Carta oberta al germà petit... des del Brasil

Érem amics, gairebé germans. També és veritat que nosaltres érem el germà més vell. Vostès sempre han estat els més joves. Sempre ens hem pres com un homenatge la manera com vostès intentaven jugar. Amb la pilota al peu, mimant-la tant com es mereix. El Brasil del 1970 de Pelé, Tostão i Gerson i la seleção del 1982 de Falcão, Júnior i Sócrates són l'origen de tot. Exemples inoblidables de futbol ben jugat. El Barça pot haver tingut tota la influència holandesa de l'escola del professor Cruyff, però, francament, el club és tan del Brasil que només li faltava jugar amb les hawaianes als peus.

No és necessari que ho admetin, d'acord. Hi ha determinades coses que no s'han de dir. Però el Barça és el germà més nou del Brasil. Tant que, en els seus dies més importants, el club va imitar el trajecte del germà gran. ¿Importar Romário, Ronaldo, Rivaldo i Ronaldinho no és potser la prova de l'ADN? Doncs bé, per aquest motiu sempre som seguidors apassionats del que vostès fan. Són sang de la nostra sang. Érem parents, el nostre afecte era gairebé infinit.

Vibràvem junts amb els seus títols, disfrutant de cada petita victòria a la Lliga o a la Champions. Llarga vida als nostres germans. Només que vostès van començar a exagerar. ¿Quina història és aquella de guanyar una Copa del Món? Mentre el Barça guanyava aquella Copa a Sud-àfrica, el Brasil queia eliminat en els quarts de final. Ah, no. Perdó, no era el Barça, era la selecció d'Espanya. ¡No vinguin, per favor, amb trampes! No ens intentin enganyar.

Messi, un qualsevol

Tampoc ens agrada gaire tota aquella idolatria a un jugador qualsevol. Messi és un jugador normal. Bé, està bé... És bo, potser, òptim, qui sap si espectacular, però ei, ¡és argentí! No sé si vostès ho han oblidat, però la nostra relació amb els veïns acostuma a ser complicada. Només amb la lletra R els vam donar quatre cracs a vostès i ara li entreguen la corona a un argentí qualsevol.

És en aquest punt quan entren en joc Neymar i el Santos. Neymar és la millor notícia que ha aparegut després de Romário i Ronaldo. El Santos és el club de Pelé. Té la novena afició del país. Ningú odia el Santos perquè és el segon club de molta gent. Sempre ha estat sinònim de futbol ben jugat. Amb Neymar s'ha fet encara més simpàtic. El menino, de 19 anys, està rescatant el nostre orgull perdut durant els últims anys.

Ell va aparèixer entre els 23 millors del món a la llista de la FIFA, fins i tot jugant al Brasil. Per als criteris d'aquest premi, el Brasil és com si es tractés de Mart, perquè els nostres campionats no arriben a aquelles zones on es fa l'elecció. Per figurar en aquesta relació és necessari jugar molt bé. ¡Molt i molt bé! I ell ho està fent. És veritat que fins i tot la neu de Zuric sap que Messi ja va guanyar el premi del 2011. Però tenim la certesa que aviat el menino lluitarà per aquest premi.

També ens vam sentir orgullosos quan Neymar va dir fa un any no a la proposta del futbol anglès, també quan no va acceptar anar-se'n l'estiu passat al Reial Madrid i fins i tot va preferir descartar la proposta de vostès. Aquesta decisió de quedar-se al Brasil és un senyal que el sol pot tornar a brillar per aquí.

Notícies relacionades

Xabi reseteja el nou Mbappé

Torí obre el duel a tres de la Vuelta

Per tot això, el nostre amor s'ha acabat. Ja els hem donat molt de suport a vostès. Ha arribat l'hora. Al brasiler no li agrada recolzar un equip que no sigui el seu, però la neutralitat santista permet que això passi ara. Ho sento molt, ja no els recolzarem més. També desitjarem que Messi s'apagui perquè Neymar brilli.

Érem amics, gairebé germans. Potser encara ho som. Però la nostra família, que sempre s'ha guiat pel futebol-arte, s'enfronta a una crisi. Estem barallats. Mala sort per a vostès aquest diumenge. I que ho passin bé.