobar una manera de batejar aquesta zona. Sense més pretensions que adornar un article.

Una cançó i un bateig etern

Notícies relacionades

Vine a escalar i queda't a dormir

Alonso qualifica de "fàcil" la renovació per Aston Martin

Aficionat al jazz, va recordar llavors una cançó no gaire coneguda que es titulava ‘Shouting in that Amen Corner’, en la que es feia referència a una cantonada de Nova York pròxima als carrers on s’imprimia una enorme quantitat de bíblies i on se solien ajuntar molts predicadors per vendre els seus productes. Era la cantonada on més vegades se sentia la paraula ‘amén’ en tota la ciutat. D’allà el nom i d’allà la cançó que el periodista va recordar.

Warren va decidir utilitzar al començament de l’article el terme ‘Amen Corner’ per descriure el lloc en el qual s’havia decidit el Masters de 1958 i que convidava els jugadors a exclamar «amén» quan sortien d’allà. I aquell jove escriptor de ‘Sports Illustrated’ va descobrir uns anys després que la seva crònica havia deixat empremta. Tots els socis van interioritzar el nom. I l’Amen Corner ha quedat per sempre.