Un impressionant Pogacar ressorgeix al Pirineu

Tot estava acordonat, però Tadej Pogacar semblava una ànima lliure. Emmanuel Macron –i per això la meta semblava una caserna de policia– no podia tenir millor visió. Anava al cotxe de Christian Prudhomme, el director del Tour, un millor panorama que a la televisió. El president de França, en mànigues de camisa, veia davant seu la gran imatge de la sisena etapa. Quedaven 2,7 quilòmetres per a la meta del cim de Cambasque, dalt de tot de Cauterets, un 6 de juliol, 34 anys després que Miguel Induráin llancés al mateix lloc el seu primer ‘txupinazo’ en la ronda francesa. Ho seguien Macron, Prudhomme i tot el món. Pogacar deixava clavat Jonas Vingegaard per guanyar l’etapa i provocar que el corredor danès es vestís de groc amb un toc d’amargor.

Crits, enrenou, gent fins a sota de les pedres, embussos amargs, però una recompensa fantàstica. Fa l’efecte que el Tour estigui ja en la tercera setmana, però només han passat sis etapes quan ha sobrevolat sobre la ruta de la carrera el Tourmalet, acompanyat de l’Aspin i del dur final de Cauterets. Un regal perquè ara haurem de dormir nerviosos, amb poc descans, però esperant que passin aviat l’esprint d’aquest divendres a Bordeus i la meta en pujada, estil Valverde, de dissabte, a Llemotges, abans que arribi el Puy de Dôme per pensar que fins i tot haurà sigut de riure el pas pel Pirineu pel que els espera a tots en el més meravellós cim del Massís Central, a les portes de Clermont-Ferrand.

¿Algú es va creure que Pogacar era mort als peus del Marie-Blanc? Enorme error. Li feia mal el canell, li pesaven les cames i, a sobre, a la meta es va ensorrar quan el van informar que la seva nòvia ciclista havia caigut al Giro femení –incomprensiblement s’està celebrant de forma anònima en ple auge del Tour–, i passava la nit a l’hospital. Massa pals per un dia. Però ell pot amb tot, fins i tot amb un Jumbo supersònic i amb un ciclista de llegenda com ell, Wout van Aert, que es va escapar d’entrada, que va esperar Vingegaard en la baixada del Tourmalet, i que el va conduir amb carrossa fins que el seu cap danès va intentar sense èxit eliminar Pogacar a 4,6 quilòmetres de l’arribada.

El Jumbo ho tenia clar. El Tourmalet era la muntanya per mirar de deixar el Tour amb safata al seu líder. I era la zona de La Mongie, on hi ha l’entrada a l’estació d’esquí i la zona més dura de la pujada, el lloc on Vingegaard miraria d’eliminar Pogacar. Si dimecres va fallar en la primera etapa pirinenca, el Tourmalet havia de ser la tomba.

Sabien que Pogacar no havia pogut competir com li hauria agradat per la caiguda de l’abril a Lieja. «El que passa a la primavera no té res a veure amb el que passarà al juliol», havia dit Vingegaard a la sortida de Bilbao. El Jumbo havia de pressionar de valent Pogacar al Pirineu, perquè si hagués sigut un Tour més clàssic aquesta primera setmana li hauria servit al fenomen eslovè per anar entrant en forma per a les muntanyes que sempre apareixien a mitja carrera.

Però és un Tour diferent, magnífic, que no ha volgut agrupar tota la duresa els últims dies i fracassar en la idea, com li va passar al Giro. Han passat més coses en 6 dies en la ronda francesa que en 20 etapes a Itàlia. I aquesta és l’enorme grandesa del Tour.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Per això les cunetes estaven salvatgement plenes de públic. Per això s’apassionaven milers de persones. Fins i tot el temps va respectar els herois del Tour. Va començar a ploure al cap de pocs minuts que Pogacar aixequés els braços passada la meta perquè no va voler ni regalar un segon a Vingegaard en un Tour que potser es decideix per la mínima i el penúltim dia als Vosges. L’astre eslovè va reduir a 25 segons, gairebé un sospir, la diferència amb Vingegaard, sorprès, segurament sense creure’s sobre la bici el que li estava passant. Van voler noquejar definitivament Pogacar, el seu equip va portar a terme l’ofensiva perfecta i qui va acabar cedint temps va ser ell davant un prodigi, qui guanya la París-Niça, el Tour de Flandes i el que li doni la gana.

El Tour, amb sis dies superats, s’ha quedat ja en el que estava anunciat: un duel entre dos i la resta a mirar, tot i que entre els altres hi hagi Carlos Rodríguez, la promesa espanyola que aquest any corre a l’Ineos i el que ve al Movistar, i que en aquests moments està com a cinquè de la general en temps de lluitar per la tercera plaça del podi. Pujar un esglaó més és missió impossible.