Ajudar el capitalisme

La Catalunya màgica també és capaç d’organitzar una impensable fira de llibres a la vila medieval de Besalú, aconseguir que la recolzin una bona part de l’editorials independents del país i les llibreries militants, que ho facin un dissabte d’octubre i que hi vagin dos dels catedràtics d’Economia més famosos i seguits per la seva capacitat d’explicar el que ens passa.

Va tenir lloc el cap de setmana següent al referèndum de l’1-O, en un ambient distès. Gràcies a l’entusiasme i a determinats suports, Miquel Àngel Codes, impulsor de Liberisliber des de fa vuit anys, va aconseguir aquest cop incorporar entre els seus còmplices habituals els catedràtics Antón Costas, expresident del Cercle d’Economia i amb influència mediàtica a Cataluya des de fa decennis, i Juan Torres, referent de l’esquerra més exigent des de la seva talaia acadèmica de Sevilla i autor del programa d’economia de Podem.

Havien de debatre sobre el futur del capitalisme, si calia reformar-lo o substituir-lo. A la convocatòria es va usar, per cert, un dels cartells més icònics del capitalisme, la Pyramid of capitalism, creada a la Rússia revolucionària a finals del 1900 i 10 anys després recreada als EUA, la que ha acabat sent la referent.

Torres sosté que al capitalisme s’ha d’abolir perquè no és un sistema polític, encara que adverteix que s’està modificant permanentment. Dubta, per no negar-lo, que el debat hagi de ser si és reformable o cal substituir-lo. Això sí, incorpora una paradoxa que li consumirà la seva pervivència, el factor mediambiental, el deteriorament de tot el planeta per la cobdícia capitalista.

Dos arguments més de Torres. Un, per desemmascarar la suposada sortida de la crisi: els bancs continuen valorant els seus actius immobiliaris a preus de mercat i no de quan els van comprar. Els seus balanços no reflecteixen la realitat, com ja va alertar el catedràtic de la UPF Oriol Amat. Dos, que és fals que la crisi obligui a reduir la despesa social. Model senzill, en termes mundials: el PIB mundial suma 10.000 bilions, i la despesa social, 20. Si de cada 100 euros que es treuen del caixer se’n retinguessin 20 cèntims, ja equivaldria a la proporció anterior. ¿Qui diu que la despesa social és excessiva?

Costas diu que si no es reforma el capitalisme ens encaminem a la barbàrie, tot i que matisa, com sempre, que la seva versió més amable, l’economia de mercat, ha tingut efectes molt diversos segons a quins països s’apliqui. Una manera subtil d’advertir que al final són els governs, i la seva assumpció sincera del model democràtic, els que decideixen.

Per al catedràtic de la UB, persisteix la «macrocefàlia del sistema financer», i per combatre’l els governs democràtics tenen prou instruments, que no usen a fons, com la regulació i la sanció contra els monopolis (la fi última del capitalisme) que eleven els preus dels serveis a la comunitat abusivament. Costas ho va explicar al seu llibre La nueva piel de capitalismo i ara ho precisa a El final del desconcierto, que s’ha presentat aquesta setmana.

Propostes sobre el Nobel

Notícies relacionades

La Seguretat Social avisa: jubilar-se als 63 pot comportar penalitzacions

Victoria Beckham dissenya amb Mango

Propostes sobre el NobelCom que el col·loqui es va celebrar dos dies abans de la concessió del Nobel d’economia, algú va suggerir que fessin les seves propostes. Costas va escollir Daron Acemoglu, economista turc a l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) que ha elaborat una gran tesi sobre el paper de les institucions inclusives per millorar la vida dels ciutadans. Torres va demanar que es llegissin els treballs de l’holandès Dirk Bezemer que recullen els avisos dels economistes solvents que van anticipar amb precisió la crisi del 2007, i que es donés a algun d’ells.

Dilluns es va saber que el Nobel era per a Richard Thaler, un dels grans teòrics que en economia no només pesen les decisions racionals, també hi ha el factor psicològic (el comportament en sentit ampli), que ajuda a comprendre la nova ciència econòmica. Val la pena recuperar la seva descripció del nudge, la petita empenta que ajuda a prendre decisions que milloren la vida de les persones i que s’escapaven, fins fa poc, de la racionalitat economètrica. ¿Exemple? Doncs anar a Besalú un dissabte d’octubre amb la convicció que hi ha llibres per comprar i savis per escoltar.