Poma, amanida, compota

Poques vegades es té l’oportunitat de sentir d’un governant anunciar que el país anirà a pitjor i que els que el dirigeixen no hi poden posar remei. I a sobre asseverar el que més discuteixen els científics de l’economia, com prevenir els canvis de cicle.

La ministra Soraya Sáenz de Santamaría en funcions de portaveu governamental va dir, el 13 d’octubre passat, que Espanya s’encamina cap a la recessió per raons de política interna, apuntant al nord-est peninsular com a origen de la tempesta huracanada. Dir això en coincidència amb la cimera de tardor del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional té el seu mèrit. Sobretot perquè en aquella mateixa reunió a Washington l’FMI va exhibir Espanya com a model d’èxit de les seves receptes, llargament aplicades com a talla única en tot l’orbe, de reduir tot allò que impedeixi la lliure competència global, començant pels salaris i seguint per les polítiques elementals de protecció social.

Tenim que Doña Soraya va esmenar la plana als de l’FMI i va assegurar que el creixement espanyol el 2018 es rebaixaria tres dècimes, del 2,6% sobre el PIB previst al 2,3%. Els matussers de l’FMI –segons els càlculs dels governants espanyols– ja havien pronosticat un creixement per a Espanya durant el 2018 del 3,1. El diferencial, que equival a 30.000 milions, no consta que es degui al fet que els economistes de l’FMI ignorin la potència de Catalunya en la revisió de dades. Més val llegir tot l’informe de l’FMI i que afecta el total de la Península: no es creix perquè hi hagi llast a estribord de l’economia espanyola, sinó per tres mals endèmics compartits: alta desocupació, amb prou feines emmascarada pels contractes porqueria, pèssima productivitat i excessiu endeutament.

Val la pena, ja que estem en anàlisi dels financers reunits de tot el món (ministres de Finances, tret d’Espanya, que hi envia el d’Economia perquè parla anglès), aturar-se en l’últim paràmetre denunciat  per l’FMI, el deute públic espanyol. ¿Qui el subscriu? ¿Ho seguirà fent? ¿I si no, què?

L’agitació política catalana i espanyola van posant dates al calendari. És la política i mereix tot el suport dels demòcrates. Però hi ha un altre calendari inexorable, europeu i global, que afectarà molt més del que sembla. Marca el 26 d’octubre com la data possible, excepte que la interinitat alemanya ho desaconselli, que el Banc Central Europeu (BCE) acordi deixar de pagar la festa als països de l’euro que han basat la seva recuperació (sí, aquí hi ha el 3,1% espanyol) a endeutar-se sense límit, tant si són estats com grans empreses. Els 60.000 milions mensuals injectats pel BCE des de fa tres anys es poden començar a reduir.

D’una butxaca a una altra

¿Qui ha demanat aquest crèdit a risc zero? Per part d’Espanya, el Govern sense vergonya ni continència, els bancs afectats per les seves demencials apostes pel totxo i les grans empreses (aquestes, almenys, responen per la bona marxa dels seus negocis). El que han fet Executiu i bancs privats, començant pels que estrenen seu a València i les Balears, ha sigut comprar deute espanyol fins a límits difícils de detectar als seus balanços. I al seu torn, el Govern del PP ha elevat el seu endeutament a cotes estratosfèriques, amb una capacitat de recaptació fiscal inferior a la grega, i ha dissimulat l’ús del fons de reserva de les pensions convertint-lo en deute públic, és a dir, passar d’una butxaca a una altra dels mateixos pantalons.

Notícies relacionades

¿Cal declarar els bizums a Hisenda en la renda 2021-2022?

La Seguretat Social avisa: jubilar-se als 63 pot comportar penalitzacions

Així arribem a la recuperació d’una al·legoria de fa 10 anys sobre la difícil distinció de qui deu a qui en un model financer global. És fàcil separar pomes fresques de les podrides en un cistell. És més difícil recuperar i separar trossos de poma en una macedònia. Però si hi ha compota de poma, és impossible.

Sostenir que Espanya pot anar a pitjor per culpa de propostes polítiques catalanes és ignorar que, en termes financers, totes dues pomes no són en un cistell ni en una amanida europea. Són compota en tot. I és aquest tot al que assenyala l’FMI, i d’aquí uns dies ho accentuarà el BCE, no a la pretesa distinció dels uns i dels altres contendents polítics. Qui arrossega a qui en la prima de risc espanyola, nou capítol a partir del 26. ¡Pesats!