Puyol, un capità per sempre

Quan va arribar de la Pobla, el 1995, no el volien. Quan estava galopant per la banda dreta del Miniestadi (1998), tampoc. I quan Louis van Gaal (1999) va muntar un partidet al Camp Nou reclutant joves del filial, va ser ell qui va decidir que no se n'aniria mai del Barça. Ja no depenia dels altres. Només de Carles Puyol Saforcada, el noi de poble, tenaç, obstinat i indestructible, que no va abandonar mai la seva essència, resguardat a casa de Ramon Sostres, l'home que el va baixar a Barcelona fa gairebé 20 anys.

Durant tres setmanes el van tenir a prova. I van trigar a creure en ell. Com sempre. Fins que, al final, el van autoritzar a quedar-se. I el primer dia, camí de Sallent per disputar el torneig Enramades, un tècnic se li va acostar. «Si vols fitxar pel Barça, has de tallar-te els cabells», li van dir. «Sí, sí, me'ls tallo i el que faci falta», va respondre llavors. Però no ho va fer. Potser aquesta ha estat l'única ordre que ha desobeït. Llavors tenia 17 anys i en feia només dos que jugava a futbol.

Havia començat de porter, llançant-se pels camps de terra de la Pobla, però es va lesionar. De porter va passar a davanter, després interior, després defensa, va començar de lateral dret, després central (esquerre o dret) i, al final, és un símbol culer lluint orgullós des de fa anys el braçal de capità del millor Barça de la història.

Anys de misèria

Notícies relacionades

"Pintant soc feliç: ningú m’aplaudeix i ningú em xiula"

Alonso brilla en el ‘top cinc’ i Leclerc dona la primera ‘pole’ a Ferrari

Però abans d'arribar al paradís, Puyol va passar una tortura diària sotmès a aquella prova. «¿Es queda?», preguntava Sostres cada tarda després de l'entrenament als tècnics del club. «¿Què faig? ¿Torno a entrenar-me o demà ens en anem a la Pobla?», preguntava un jove inquiet. I es va quedar. Fins avui. Va sobreviure als anys de misèria esportiva amb Gaspart (zero títols en cinc anys), al renaixement amb Laporta i Rijkaard abans de descobrir la perfecció amb Guardiola (14 títols en quatre anys), aixecant Champions reals (París i Roma) i de generositat (a Wembley li va cedir aquest privilegi a Éric Abidal).

«Firmar el contracte és important, però el més important és complir-lo. La meva il·lusió és arribar als 40 anys», va dir ahir després de renovar fins al 2016. En fa 35 a l'abril i si acaba el contracte en tindrà 38. I segueix amb melena, és clar.