Agnès Brossa «La hiperpaternitat no fa cap bé al teu fill»

Els nens li agraden des de sempre. Tant quel’Agnès Brossa(1967, Terrassa) va coquetejar amb la idea de ser mestra. Finalment, la figura del psicòleg escolar la va atrapar. Amb 30 anys d’experiència com a psicòloga de nens i adolescents, acaba de publicar el llibre ‘Em dic Joan i crec que soc dolent’ (Eumo Editorial), en el qual analitza un ventall de problemes infantils de comportament o aprenentatge i ofereix a pares i mares pautes educatives específiques.

Insisteix molt a treballar les emocions. 

Per als coneixements ja hi ha el senyor Google, però ¿què passa amb les emocions? A les escoles hi ha tres coses importantíssimes: la resolució de conflictes, l’empatia i l’autoestima. Dels 3 als 6 anys, els nens desenvolupen de forma natural la teoria de la ment, que implica connectar amb l’altre, saber el que està pensat i el que necessita. Les emocions formen part de la nostra vida i saber conviure amb les negatives és fonamental. Ara està molt de moda això que els nens siguin feliços. D’acord, però has d’aprendre que la tristesa forma part de la teva vida.  

Espanta pensar que el teu fill té un problema seriós.

Espanta perquè no entenem què significa, però no estem parlant d’una malaltia, sinó d’una dificultat. Un mestre que sap que un nen té una dislèxia no li exigirà el mateix que als altres, i això ajudarà que no se senti frustrat. Es tracta de comprendre per poder ajudar, no de posar una etiqueta pejorativa. 

Els pares i les mares, de vegades, no l’encertem. Al llibre explica com uns pares donen tot el menjar triturat a la seva filla perquè sempre ha tingut un pes baix. Ara la nena té tres anys i no sap menjar.

Un exemple d’hiperpaternitat. Hi ha una generació molt abocada a fer bé de pares però de vegades això deriva en una sobreprotecció cap als fills que no els fa cap bé. Aquests pares i mares volen que els seus fills no pateixin i no tinguin carències. Passa, també per exemple, en nens que no saben dormir sols.  

Gairebé tots els nens petits que conec dormen amb els seus pares. Alguns ho fan, però s’aixequen a mitjanit i se’n van amb ells.

Aprendre a adormir sol és vital. ¿Fins quan dormirà el nen amb nosaltres? ¿Què passarà quan tingui 18 anys i el seu costum de tota la vida hagi sigut dormir amb algú al costat?

Amb 18 anys el meu fill no voldrà dormir amb mi. Ni amb 14. Ni amb 12.

D’acord, però buscarà un altre ritual. Per exemple, amb el mòbil o amb la tele. No voldrà dormir amb tu, d’acord. Però no se sabrà adormir i tindrà problemes.

Parlant de dormir. Al llibre recorda que els nens petits necessiten dormir 12 hores, una cosa poc freqüent a España.

Els pares, per desconeixement, donen molt molta importància al menjar i no al son, que té funcions neurològiques vitals. En realitat, té molta més importància dormir que menjar. Un nen que no dorm prou hores tindrà pitjor salut mental i física. Hi ha menors que se’n van a dormir a dos quarts d’onze de la nit i l’excusa dels pares és que arriben tard a casa i, si no, no veuen els seus fills. ¿Que potser el teu fill és un gos falder que t’ha d’entretenir?

¿Per què és tan important posar normes i límits?

Si no ¿què li estem ensenyant? Quan surtin de la universitat no tindran la feina que vulguin. És més, és que potser no poden ni cursar una carrera. Els hem de preparar.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Molts pares aposten perquè els seus fills siguin feliços, sobretot, fins als cinc anys.

¿I als cinc comences a posar els límits? ¿O als set? ¿O quan siguin adolescents?  Tenim una taxa altíssima de suïcidi d’adolescents. Tenim nois i noies que no troben sentit a la seva vida. ¿Què hem fet malament?