El Tourmalet: carta oberta a Wout van Aert

Els nens s’entusiasmen amb un esport gràcies als ídols. Si els agrada el tennis volen ser com Rafa Nadal quan siguin més grans, o xutar una pilota al pur estil de Leo Messi i, sens dubte, pujar a una bici i pedalar tan ràpid i amb tanta classe com ho fas, no només en el Tour, sinó en qualsevol clàssica o quan s’assaboreixen els torrons mentre competeixes sobre el fang o la neu del ciclocròs en època nadalenca.

He d’admetre, i no em cauen els anells, que en aquest duel, de vegades més fictici que real, que s’ha creat entre Mathieu van der Poel i tu, jo prenc partit, partit fins a mullar-me, i per molta simpatia que senti per VDP, sobretot pels seus gens i per la memòria al seu avi Poulidor, crec i considero que sempre pedales un pas per davant.

Hi ha una dada impressionant. Tour del 2021, penúltima etapa, la contrarellotge final, ¿qui la guanya? Van Aert. Jornada, entre la festa i l’esprint, sobre els Camps Elisis de París. Tot està preparat perquè Mark Cavendish superi Eddy Merckx en victòries d’etapa a la Grande Boucle. ¿Qui surt a protegir, gairebé en mode patriota, els interessos del ‘Caníbal’ i, de passada, del ciclisme flamenc i belga? Doncs Van Aert, que guanya l’etapa i salva l’estadística a favor de Merckx. I després arriba el 2022 i fas segon, segon, segon i primer en les quatre etapes inicials de la volta francesa.

Aquest any, segons has explicat a tots els periodistes, vols lluitar pel jersei verd i en aquest afany difícilment apareix un rival que pugui arrabassar-te’l. I fins i tot hi comencen a haver crítiques, al meu entendre només des de l’absurd, perquè censuren on anaves en l’etapa després guanyada per Tadej Pogacar. Doncs a divertir-te, perquè sabies que seria el teu últim dia vestit amb el jersei groc i perquè no hi va haver millor estampa que la de veure tot un pilot, amb els equips rellevant-se entre ells, a la caça i captura del primer classificat vestit amb el mallot més prestigiós del planeta ciclista.

Poder a Bèlgica

Notícies relacionades

El Tourmalet: en el Tour mai es pon el sol

El Tourmalet: no són pedrotes, són gegants

No hi ha esportista a Bèlgica, és igual l’especialitat, fins i tot entre els divos de la pilota, que tingui la fama que tu tens entre els teus paisans, és igual que siguin valons o flamencs. La prova es va veure i es va viure dijous a la sortida de la sisena etapa, a Binche, a la Valònia pura i dura de Bèlgica, en territori de parla francesa, amb els murals dedicats a la teva imatge i semblança, com a ídol únic de tot un poble, potser el més ciclista del món, que pedala en cada etapa al compàs i al ritme de qui ja és més que una figura de Bèlgica, un astre mundial i el ciclista que tots voldrien tenir al seu poble, a la seva comarca, al seu país.

I sense un altre particular, gràcies per apartar els fantasmes de l’avorriment que tantes vegades acompanyen aquest any ciclista sempre que no estàs en carrera, ni tampoc Pogacar, perquè l’art és un reducte només a l’abast d’uns quants, els que fan aixecar els espectadors dels seus seients als teatres i del sofà en una tarda estiuenca amb el Tour a la tele, ahir, avui i sempre.