Els Emirats Àrabs, una història desconeguda | + Història

Des d’aquest racó de l’Europa mediterrània, la majoria de nosaltres coneixem poques coses d’aquella zona del món. En prou feines que són països musulmans i que gràcies als petrodòlars s’estan convertint en un dels punts de referència de la geopolítica global. Ara bé, de la seva història no en sabem ni un borrall.

Quan el comerç mundial només es feia per mar, la península Aràbiga tenia importància estratègica perquè connectava el sud de l’Àsia, l’oceà Índic i l’Àfrica. Els primers estrangers que van intentar controlar la zona van ser els portuguesos durant el segle XVI, però el 1680 el sultanat d’Oman va imposar la seva hegemonia. Després van arribar els neerlandesos seguits dels britànics. Van ser ells els que, finalment, van fer-se amb aquells dominis. Hi tenien especial interès perquè els ajudava a assegurar i mantenir el tràfic marítim entre les seves possessions al subcontinent de l’Índia i Londres. El problema era la inestabilitat de la zona, que es coneixia com la costa dels Pirates. I és que al golf Pèrsic i al golf d’Oman, tant les tribus locals com aventurers europeus de tota mena hi tenien les bases d’operacions des d’on llançaven atacs contra els vaixells de mercaderies que navegaven pel mar d’Aràbia. Després d’intentar-ho en diverses ocasions, el 1853 l’Imperi britànic va aconseguir signar un acord amb els xeics per aturar les ràtzies. Fruit d'allò van néixer els Estats de la Treva, on s'integraren un grup de sis emirats liderats per Abu Dhabi i Dubai.

Mentrestant, les potències europees començaven una demencial cursa colonial que, a la llarga, acabaria provocant la Primera Guerra Mundial. Rússia, Alemanya i França van començar a treure el nas per Aràbia i, davant d'aquestes pressions, el 1892 els britànics van voler assegurar-se el control creant un protectorat amb els emirats.

En aquells moments, les principals fonts d’ingressos d’aquesta terra, que en la seva gran part era desèrtica, eren la cria de camells i la recol·lecció de perles. Res per fer-se ric, però tot va canviar durant la dècada de 1960, quan es va descobrir que el subsòl estava ple de petroli. Allò va coincidir amb l’anunci de la retirada del Regne Unit, cosa que va provocar un seguit de moviments polítics. El 1968, per exemple, es va crear la Federació dels Emirats del Golf Pèrsic, un organisme que aglutinava els sis emirats, juntament amb Qatar i Bahrain; finalment, aquests dos darrers van decidir anar per lliure i establir-se com estats totalment independents. En canvi, els altres van mantenir la unió i el 2 de desembre de 1971 es van constituir oficialment com els Emirats Àrabs Units al mateix temps que Londres signava la finalització del seu protectorat. Al cap de pocs mesos un nou emirat s'integrà a l’organització i els EAU van arribar als set membres actuals.

Malgrat que cada territori gaudeix de molta independència, hi ha un govern comú presidit pel xeic d’Abu Dhabi, perquè és l’emirat més gran, mentre que la vicepresidència es reserva a Dubai. Tot i això, no és una bassa d’oli i hi ha hagut lluites internes per controlar el país.

Davant el creixent nombre de veus crítiques pel seu funcionament opac, durant el segle XXI els EAU han intentat maquillar que són monarquies autoritàries convocant eleccions per escollir els 40 membres del Consell Federal Nacional, però el mecanisme electoral és poc clar. A més, els partits polítics i els sindicats no estan autoritzats, i el Govern controla els mitjans de comunicació i censura qualsevol crítica contra la seva gestió, per petita que sigui.

Notícies relacionades

Quioscos de l’Hospitalet apuntalats per danys estructurals demanen ajuda

Tema del diumenge: el forat negre del cas Negreira

Ara bé, tot això no sembla importar massa a la comunitat internacional, que continua necessitant el petroli per fer rutllar l’economia. No cal perdre de vista que els EAU són un dels majors exportadors de cru del món. Com deia aquell, no cal dir res més.

---

Bona imatge exterior

Els Emirats Àrabs són molt hàbils invertint la seva fortuna en àrees estratègiques d’impacte global, perquè els permeten tenir una bona imatge exterior. Per això compren equips com el Manchester City o construeixen una seu del Louvre a Abu Dhabi. Aquesta mena d’operacions per influir a l'exterior, habituals en política internacional, s'anomenen ‘soft power’.