Anar al contingut

GENT CORRENT

Rubén Martínez: «Els contes són mentides que diuen veritats»

Aquest rondallaire professional fa coautors de les seves narracions tant els nens com els adults

Manuel Arenas

Rubén Martínez: «Els contes són mentides que diuen veritats»

JOAN MATEU PARRA

Fa dos divendres, Rubén Martínez (Caracas, Veneçuela, 1964), rondallaire professional, estava explicant un conte en una biblioteca, en una sessió titulada ‘Cuentos del alma’, quan de sobte el públic es va posar a plorar. Després es va posar a plorar ell. No era la primera vegada que el plor l’atropellava en plena narració oral, però sí la primera que la majoria del públic, adult i poc nombrós, l’acompanyava com si la narració transcorregués en un cementiri i no en una biblioteca. Les llàgrimes formaran per sempre part d’aquell conte, ja que Martínez reivindica la coautoria del públic i el protagonisme del context de la declamació.

-Plorar amb un conte. Brutal.

-Ho va ser, sí. Era poca gent, però la que hi havia va plorar. ¡L’art t’ha d’arribar! I aquest conte ho va aconseguir: el públic és coautor del que està passant perquè ha de crear a partir del que les teves paraules li suggereixen.

-¿Va ser això el que el va enganxar d’explicar contes?

-Sí; el gran avantatge d’aquest art és que és molt mal·leable: aquí i ara, sense necessitat d’aixecar-me, sense llum, sense vestuari... puc explicar-te un conte. Això no ho he vist en cap altre art.

-¿Per què es va interessar pels contes?

-M’interessen els contes perquè són mentides que diuen veritats: tenen una aparença innocent, però resulta que poden estar parlant-te de l’essència més humana que hi ha i han sigut dipositaris de la tradició.

-¿Com es fa algú rondallaire?

-El 1984, uns amics amb un taller de rondallaires em van proposar anar-hi per explicar els que jo escrivia. Una vegada vaig explicar el primer, ja no vaig parar. Ni pararé: mentre més avi siguis, més s’espera que n’expliquis. ¡Vaig cap a l’època d’explicar-ne més! (riu).

-¿Quants contes es pot saber?

Aquest 2019 farà 35 anys que n’explico, així que en puc saber uns 150. La meva regla d’or és no memoritzar-los: explicar contes és comunicar-te amb la gent; tu els recrees cada vegada de manera diferent en funció de l’interlocutor i el context.

-Llavors mai hi ha dos contes iguals.

-Esclar. Pot ser que tu vulguis explicar el mateix però que un nen s’aixequi i et digui alguna cosa. Llavors aquest nen entra al teu conte, ho tinguis en compte o no, perquè això ja ha variat la teva idea de la història. Moltes vegades jo estic esperant que algun nen digui alguna cosa per poder enriquir el conte.

-¿Quants contes ha creat vostè?

-Jo narro contes tan aliens com propis, però d’aquests no et puc dir quants en tinc perquè acostumo a inventar-me’ls mentre els explico i moltes vegades queden a l’aire: no els escric. Hi haurà contes que s’hauran explicat només una sola vegada i allà hauran mort.

-Contes d’un sol ús. Quin concepte.

-¡Ha de ser així! Aquest conte tenia sentit en un moment i compartint uns codis. Quan tu treus un conte del seu context, resulta que és una porqueria. ¡És clar, perquè estava lligat a l’aquí i l’ara!

-¿Sempre narra en directe o també els grava?

-En directe; també faig tallers de rondallaires. Una de les poques vegades que he gravat ha sigut fa poc, per a un projecte d’acostar la literatura a nens immersos en la crisi de Veneçuela. Crec que el conte pot ajudar les criatures veneçolanes a gestionar l’horror.

-¿On sol actuar?

-Biblioteques, centres cívics... una vegada vaig actuar en un creuer; una altra, en un espectacle de circ a Gavà: el xou era jo explicant contes (riu). L’octubre que ve organitzo la 10a edició del Festival de Narració Oral de Barcelona Munt de Mots.

Temes: Gent corrent