Ángela Bernardo: «És difícil denunciar l’assetjament en la ciència: t’hi jugues la plaça»

¿Per què l’assetjament en la ciència està ocult?

Quan l’editorial em va encarregar el llibre, vaig trobar estudis dels Estats Units. ¿Per què n’havien sortit tan pocs casos a Espanya? Vaig demanar dades a organismes públics de recerca i universitats i no tothom em va contestar. Alguns em van posar traves. És xocant que l’organisme de recerca més gran a Espanya, el CSIC, no comuniqui aquestes dades. A les víctimes els costa parlar fins i tot 10 anys després dels fets, com li passa a la Julia.

¿Per què no hi ha hagut un #metoo en la ciència espanyola?

Van degotant casos, però no hi ha una reacció global com als Estats Units. Com que la ciència és un sistema tan vertical, jerarquitzat i precari, es fa difícil fer el pas de denunciar, tant si has patit assetjament, com si n’ets coneixedor de casos: d’això pot dependre que tinguis una plaça en un futur o no. 

¿Què passa, més enllà d’episodis puntuals?

Això no és un problema d’un professor individual o d’un departament específic. Si es pregunta ¿has patit assetjament?, un 1,9% dels enquestats diuen que sí [segons un informe del CSIC]. Però si preguntes per conductes específiques, el percentatge surt al 10%. En estudis d’altres països els percentatges arriben al 30% o 50%. 

¿Per què tants casos no surten a la llum? 

Falta conscienciació. Hi ha situacions que la gent identifica com a incòmodes però no com a assetjament. A les víctimes amb qui he pogut parlar els va costar identificar l’assetjament fins que va ser molt greu i llavors van sentir vergonya i culpabilitat. A més, són situacions difícils de demostrar. També influeix la por de les represàlies. És bastant habitual que el pes recaigui sobre la víctima. La Julia no va denunciar perquè no va voler convertir-se en el xafardeig de la facultat.

¿Què els passa a les científiques que denuncien? 

La Beatriz va trobar el recolzament de la persona que dirigia el seu centre. Però quan la denúncia va arribar al CSIC, va veure-hi traves. No obstant, si hi ha indicis que ha passat res, és obligatori investigar-ho. Només es pot deixar de fer-ho en els casos en què es veu molt clar que no hi ha res per investigar. 

¿Qui sol ser l’assetjador?

Hi ha pocs estudis sobre això. Segons les dades de condemnats de l’INE, l’habitual és que siguin homes. És freqüent que hi hagi assetjament de tipus vertical. O sigui, que l’assetjador ostenti posicions de poder. Però també n’hi ha d’horitzontal, entre companys del mateix nivell. Els casos que solen arribar a la premsa són de gent prestigiosa, però a les universitats es veuen casos de tota mena de perfils.

Quan es van denunciar comportaments inapropiats del científic Francisco José Ayala, alguns investigadors espanyols van firmar una carta en la seva defensa. ¿Què revela aquest episodi? Science va publicar aquesta carta i després va haver de disculpar-se, dient que si una persona no ha assetjat determinades persones [l’argument dels autors de la carta és que coneixien Ayala i no els constava cap comportament inapropiat], no vol dir que no pugui haver-ho fet amb d’altres. Aquest episodi demostra que part de la ciència espanyola encara infravalora aquests casos. No es creu qui denuncia. Se les considera exagerades. Això pot explicar en part per què és tan difícil denunciar.

¿Quin impacte té l’assetjament en la ciència?

Hi ha víctimes que acaben sortint de la ciència. D’altres pateixen minves en la seva productivitat científica, per exemple, perquè pateixen baixes per depressió. Als Estats Units, hi ha la idea que l’assetjament és una infracció de la integritat científica. Aquí seguim amb el mantra que el que afecta la integritat científica només és un plagi o un frau. Però la mentalitat està canviant. En el cas d’Ayala hi va haver científics que van rebutjar el que havia passat. 

¿Quines eines hi ha per defensar-se de l’assetjament?

La llei d’igualtat del 2017 exigeix que hi hagi protocols i més del 90% dels centres en tenen. No obstant, hi ha organismes com l’Institut Carlos III i l’Institut d’Astrofísica de les Canàries que no en tenen. D’altra banda, de vegades aquests protocols no són efectius i no garanteixen la confidencialitat. O no cobreixen els estudiants. Sindicats i unitats d’igualtat poden proporcionar un espai segur i facilitats. No obstant, les unitats d’igualtat necessiten més recursos. Les institucions tenen l’obligació de no mirar cap a una altra banda. Si el cas no és tan greu com per sancionar-lo per la via penal, es pot sancionar en l’àmbit administratiu. Per descomptat, sempre cal respectar la presumpció d’innocència. 

¿Què més serviria?

Una línia interessant són les intervencions sobre els potencials testimonis, tant aquells que diuen que els és igual, com els que senten que no poden fer-hi res perquè s’enfrontarien a represàlies. També els testimonis tenen l’obligació de no mirar cap a una altra banda. També es podria activar un telèfon d’atenció al Ministeri de Ciència, a més de la bústia anònima que ja existeix per a les comunicacions escrites. A més d’això: protocols i més recursos.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Seria útil endurir els càstigs?

Els casos més greus, on hi hagi proves, ja van per la via penal i tenen càstigs amplis. Els que es consideren fraccions administratives impliquen suspensions de feina i sou. L’assetjament és causa d’acomiadament justificat per a una persona contractada. Sempre es parla d’endurir les penes, però això no està correlacionat amb el fet que es cometi menys assetjament. Si augmentes una sanció ¿faràs que una persona que vulgui assetjar vulgui renunciar-hi? La solució és més sistèmica.