"Messi està tocat per una vareta màgica"

Arriba el Betis. I arriba, un altre cop, liderat per Joaquín Sánchez (El Puerto de Santa María, Cadis, 1981), com fa nou anys. Després el ‘Pisha’ va passar per València (cinc anys), Màlaga (dos) i Fiorentina. Joaquín torna orgullós del seu Betis, del beticisme i de l'alegria que la seva gent sumen al joc, al futbol, a la passió d'un club únic.

--Un altre cop a casa, a Sevilla, al Betis. I tot pel seu desig de tornar. ¿Com ho porta?

--Ara de meravella. Més tranquil, sí, passats ja quatre mesos tot comença a quadrar. Abans d'arribar, tot van ser sospirs, mals de panxa, inquietud. El Fiorentina, on em quedava un any de contracte, volia que em quedés i al Betis estaven bojos pel meu retorn, però l'important és que jo ja havia decidit que havia de tornar. Era el moment. Ho necessitava jo, molt més que el Betis i el beticisme.

--Li va importar molt poc tornar perdent una bona quantitat de diners.

--Ja no em mouen els diners. Em mouen altres coses. Jo entenc que no puguis entendre determinades coses sense ser del Betis, sense viure el que és el beticisme, la seva afició, la seva passió per aquest club únic i els seus jugadors. Jo volia tornar. I punt. Per això he tornat. D'aquí ve que hagi necessitat quatre mesos per assimilar la bogeria que fue tornar, com em va rebre la meva gent i la meva resposta al camp. Ara tots som molt feliços. Torno a viure, a entrenar-me i a jugar en família. Si aquesta és la meva última etapa, he de viure-la amb els meus, envoltat de la meva gent. Ha sigut aquesta samarreta de ratlles blanques i verdes el que m'ha fet tornar a casa.

--¿Com li explicaria a la gent què és ser del Betis?

--És impossible. De debò. Aquestes coses només s'entenen si ets del Betis. Perquè, allà on vagis, a Espanya o fora d'Espanya, sempre veus algú amb la samarreta del Betis. És un sentiment. Sí, ja sé que tots els aficionats d'un club poden dir això, però fins i tot aquests seguidors saben que ser del Betis és una altra cosa.

--Ser bètic es porta a la sang, es mama…

--Jo vaig arribar aquí amb 15 anys i aquest sentiment se't fica al cos, a l'ànima, i ja no se'n va. Aquí hi ha famílies que viuen i treballen per pagar-se l'abonament a l'estadi, per veure el seu Betis. És una massa social inconfusible. El sentiment bètic no té sostre, per això hem de tornar a posar els fonaments d'un principi que creu en l'equilibri necessari perquè no tornem a patir mai més. Sé que molts creuen que he tornat perquè el Betis va tornar a Primera. I no, no, jo he tornat perquè ho necessitava jo. I per ajudar, és clar.

--Amb tants anys d'experiència, vostè és molt més que un futbolista, és algú que el vestidor necessita ¿oi?

--Bé, jo he tornat per jugar i espero fer-ho al meu millor nivell. Per descomptat que no sóc un jovenet, però aquells anys de més que tinc vull aprofitar-los perquè serveixin d'experiència als xavals que m'envolten, tots boníssims i amb moltes ganes de fer-ho bé, a fora i a dins del camp. I, en aquest sentit, si puc ajudar-los, aquí estaré per al que calgui.

--I, ara, el Camp Nou.

--Paraules majors. ¡Compte amb el partit! A tothom li encanta jugar aquests partits. Aquell estadi impressiona i il·lusiona a la vegada. Allà no es pot jugar malament al futbol. Ens enfrontarem a l'equip que ho ha guanyat tot i al qual tots volem guanyar. Cal complicar-los la vida, fer-los un partit difícil. Si ho fem bé, tindrem les nostres opcions. Això sí, quan les tinguem, poques o moltes, no podem fallar. El fonamental és que ells, que són grandiosos, se sentin incòmodes.

--¿Què és el que més admira del Barça?

--Tot, però molt especialment la seva manera de jugar, la seva idea i el seu estil. I un altre detall fonamental: que ho faci amb els millors del món i, sobretot, amb gent del seu planter, de La Masia. El Barça és un exemple de futur, de com s'ha de jugar, independentment dels futbolistes que tingui. ¿La raó?, aquell planter, del qual ens hem de sentir orgullosos tots, perquè allà, de petits, ja s'aprèn la filosofia, el mecanisme i la manera de jugar del Barça, que sempre és ofensiva i meravellosa.

--I Messi, és clar, tenen Messi.

--Jo respecto tots els meus companys de professió, i els admiro tots... però Leo Messi és Leo Messi. Messi ha sigut qui ha marcat la diferència en tots els sentits. Passaran moltíssims, anys fins a veure un futbolista amb tantes qualitats. Tu pots matar-te a entrenar-te, pots esforçar-te tant com vulguis i més, que mai arribaràs a Messi. Perquè un dia Déu li va dir “apa, et posaré aquestes cametes, que només tindràs tu”. Per això Messi és fabulós, perquè està tocat per una vareta màgica.

--I, a sobre, envoltat de Suárez i Neymar.

--I d'Iniesta, que segueix i segueix, de Busquets, que no vegis, de Mascherano, de Piqué... Un futbolista, encara que sigui Messi, no guanya els partits sol. Sí, cert, molts partits els ha guanyat el Barça per Messi, però fins i tot ell necessita d'un grandiós equip com el Barça. Perquè quan va amb l'Argentina, li costa, li costa.

Notícies relacionades

Mor Gerard Suñé als 23 anys, promesa del rem nacional

MAPFRE, un talismà per al futbol espanyol

--¿Què diria als bètics de Catalunya?

--Primer, que gràcies per ser del Betis. I, després, que vagin al Camp Nou, perquè hi anem amb la màxima il·lusió del món, a competir i a mirar de donar-los una alegria. Sabem que estarem recolzats per un munt d'ells, i així podrem collar més el Barça.