Carme Bosch: "Ningú ha aconseguit que duri l'aroma d'una rosa"

Jardí, hort, camp i bosc van ser els espais en què va créixer, va jugar i ara continua enriquint-se aquesta mestra artesana que amb les flors va aprendre a expressar-se artísticament. Carme Bosch (Cassà de la Selva, 1958) va començar a organitzar tallers de decoració floral com a invitació a connectar la riquesa vegetal amb la vida quotidiana de les persones. Avui munta viatges allà on creixen la lavanda, la murtra i les roses, els usos ancestrals de les quals a cada país on creixen acompanyen tallers de recol·lecció i preparació de derivats útils, usos que parlen de saviesa natural.

¿Quines connexions recorda de nena amb la naturalesa?

Jo hi feia molta vida, a la naturalesa. Amb 5 o 6 anys, ja anava al bosc amb altres nens i nenes i hi jugàvem fins a l’hora de dinar. El meu avi matern era calderer. Tenia un taller a casa on treballava el coure. I jo em feia allí el meu espai de joc. Muntava la meva botiga i cuinava amb herbes, aprofitava tots els vegetals.

¿Com va començar a transformar-los en art i en una manera de guanyar-se la vida?

Com sempre he viscut en la naturalesa, vaig començar a preparar composicions, primer per regalar als meus amics. Vaig estudiar teatre a l’escola de Nancy Tuñón, vivia amb un ull en la interpretació teatral i amb l’altre en les flors i les plantes. Però vaig començar a rebre encàrrecs dels meus treballs florals que també vaig vendre al mercat hippy d’Es Canar, a Eivissa, on vaig viure uns anys. Amb la meva parella, farmacèutic i coneixedor de l’herbari, aprofitàvem el que teníem per fer tota mena d’objectes: safates, quadros, taules decorades amb flors seques...

¿Què els diu als qui atribueixen mals presagis a les flors seques?

Això són prejudicis de gent que és lluny de la naturalesa. La poda regenera, renova la planta. I una flor, qualsevol vegetal, és un record que parla d’aquell lloc. Una branca de canyella és un record viu d’un país i de la seva gent, jo associo fibres vegetals als meus viatges. Des del Girona Temps de Flors em van proposar exposar quadres i llums i, a partir d’aquella experiència, durant uns quants anys em vaig dedicar a explicar històries amb amplis muntatges florals en exposicions, la majoria produïdes pel Museu d’Història de Girona.

Els seus viatges-taller són expedicions etnobotàniques, la immersió en un país a través d’una planta (www.carmebosch.cat).

Amb una sola espècie a la seva plantació treballem els seus usos. Els usos de les plantes són presents en gairebé tot, la relació dels éssers humans amb les plantes és molt estreta. En els tallers preparem olis per fer cosmètica o licors d’aquella flor. Viatjo amb maletes enormes, com els músics, porto fogó i olles com una cuinera, coladors i pots per envasar. Soc un taller nòmada. A l’agost estaré al Museu de les Trementinaires de Tuixent i al gener viatjarem a Sri Lanka.

¡Quantes coses pot ser una flor! Decora, cura, alimenta, aromatitza...

La rosa és un bon exemple. A mi m’agrada com a metàfora de la vida perquè et mostra la seva bellesa però també les seves espines. El ritual de regalar roses té molta història a tots els països mediterranis. Les roses decoren, i amb els pètals se’n pot fer melmelada, espaguetis i infusions, que són molt bones per a l'estómac. La rosa és un laxant formidable i molt poc conegut.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

Gairebé com en el cas del porc, pràcticament tot s’aprofita, llàstima que el perfum de la rosa natural duri tan poc.

Sí, s’ha aconseguit produir roses que duren molts dies, per poder resistir el viatge d’un país a l’altre, però ningú ha aconseguit que duri la seva aroma. El roserista que descobreixi la manera de mantenir l’aroma de la rosa farà un gran descobriment.