Descomptes entre restriccions

Representants de les associacions Barcelona Comerç, Facua i Greenpeace analitzen, a continuació, els diferents vessants de les compres.

Indignació, decepció, perplexitat, desconfiança, incertesa... la situació que viu el comerç a casa nostra és molt àmplia en estats d’ànim des del mes de març passat i les últimes restriccions ens aboquen a un dels moments més crítics viscuts fins ara, tant perquè la mesura ens obliga a renunciar als millors dies de la campanya de rebaixes sinó també per l’acumulació de moltes altres d’anteriors, que ens ofeguen dia a dia. Cada vegada que sembla que comencem a veure una mica de llum, el malson torna a començar i cada restricció es converteix en una oportunitat menys de fer caixa i guanyar una mica més de temps de supervivència. Si aquestes setmanes de tancament obligat els caps de setmana s’allarguen encara més, les conseqüències seran catastròfiques i entre un 15% i un 20% del comerç es veurà obligat a tancar definitivament. Això són 10.000 botigues i més de 26.000 persones a l’atur.

Des del minut 0 de la pandèmia, el sector del comerç ha sigut proactiu a l’hora de prendre mesures per garantir la salut dels clients. Hem assumit totes les mesures obligatòries dictades i, també, n’hem implementat d’altres de suplementàries per voluntat pròpia. Tot i així, el Govern s’ha entossudit a assenyalar-nos com l’origen de tots els mals. Han estigmatitzat l’hostaleria i estan aconseguint fer el mateix amb el comerç. Som un segment econòmic capital –el 16% del PIB de Catalunya, segons dades de la Direcció General de Comerç a partir de l’Idescat–, però ens menyspreen. Prenen decisions d’una magnitud totalment inassumible per a un segment, el nostre, de comerç al detall i de proximitat, on el 97% dels titulars són microempreses i ni ara ni en aquests prop de 10 mesos hem rebut ajuts a l’altura reals de les nostres necessitats. Caminem sols, i desgraciadament molts s’estan quedant pel camí.

Érem conscients que aquestes no havien de ser unes rebaixes normals. S’havien de reduir els estocs acumulats i tots havíem assumit unes rebaixes amb descomptes molt més agressius que altres anys que ens permetessin fer vendes abans d’afrontar uns mesos que ja es preveien durs. Ara, no obstant, els dies de més venda de campanya, durant els primers caps de setmana, ens han obligat a tancar i el que no facturem no ho recuperarem. Això sí, mentrestant, tot el que nosaltres deixem de vendre, sí que ho podran fer les grans plataformes ‘online’, que continuen operant i venent tota classe de productes, siguin essencials o no, mentre nosaltres tenim la persiana abaixada.

Fa mesos que la gent no va de compres, simplement comprarà i amb les rebaixes teníem l’esperança de començar a revertir aquesta nova realitat. El comerç està a punt i preparat –sempre ho ha estat–, per rebre els clients. Complim totes les mesures, hem invertit en sistemes de desinfecció, hem compromès les nostres economies, moltes de familiars, per seguir endavant, però no ens deixen treballar... Tot i així, som aquí, disposats a col·laborar, a buscar solucions junts –fins ara poques vegades ens han requerit per debatre les restriccions relacionades amb el nostre sector– i per contribuir a posar fi a aquesta pandèmia.

Esperem que els esforços del comerç, en la majoria dels casos ja ara sacrificis, serveixin per a alguna cosa...

Les rebaixes ja no són el que eren. Els consumidors estem envoltats de tantes modalitats de vendes amb suposats descomptes que en alguns establiments, gairebé la meitat de l’any molts dels seus productes tenen ofertes especials, que la saturació porta molts a restar importància a les rebaixes. De fet, si sumem els dos mesos de rebaixes del gener i el febrer, els dos mesos de rebaixes del juliol i l’agost, els set dies de descomptes que molts comerços anuncien entorn del Black Friday, la setmanes fantàstiques, 8 dies d’or, etcètera, de vegades fa la sensació que les èpoques de l’any en les quals no hi ha descomptes són aquelles en què no hauríem de comprar roba, electrodomèstics, equips electrònics...

Perquè vist això, ¿en aquest gairebé mig any que duren els períodes de rebaixes i d’altres tipus de descomptes, els productes són més barats o senzillament és quan determinades superfícies desinflen els elevats preus als quals els tenen a la venda la resta de l’any? Evidentment, hi ha de tot, però el cert és que quan s’abusa d’una tècnica comercial, perd el seu efecte i el consumidor se satura, se’n cansa, s’avorreix.

Però més enllà d’això, el gran problema està en el consumidor que desconfia, el que creu –o fins i tot sap– que el descompte que li anuncien és fals. Són massa els casos d’establiments que falsegen les seves suposades baixades de preus. En ocasions, apugen l’import de determinats productes unes setmanes, dies o fins i tot hores abans per després retornar-los al preu anterior i assegurar que tenen un altisonant 40%, 50%, 60% o 70% de descompte.

I davant tanta saturació i engany, acaben pagant justos per pecadors. Els primers perjudicats, per descomptat, són els consumidors víctimes de descomptes fraudulents. Els segons, els petits comerciants que intenten mantenir un equilibri en els seus preus durant tot l’any, amb marges ni massa alts ni massa baixos, per poder competir amb les grans empreses sense anar a la ruïna. Comerciants que no tenen més remei que sumar-se a les temporades de descomptes, com les rebaixes, sabent com els resultarà de difícil competir a les rebaixes amb els gegants del sector en el qual operin. Comerciants que, lamentablement, de vegades senten que per vendre no tenen més remei que mimetitzar les pràctiques il·lícites que cometen els grans simulant descomptes que no són reals. Afortunadament, molts no cauen en aquest error i, lluny d’intentar prendre el pèl als seus clients, actuen amb honestedat, tot i que patint els perjudicis que això comporta.

Per posar fre a les enganyifes durant les rebaixes, Black Friday i similars, resulta fonamental que les autoritats autonòmiques de protecció al consumidor facin la feina que li correspon. Fer controls de preus als establiments durant les setmanes prèvies, comparar-los amb els que s’ofereixin durant les temporades de descomptes i, en cas de detectar fraus, sancionar les empreses que els cometin i fer públiques aquestes multes, com a avís per a navegants. Lamentablement, cap comunitat autònoma pot presumir a Espanya de portar a terme amb eficàcia aquest tipus de mecanismes de control, sancions i transparència en la seva aplicació.

Fa poc li comentava a una amiga els regals que havia tingut per Nadal; samarretes veganes, ecològiques, sostenibles i fetes a Espanya. La meva amiga, que sol freqüentar botigues de moda ràpida, em va contestar: «m’encanten, no només les samarretes, sinó la idea, l’ètica, la sostenibilitat. Vull començar a fer el mateix». Ho vaig haver de llegir dos cops. ¿Com s’ha generat aquest canvi? Per la meva banda, he predicat amb l’exemple, he canviat el meu consum a poc a poc i amb exemples assequibles i pròxims. Ho vaig fer perquè és una manera de lluitar contra l’emergència climàtica. A més és acte polític; a través de les meves compres elegeixo qui vull que ‘governi’ el planeta; ¿prefereixo un planeta liderat per grans multinacionals que no cuiden el medi ambient ni les persones, o el contrari? 

El consum de béns i serveis és normal, necessitem menjar, moure’ns, vestir-nos, comunicar-nos... Però la nostra societat està envoltada en el consumisme. Passejar per una ciutat o navegar per internet és un aparador que ens genera necessitats que creiem indispensables, quan realment no ho són. ¿Qui no ha comprat una cosa que realment no necessitava? Només en els últims 14 anys el consum de roba al món ha crescut un 60% i les peces s’utilitzen la meitat de temps. Aquesta tendència, de la qual depèn en gran manera l’actual sistema econòmic, té greus conseqüències per a la salut del planeta i la nostra. 

Mantenir el consum al ritme actual requereix de matèries primeres l’extracció de les quals creix sense fre. El 1970 s’extreien prop de 22 bilions de tones de materials primaris a tot el món (metalls, combustibles fòssils i altres recursos naturals com fusta i cereals). El 2010, aquesta xifra es va disparar fins als 70 bilions de tones i s’estima que l’any 2060 es necessitaran 190 bilions de tones per fer front a la demanda. Entre el 60 i el 80% dels impactes al planeta, en termes dels requisits de materials, aigua i ús de la terra, així com les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, provenen del consum domèstic. Només la indústria tèxtil és la segona més contaminant per darrere de la petroliera i el 8% de les emissions de CO₂mundials tenen a veure amb la fabricació de peces i el transport intercontinental d’aquestes.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Aquest consumisme es veu incrementat en moments com rebaixes, Nadal, Black Friday... El 2018, les compres del Black Friday van ser un 220% superiors a les d’un dia normal i entorn d’un 80% dels espanyols va adquirir algun producte, davant el 74% de la mitjana europea. Aquest any i a causa del context de crisi sanitària i socioeconòmica actual el que ha augmentat és el comerç electrònic. Aquest comporta un greu perill per al planeta en termes d’ús dels recursos, emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i de residus; els enviaments ràpids i a domicili requereixen de tres vegades més energia que els habituals i el plàstic de l’enviament no és reciclable. 

Tot i que sembla que una part de la societat és immune a totes aquestes dades, n’hi ha una altra part, cada vegada més gran, que lidera un canvi, el 73% dels espanyols fan les seves compres tenint en compte motius ètics o de sostenibilitat. No obstant, tant empreses com govern necessiten fer un canvi en el seu sistema de producció i gestió perquè aquestes xifres de consum arribin al 100%. Com persones consumidores, conservar el que ja tenim com més temps millor, reparar, intercanviar, omplir i comprar local i sostenible són uns bons primers passos per protegir el planeta a través del consum.