¿La música de festa major és per a un públic poc exigent?

Aquest entorn escènic encoratja diversos debats, entre els quals el de la qualitat artística. ¿Parlem de música per a un públic poc exigent? Situem-nos: a les festes hi ha lloc per a les orquestres de ball de tota la vida, i per als grups de ‘covers’, i per als monologuistes, els mags i els espectacles infantils. Però la part del lleó se l’emporten els artistes comercials d’estil pop-rock, derivats en aquesta última dècada cap a un estil propici, el mestissatge de revetlla, de tornada euforitzant, pot col·lectiu i gags en cadena. Concerts en horari nocturn (i, en prepandèmia, a altes hores de la matinada), ben regats pels sortidors de cervesa. «De moment, diria que la música de festa major està feta per a un públic que no demana massa», medita Albert Puig, periodista musical d’iCat i director de la productora No Sonores, que ha portat el ‘management’ d’artistes com Els Amics de les Arts i Ramon Mirabet. Però afegeix: «Això també passa a certes hores a molts festivals».

Una selecció natural

Un dels triomfadors del circuit català és Búhos, experimentat grup de Calafell que va créixer saltant de festa en festa (primer, com a públic, seguint Lax’n’Busto i Els Pets), i que ara combina aquest territori amb les sales i els teatres, en la línia d’èxits com ‘Volcans’ o ‘Barcelona s’il·lumina’. El seu cantant i lletrista, Guillem Solé, situa les revetlles en una «tradició molt mediterrània» i observa certa dimensió darwinista. «Hi ha una selecció natural: en una festa major, el grup que no doni alegria no tornarà a la comarca, i qui s’ho hagi passat pipa en un concert del poble del costat voldrà que l’any següent aquesta banda toqui a casa». Triomfar en una festa major és «més difícil» que fer-ho en una sala, afirma, perquè el públic és passavolant i retenir-lo comporta un art. «Si no els arriba el que fas, es poden quedar a la barra i desconnectar».

Pocs escenaris tan compromesos com el de la festa major, dona a entendre Solé, en què l’artista se la juga davant una audiència de perfil incert i ha de descarregar tot el seu armament, evitant experiments i cançons poc conegudes. D’aquí surten els artistes favorits del gran públic. «Quan hi ha premis per votació popular, sempre guanyen els grups de les festes majors, perquè són els que arriben a la gent», afirma el cantant dels Búhos. «¿Que això és fàcil? Hi ha moltes bandes que ho han intentat pensant que ho era, i no ho han aconseguit».

El bombo a negres

La importància d’aquesta parcel·la escènica a Catalunya ha propiciat un cànon festiu derivat de «la barreja de la rumba i els ritmes jamaicans amb el rock», fa notar Eric Herrera. A partir d’aquests patrons, Albert Puig apunta que «les cançons s’arriben a compondre pensant en la resposta del públic», partint del bombo a negres (el ritme més apte per al pot) i «modulant les pujades, el moment del confeti o el gag en què el públic s’ajup per després saltar».

Aquí, Guillem Solé marca distància: Els Búhos creen les seves cançons atenent el seu propi plaer, assegura. «Primer t’han d’agradar bojament a tu, perquè t’han d’acompanyar com a mínim un parell d’anys», argumenta. «Si a tu aquest tema nou t’excita, és possible que també exciti la penya».

Bombolla de caixets

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

Les programacions les decideixen els ajuntaments, motiu per pensar que el criteri de selecció té més a veure amb la popularitat que amb el risc artístic. «Les festes es paguen amb diners públics i es tracta d’acontentar tothom», afirma Eric Herrera. I els grups més populars fan valer caixets que aixequen suspicàcies: parlem d’una forquilla que va dels 15.000 als 30.000 euros. «Artistes que tenen un discurs superguai i solidari són els que més disparen els caixets, i hi ha ajuntaments que s’hi poleixen bona part del pressupost», fa notar Albert Puig, per qui, «tractant-se de diners públics, caldria repartir més el joc». ¿Polítiques de pa i circ? Els ajuntaments fan l’esforç per caçar el cap de cartell «esperant que hi hagi un retorn en vots».

És un altre vèrtex discutible d’un sector de la música a què va associada la memòria sentimental de diverses generacions i que representa el banc de proves de molts artistes, s’ajustin o no al cànon estilístic festiu. Agradin més o menys, com indica Guillem Solé, les festes «són el planter, la primera oportunitat per donar-te a conèixer».