'Menino', artista i marca

A Betinho, un olheiro (observador), vell savi del futbol brasiler, se'l va veure fa uns dies per Sinop, una ciutat de 125.000 habitants situada a l'estat del Mato Grosso. Busca Ro-binhos, Neymars, nens que enlluernaven en el futbol sala abans que el Santos, la casa de Pelé, els obrís les portes per transformar-los en Menino da Vila, una marca registrada. Com La Masia al Barça. Betinho s'asseurà demà a casa per veure per la tele un noi (19 anys) que encarna la il·lusió no només de la torcida santista sinó de tot el Brasil.

Fa set anys, quan la selecció de Scolari, amb Ronaldo, Rivaldo i Ronaldinho, es coronava campiona del món a Yokohama, un nen raquític, esprimatxat, de poca presència, travessava la porta de l'estadi de Vila Belmiro. Ho feia per jugar a futsal al club de regates Tumiaru, on va atraure Betinho i tot aquell que el va veure per l'art del seu futbol. El 2002, el Brasil va arribar al cim mundial. Després, es va ensorrar. El 2006 va triomfar la vella Itàlia a Alemanya, i el 2010 l'Espanya del Barça proclamava el seu regnat a Sud-àfrica convertida en el nou Brasil.

De la sala al camp

Betinho mira Espanya i descobreix el que un dia va ser la seleção. Per això l'arribada de Neymar s'ha celebrat com un cant d'esperança per desfer el camí perdut. El Brasil s'encongia i l'ídol del Santos, el Gallo, com li diuen molts, el Menino com li diuen altres, començava a elevar-se per sobre de la mediocritat del futbol del seu país. Després d'anar rodant per alguns equips de futbol sala, mostrant les seves genialitats, batallant amb l'eterna comparació amb Robinho (una altra obra de Betinho), el Santos li va fer canviar la sala pel camp. El 2004, amb 14 anys, ja guanyava 3.000 reals, poc més de 1.200 euros, i transformava cada partit de l'infantil del Santos en una gran exhibició.

No deixava indiferent a ningú. En tenia prou amb una pilota per seguir les bicicletes de Robinho, de qui va agafar el mateix representant (Wagner Ribeiro, ara en la seva última renovació amb el Santos ha deixat de ser-ho), com si les dues carreres anessin unides pel destí. El 2007, va venir a Espanya perquè el Madrid rastrejava desesperat el món buscant el nou Messi. Potser l'hauria pogut arribar a tenir, però tot just li va durar un mes, malgrat que l'havia convidat a la capital el mateix Robinho. Neymar, amb 15 anys, no va suportar viure ni un dia més fora del seu ecosistema. Se'n va tornar corrents.

Més regats, més diners

Notícies relacionades

Xabi reseteja el nou Mbappé

Torí obre el duel a tres de la Vuelta

El Santos es va espantar. Havia comprovat que el futbol coneixia l'existència de Neymar i li va multiplicar el salari. Va passar a guanyar 30.000 reals (més de 12.000 euros). Més regats, més art, més bon futbol, més diners. Amb 16 anys va debutar en un partit de la Copa São Paulo. Va entrar en el segon temps. I va marcar. El 2009, amb el Brasil buscant la identitat perduda -es va posar en mans de Dunga sense saber que això era acostar-se a la perdició-, Neymar arriba per la porta gran al primer equip. Amb 17 anys, sou de 90.000 reals (més de 36.000 euros), contracte blindat i volant cap a la fama. Tot el Brasil li va demanar a Dunga que se l'endugués al Mundial de Sud-àfrica. Dunga s'hi va negar.

En dos anys, Neymar va guanyar quatre centímetres (de 170 cm a 174), va augmentar 11 quilos la seva massa muscular (de 53 kg a 64), va ensenyar el seu fill Davi Lucca, nascut a l'agost al país, i un futbol irreverent com la seva cresta de mohicà va guiar el seu trànsit de menino a estrella -l'empresa de Ronaldo, que posa a la seva disposició una psicòloga, té cura de la seva imatge-. Després de dir no al Chelsea (2010), es va negar a anar al Madrid i espera el Barça per conèixer algun dia Messi. L'estrella es va fer marca i pel camí va perdre l'aire polèmic que va tenir al barallar-se amb el tècnic Dorival Junior, que va provocar la seva renúncia. Esbroncat pels seus pares i el Santos, va prendre la paraula: «Demano disculpes, aquest no és el Neymar que la gent ha de veure. Sóc un jugador que porta l'alegria i el somriure a la cara».