"Una campana només s'afina una vegada en la vida"

La dedicació d’Esteve Ubiñana (Barcelona, 1957) es podria incloure en la llista de treballs verticals, com la rehabilitació i neteja de façanes d’edificis. El que remunta ell són campanars. S’assegura que cada campana mantingui l’equilibri i moviment idonis per poder complir la seva funció comunicadora. Realitza la ITV de les campanes de pobles i ciutats. Al mòbil, Ubiñana hi va guardant imatges de totes les que veu i ajuda a arreglar. Fa 30 anys que balla amb elles. S’ho sap tot. 

–Comencem amb alguna cosa sobre ­l’origen i l’evolució de les campanes. ¿Què ens en diu?

–Sembla que les campanes van ser inventades pels japonesos. Les primeres que es coneixen són de porcellana, un tub tapat per dalt amb una nansa. Després, a Corea i el Vietnam es van fer campanes de bronze. La campana budista és un tub prim i molt decorat. L’esquellot o campana gòtica va evolucionant fins que l’obren amb la forma de faldilla. La romana és com una olla. I les modernistes, com la de Tavascan (Pallars Sobirà), van decorades amb flors. 

–A vostè, com al metge amb el pacient, l’informen de l’historial de cada campana.

–És clar. Per exemple, la de Tavascan és del 1901. Va ser fosa al mateix poble, al peu del campanar. Campaners itinerants, amb un motllo, llenya i un forat a la terra feien les campanes. Em van avisar que estava trencada, encara que la seguien tocant, i vaig buscar soldadors per tot Europa, els millors estan a Alemanya. Al final s’ha optat per construir una altra campana del mateix estil, amb les mateixes decoracions que l’original. Al juliol el bisbe de la Seu d’Urgell la beneirà, i després serà col·locada. La vella la guardaran a l’església.

–El seu ofici comporta viatjar, el privilegi de pujar a aquests grans miradors, els campanars, i la música que en sorgeix. 

–Sí, a mi em costa distingir un fa d’un mi, però no soc afinador de campanes. La campana és un instrument musical que només s’afina un cop a la vida. I és, a més, una útil eina de comunicació, sovint desaprofitada. És una llàstima que no es conservi en molts llocs la tradició ancestral de tocar les campanes per comunicar l’arribada del venedor de peix, com a Pontós (Alt Empordà); alguna cosa més que misses. Sempre s’associa la campana a l’església, però el capellà, quan se’n vagi, no se l’emportarà. La campana és del poble, canta les alegries i les penes de la seva gent, els informa.

–¿I totes tenen nom?

–Totes. Normalment són batejades amb el nom dels patrons del poble, i totes són beneïdes abans de ser col·locades al seu lloc. M’agrada perquè no hi ha dues campanes iguals, ni intervenció igual. 

–També veig que automatitzen campanes i carillons perquè sonin amb el rellotge [www.campanasermec.org].

–Sí, a la de l’església de la Concepció de Barcelona (a la foto; Aragó, 299) ho vam fer. El campanar és el primer mitjà de comunicació a distància, un element de cultura i tradició. I el rellotge sempre funcionava, dia i nit, era una companyia. Els primers, d’una agulla, només marcaven les hores. 

–Ara desperten turistes queixosos.

–Tot és qüestió de sensibilitats. El rellotge es pot utilitzar o no, però tradicionalment sempre s’havia usat, el llenguatge de les campanes era molt important. A Tredòs (Vall d’Aran) vam soldar la campana que van trencar els nacionals quan van entrar al poble en la guerra civil, de tant tocar-la. No havia tornat a sonar fins que la vam arreglar. Quan la vam tornar a tocar, hi va haver alguns veïns que van plorar.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Tot el que vostè no sàpiga de campanes, ¿on es pot consultar?

–D’història, jo sempre pregunto als monjos de Montserrat, perquè jo em limito a prescriure sobre instal·lacions.