El dia que es va fer justícia en el Tour

Per alguns ciclistes l’etapa representava com seure a taula un diumenge al migdia per dinar la paella familiar després d’una nit de febre de dissabte boig. Tenien una mena de ressaca a les cames després de quatre dies intensos pels Alps. Tadej Pogacar, el derrotat, mostrava les ferides al genoll i el colze esquerre per una caiguda tonta que no va fer altra cosa que entorpir encara més la seva escalada pesada per Courchevel. Que si no havia assimilat bé el menjar, però que no pensa abandonar perquè dins seu encara entreveu una gesta als Vosges.

Jonas Vingegaard, sempre més discret que el seu contrincant eslovè, es mostrava somrient i sense trobar-se despullat perquè el seu millor escuder, Wout van Aert, una estrella del firmament ciclista, se n’havia anat per a casa, perquè la Sarah era a punt d’anar de part –la Sarah és la seva dona– i ell no es volia perdre el naixement del seu segon fill. El Jumbo ja dona el Tour per guanyat i Vingegaard es veu capaç de controlar la situació fins a París gairebé solet.

Alguns fins i tot semblava que anaven sobrats i recordaven la vegada que Lance Armstrong va saltar del pilot el 2004, amb el mallot groc, també en l’etapa 18, quan va caçar Filippo Simeoni, que havia posat en dubte les gestes del texà deixant caure allò del dopatge, tot i que sense assenyalar-lo directament. «Al pilot», va semblar dir-li el nord-americà a l’italià, a qui va fastiguejar l’escapada. Jasper Philipsen, quatre triomfs en aquest Tour, tenia clar que guanyaria. Això va haver de pensar quan va mirar de frenar el neerlandès Pascal Eenkhoorn, al final segon a la meta, per voler-se escapar i enllaçar amb els tres escapats, a qui el jove esprínter belga creia que capturaria amb facilitat, com llançar la canya en un banc de peixos i pujar-la sense que ningú es mengés l’esquer.

I és que de vegades el ciclisme és un esport just. Ja n’hi ha prou que els que s’esforcen en una etapa de segon nivell, els que es passen tot el dia escapats, amb més esforç i cansament que els que roden tranquils per darrere, acabin sempre devorats pel pilot. És una enorme injustícia, gairebé com un atracament a mà armada. Sempre acaben agafant-los, tot i que algunes vegades, com a Bourg-en-Bresse, terra de bons pollastres, o almenys els més cars, els forçats de la ruta triomfin i es burlin del pilot. Quatre es van escapar i van arribar fins a la meta. Ho van fer de manera anguniosa, però van deixar Philipsen amb la mel als llavis. Victòria del danès Kasper Asgreen, guanyador d’un Tour de Flandes, sense canvis, ni de lluny, en la general.

La veritat és que el pilot es va confiar en excés perquè Asgreen no és cap desconegut, sinó més aviat un expert en clàssiques, un d’aquests ciclistes que et pots trobar de cara un dia quan vas a un supermercat d’Andorra a comprar. Així que, si s’escapava, acompanyat per Eenkhoorn, que al final es va escapar tot i que a Philipsen no li agradés, per Jonas Abrahamsen i per Victor Campenaerts, un altre corredor de nivell, no ho va fer per perdre el temps sinó per guanyar davant un grup que es va confiar en excés.

Agònics van ser els últims cinc quilòmetres. La cacera semblava tenir-la resolta el pilot però el quartet es va entossudir i amb pocs segons va saber aguantar el tipus i sense abaixar el cap, sense gairebé temps per respirar. Així es van convertir en els protagonistes de l’esprint final perquè Philipsen no sumés el repòquer de victòries, perquè s’hagi d’esperar fins als Camps Elisis on ja té assegurada una plaça al podi amb la seva victòria al capdavant de la classificació dels punts o la regularitat, com es vulgui dir, recompensada sempre amb el mallot verd, aquest any més lletjot que altres vegades.

A la meta, Pogacar tornava a ser el protagonista i mirava d’esborrar del seu cap la mala experiència de Courchevel. «Tot el suport rebut ha sigut increïble. Ha sigut bo per mi viure un dia tranquil en el pilot». «Havia dormit bastant bé i al principi de l’etapa estava bastant emocionat pel que m’anaven dient».

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Arribaven tots i minuts després la televisió francesa, que moltes vegades canvia de pla davant pintades polítiques i que no acostuma a repetir plans negatius de la carrera, oferia les imatges de la vergonya amb cotxes d’equips i motos atrapats en els últims quilòmetres de l’etapa de Courchevel i frenant alguns corredors. I no els últims de l’etapa sinó des de Vingegaard cap enrere, ciclistes com Carlos Rodríguez o Jai Hindley, que havien d’esquivar el tap de vehicles. Hi ha molts ports a França i si algun és estret, o es posa límit als espectadors, o no s’hi va. Perquè tothom no hi cap.

Totes les classificacions.