Amb sentiment de culpa i sense enamorament sobtat amb el nadó: la maternitat no és un conte de fades

«Neix una mare, neix una maga. Sense trampa ni cartró. Només la força sobrenatural d’aquest nou amor». La maternitat té darrere una cambra fosca complicada, però és meravellosa. Els versos de Torné deixen clara aquesta dualitat: «‘Hijo mío, eres droga pura dura de esa que te hace volar y olvidar el resto y querer más y más y no poder parar. Adicta a ti, a tus abrazos, a tus besos’».

Torné i la seva parella, l’il·lustrador italià Martino Pannofino, van voler ser pares. Però no ho van aconseguir. Els versos de l’autora reflecteixen la desil·lusió de tenir la regla cada mes, la pèrdua de temps, diners, il·lusió, l’atabalament d’anar de metge en metge, l’obsessió, les punxades i els nervis. «Estem disposades a parlar-ne. És una cosa que ens fa bé i ho normalitzem, però hi continua havent un sentiment de culpa per aconseguir quedar-te embarassada mitjançant la ciència. Més o menys copm que no ets 100% dona», explica l’escriptora.

El remolí emocional que estava travessant va empènyer Torné a agafar uns fulls de paper i plasmar els seus sentiments. «Em sentia molt sola», recorda. Finalment, va obrir el seu compte a Insagram per fer comunitat i acompanyar altres futures mares.

«‘Mi hijo fue una FIV. Una inseminación artificial. Dilo con la cabeza bien alta y el corazón muy contento’», escriu l’autora en el vers amb què acaba el primer capítol del llibre i comença el segon: l’embaràs, o com passar-se nou mesos vomitant. «M’encantava la meva panxa, em sentia sexi. Però també em sentia malalta», recorda. «Ens han venut un conte de fades. És important desmitificar-ho per evitar un xoc amb la realitat», afegeix.

No és una queixa, és la veritat

Torné es defensa i assegura que els versos de ‘La maternidad real’ no són una queixa. Simplement és dir la veritat, les veritats. «Explicar el que no van poder explicar les nostres mares i àvies».

Per exemple, la tremolor que pateixen les parteres: «Pot ser que només fos la por de perdre la meva vida tal com la coneixia, tal com m’agradava. Pot ser que (segur) només fos la por de convertir-me en mare». O les visites a l’hospital, un hàbit que (per salut física i mental) s’hauria d’erradicar una vegada per sempre: «Això no és un mercat. Aquí no es ve a passar el matí. Ni jo soc la peixatera ni el meu fill és un bonítol, per molt bonic que sigui».

Després de donar a llum, Torné va deixar de ser Laura Torné i va passar a ser la mare de Bebestia. «‘Olvida la mujer que fuiste. Salió por la puerta, se despidió el día que naciste como tu nueva yo’». 

Un dels grans mites de la maternitat és l’enamorament sobtat d’amor que sents pel teu nadó al néixer. Algunes dones el senten. Però d’altres no. Torné no el va sentir. ¿Per què ningú l’hi va explicar a les classes prepart? «Estava preparada per al dolor físic del postpart, però no perquè em dolgués l’ànima per no estimar el meu fill bojament i de cop», confessa al llibre. «Tenir un fill és meravellós, tot i que a mi no m’ho va semblar. I vaig dissimular, em vaig empassar el que pensava».

Notícies relacionades

Ho sento, no em crec la mare protagonista de ‘La asistenta’

La depressió postpart de Leticia Dolera ens representa

Arribar a casa amb el nounat en braços i sentir-se «com un zero», tenir la «patata trencada» i que se t’escapi el pipi al tossir o esternudar, sentir-se «una dona invisible», pensar que la vida era molt fàcil abans de ser mare... Són versos compatibles amb el fet de confessar que l’amor descomunal cap a la teva criatura et torna boja, que la maternitat és «una bèstia» i que ets capaç de «treure les urpes de pantera» si algú fa mal al teu nadó.

Han passat set anys des de llavors. I Torné no deixa de sentir-se culpable. Ara té en braços un nadó de tres mesos que li treu temps per dedicar-li al seu fill gran. La història es repeteix, però ja se la sap. I això la fa més fort.