El Tour es llança a la conquesta del Puy de Dôme
El vell volcà torna al Tour 35 anys després de l’última pujada amb Carlos Rodríguez instal·lat a la quarta plaça de la general després d’una etapa guanyada a l’esprint per Mads Pedersen
El meu nom és Yonas, Yonas Vingegaard.
La llegenda del Tour.
El Puy de Dôme, la muntanya de les muntanyes, ja apunta sobre l’horitzó del Tour. I ho fa amb Carlos Rodríguez instal·lat a la quarta plaça de la general sabent que, segons com vagin les coses aquest diumenge sobre els núvols de Clermont-Ferrand, pot convertir-se en el primer dels humans, en el tercer de la general, que vista la supremacia ciclista que mostren Jonas Vingegaard i Tadej Pogacar, és el millor premi a què pot aspirar al Tour del seu debut.
Per arribar a la tercera plaça ha de fallar Jai Hindley, cosa que no és tasca fàcil, perquè és un extraordinari escalador, fins ara el millor entre els que respiren com persones i no com astres inabastables. I també cal procurar no anar-se’n a terra, com li va passar aquest dissabte, camí de Llemotges, a Simon Yates, en una caiguda en què també es va veure embolicat Mikel Landa, al qual no li acaben de sortir les coses com ell voldria, tot i que no perd el somriure, tot i que pensa que a partir d’ara tot el que li queda és anar escalant llocs en la general per demostrar que el ‘landismo’, la religió ciclista que se li professa, és molt viu.
😅 Nosotros ya dudábamos que Philpsen fuese ganable, pero ha venido Pedersen a demostrarnos lo contrario. #TourRTVE8J
— Teledeporte (@teledeporte) 8 de julio de 2023
¡El danés de Trek hace bueno su papel de LIDL del equipo! 😆 pic.twitter.com/HUJQIDmY4l
Carlos Rodríguez només té 22 anys. Ell i l’absent Juan Ayuso, un any i mig més jove, són la flor i nata, l’apunt de ciclisme espanyol que mira al futur; bons escaladors, que no fallen contra el cronòmetre i hàbils a l’hora de col·locar-se al pilot per no cedir temps tontament i innocentment en etapes com la d’aquest dissabte, guanyada a l’esprint per Mads Pedersen, on poc es guanyava i molt es podia perdre; una caiguda, a sis quilòmetres de meta, com la que el va fer entregar 47 segons a Simon Yates i va recompensar Rodríguez amb una quarta plaça que té més gust a èxit que a xocolata.
Perquè això no passi cal rodar a la zona de davant. Carlos Rodríguez anava enganxat, com si portés cua a la seva bici, a la roda de Vingegaard, perquè l’accident pot arribar en el moment més inesperat, com li va passar a Mark Cavendish, adeu a la intenció de superar Eddy Merckx com a plusmarquista d’etapes al Tour.
Absent des de 1988
Hauria sigut una tremenda injustícia per a Rodríguez que se li apagués la flama de la general a les portes d’un Puy de Dôme, el cim del volcà, que torna aquest diumenge a la història del Tour, després de 35 anys d’absència. Es va pujar el 1988, amb la victòria final de Pedro Delgado, i mai més se’n va saber re, perquè van construir un tren cremallera perquè tots els habitants s’oblidessin del cotxe. Però van destruir també el somni de milers de cicloturistes que, amb tan sols una via de servei i amb restriccions de trànsit, ja no van poder complir més el somni d’emular els millors genis del llibre d’or del Tour.
🥺 [Imágenes que ponen triste]
— Tour de France ES (@letour_es) 8 de julio de 2023
💔 Cavendish dice adiós a su último Tour de Francia tras una caída en el pelotón.
🙏🏻¡Todos los ánimos para @MarkCavendish! #TDF2023 pic.twitter.com/ysDW80Sd9Z
Aquest diumenge es tornarà a conquerir el Puy de Dôme, un mur de 13,3 quilòmetres, sense parar, sense mínimes zones de recuperació, on no hi podrà haver públic i, en comptes de cotxes, els equips hauran de col·locar els seus mecànics en motos de l’organització; un espectacle amb més duresa que qualsevol de les muntanyes fins ara superades, incloent el Tourmalet.
Serà el Puy de Dôme que va coronar per primera vegada el gran Fausto Coppi en el Tour de 1952 i que servirà d’homenatge a Federico Martín Bahamontes, tan delicat de salut, el dia del seu 95 aniversari. El 1959 només volia buscar un telèfon, tan difícil i tan lluny en aquell temps, per comunicar-li a la seva estimada Fermina, morta el 2018, que havia guanyat la cronoescalada a tan sensacional muntanya.
Cop de puny a Merckx
El mateix lloc que va viure el 1964, amb la victòria de Julio Jiménez, el primer duel del Tour televisat en directe entre Jacques Anquetil i Raymond Poulidor, on es va imposar Luis Ocaña, en un Tour que va poder guanyar (1971) i altre que va dominar (1973) abans que el cim marqués el principi del final d’Eddy Merckx; un exaltat li va clavar un cop de puny al fetge, que se li va inflamar i després el va fer sucumbir a Pra Loup per a més èxtasi de Bernard Thévenet.
Per això, aquest diumenge la glòria pot acompanyar Carlos Rodríguez, tot i que sigui a petita distància del duo dinàmic del Tour. «Els últims quatre quilòmetres són molt durs, però a mi, contra més duresa, millor em va». Optimisme. Bon senyal.
