Entendre-hi + amb la història

Els jocs en la llibertat

La flama de Tòquio s’ha apagat. Una edició única per moltes raons, però no perquè un parell d’atletes hagin desertat de les seves delegacions. Des de 1948 hi ha esportistes que aprofiten la cita olímpica per escapar.

Els jocs en la llibertat
3
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Fins fa dues setmanes ningú sabia qui era Krystina Tsimanovskaia, l’atleta bielorussa que s’ha exiliat a Polònia després d’abandonar la seva delegació olímpica. No és l’únic cas que s’ha vist als Jocs de Tòquio. Menys mediàtic va ser el de l’aixecador de pes Julius Ssekitoleko d’Uganda, que va fugir de la vila tot just arribar-hi. Després d’un parell de dies va ser localitzat i el van enviar de nou al seu país, on, segons la cadena nord-americana NBC, està detingut de manera il·legal i en circumstàncies poc clares per ordre del govern que presideix el general Yoweri Museveni des de 1986.

El nom d’aquests dos esportistes s’afegeix a una llarga llista que van estrenar, als Jocs Olímpics de Londres de 1948, la txecoslovaca Marie Provazkinova i l’hongarès Oskar Csuvik. Tots dos provenien de règims comunistes satèl·lits de la Unió Soviètica.

La primera era l’entrenadora de l’equip de gimnàstica que va aconseguir l’or. El 18 d’agost de 1948 es va declarar refugiada política per denunciar la falta de llibertat del seu país on, el febrer anterior, s’havia produït un cop d’estat dirigit des de Moscou per aconseguir el control de Txecoslovàquia. Provazkinova se’n va anar als Estats Units, on va començar una nova vida.Quant a Csuvik, era waterpolista i va guanyar la plata. Acabats els Jocs, es va quedar dos anys a Anglaterra i després va emigrar a Austràlia, on va acabar dirigint l’equip olímpic de waterpolo als Jocs Olímpics de Hèlsinki de 1952. Al retirar-se va treballar com a comentarista radiofònic en la cita olímpica de 1956. Des dels micròfons va ser testimoni de la violenta semifinal entre l’URSS i Hongria, batejada com «el bany de sang de Melbourne». Aquell enfrontament va ser molt més que un partit de waterpolo. Tres setmanes abans de l’inici dels Jocs, la Unió Soviètica havia envaït Hongria per aturar la revolta democràtica. Llavors els atletes ja havien viatjat a Austràlia per preparar-se per a la competició i es van assabentar per les notícies de com el seu poble era reprimit sense contemplacions. Tota aquesta tensió es va traslladar a la piscina i el jugador estrella hongarès, Ervin Zádor, va sortir de l’aigua amb el cap obert per l’agressió dels rivals, impotents perquè Zádor hagués marcat dos dels quatre gols hongaresos. A la final van guanyar l’or al vèncer Iugoslàvia 2 a 1. Després dels Jocs Olímpics, uns cent atletes hongaresos van desertar i no van tornar a casa. Entre ells hi havia Zádor, que va acabar treballant com a monitor de natació infantil a San Francisco.

Un altre cas de deserció massiva es va viure a Munic el 1972. Encara no se sap amb certesa quants esportistes de l’URSS es van escapar del control de la KGB. Quatre anys més tard, a Mont-real, un assessor del comitè soviètic també va fugir, igual que quatre integrants de la delegació romanesa.

Semblava que, amb el final de la Guerra Freda, les desercions passarien a la història; no obstant, ben aviat es va veure que no seria així. El 1996 a Atlanta, l’abanderat de l’Iraq, l’aixecador de pesos Rae Ahmed, es va quedar als EUA per denunciar el règim de Saddam Hussein. També va fer el mateix el beisbolista cubà Rolando Arrojo, que el 1992 havia guanyat l’or a Barcelona amb el seu equip. De seguida va ser fitxat per l’equip professional de Tampa (Florida). Precisament va ser allà on, el 2008, més de la meitat de futbolistes de l’equip cubà que estaven fent el preparatori per anar a Pequín, van abandonar la concentració per demanar asil a Washington. Igual que el cas d’Arrojo, ells també van trobar equips de la lliga professional de ‘soccer’ on poder jugar.

Quan el 2012 els Jocs van viatjar a Londres, van ser els africans els que van aprofitar l’oportunitat per fugir i no tornar a casa. Del Camerun van desertar una portera de l’equip de futbol, una nedadora i cinc boxejadors. Del Congo ho van fer diversos tècnics, del Sudan van abandonar diversos fondistes i d’Eritrea, l’abanderat i tres compatriotes més.

Notícies relacionades

I és que una cosa està clara: mentre hi hagi desigualtats sempre hi haurà qui aspiri a millorar la seva situació i farà el necessari per aconseguir-ho. Fins i tot abandonar una posició privilegiada com la que té un esportista d’elit al seu país.

Entrenador de joves promeses lluny de casa