La ronda francesa
Pello Bilbao trenca la maledicció del Tour
El ciclista biscaí aconsegueix la victòria després de 101 etapes sense un triomf espanyol i ascendeix a la cinquena plaça de la general.
L’altre arbre de Gernika.
Van ser moltes emocions perquè Pello Bilbao volia guanyar l’etapa inicial que va passar per casa seva. Recordava el seu amic Gino Mäder, que es va matar el mes passat a la Volta a Suïssa. Al podi va mirar al cel i li va dedicar la victòria. 101 etapes després, des del 21 de juliol del 2018, quan un altre biscaí, Omar Fraile, va guanyar a l’aeròdrom de Mende, no hi havia hagut triomf espanyol en el Tour, com si fos una maledicció, cosa que no havia passat des que els avis Miquel Poblet o Federico Bahamontes es van posar l’uniforme de campions en els anys 50 del segle passat.
Bilbao és un rematador, seria un golejador si es dediqués a un altre esport. És dels que si s’escapen no ho fan per ser capturat i regalar al seu patrocinador quilòmetres gratis de publicitat a la televisió. Si Pello s’escapa és per guanyar, com va fer a Issoire i per col·locar-se a més a la cinquena plaça de la general.
Quan va marxar del Tour i estava a punt, els seus pares sopaven en un restaurant de Gernika i parlaven del seu fill. El Julen, el pare, recomanava el lluç local i els pebrots que cuiden amb carinyo al poble. Deia que mai van animar el seu fill per fer-se ciclista, que va començar amb el futbol fins que es va desil·lusionar amb la pilota. La mare, l’Elena, afegia que no es perdia una etapa del fill i que, a diferència d’altres mares, si patia, el portava per dins. El Juan, el seu oncle, que viu en terres tarragonines, proclamava que el seu nebot guanyaria sí o sí una etapa en aquest Tour. I és que no hi ha més seguidor de Pello que Juan Bilbao al món sencer, ni potser els seus pares. Casa seva sembla un santuari dedicat a Pello, perquè l’avi havia sigut ciclista fins que la Guerra Civil va destrossar-li els somnis esportius, com el de tants altres joves de l’època.
Pello es va colar en l’escapada bona. Portava enemics temibles com Julian Alaphilippe i Michal Kwiatwoski, dos antics campions del món. El Tour s’havia convertit en una paella i a sobre, a l’inici, Jonas Vingegaard i Tadej Pogacar, van decidir jugar al gat i al ratolí i es van escapar per encendre totes les alarmes. Però Pello ja va anar amb ells. Tenia el dia marcat en vermell i jurava per l’arbre de Gernika que no se li escaparia la victòria.
Des de l’inici del Tour se sabia que, si hi havia un ciclista predestinat a aixecar els braços en una etapa, havia de ser Pello, que ja havia guanyat al Giro, que és ràpid, que és bo tàcticament i que fins i tot camina molt millor que Mikel Landa, nomenat de sortida com el cap de files del Bahrain, l’equip de tots dos.
Així que quan Vingegaard i Pogacar es van cansar de jugar, es va formar l’escapada del dia, en què també anava el català Antonio Pedrero, tot o res, cap endavant, que darrere si s’apressaven era per arribar abans i no passar tanta calor per terres d’antics volcans.
Era sempre el grup de Bilbao el que dominava l’etapa. Calia escarrassar-s’hi, però tampoc passar-se perquè si Pello, 11è fins aquest dimarts, trencava la banca llavors tots els equips, inclosos el Jumbo i l’UAE, tirarien com bojos i seria la mort de la fuga.
Tampoc s’havia de perdre el nord quan, ja en la fase final de l’etapa, al ciclista letó Krists Neilands li va donar per escapar-se. Tranquil·litat, Pello el capturaria, perquè el millor per a ell no era el rival que pedalava per davant, sinó que per darrere Alaphilippe, l’únic més ràpid que ell, el que li podia birlar la victòria, s’havia quedat en l’últim portet del dia.
Així que, amb sang freda, va agafar Neilands i es va preparar per guanyar, per dedicar la victòria a Mäder, per pujar al cinquè esglaó de la general i per trencar la tremenda sequera espanyola. «Van ser moltes emocions en un dia –va confessar després de la victòria–. Gino m’havia donat força, fins i tot quan entrenava abans del Tour i tenia por en els descensos. Era un Tour molt intens, des de la sortida a Bilbao. Volia intentar guanyar a Sant Sebastià. Per això, vaig haver de calcular en aquesta etapa. Sabia que era el més ràpid». I va guanyar perquè tot Gernika explotés de joia, Julen i Elena, en la seva discreció, Juan, en la seva felicitat total, i Andrea, la seva dona, amb la petita Martina en braços, després d’haver-lo seguit fins al final del Pirineu. 101 etapes després Pello va trencar la maledicció.
