El Tourmalet

El Tourmalet: l’home dels 50 Tours amb la maleta

El Tourmalet: l’home dels 50 Tours amb la maleta

ASO / CHARLY LÓPEZ

  • El periodista britànic Phil Liggett va debutar en la victòria de Luis Ocaña (1973) amb Franco al poder i Richard Nixon a la Casa Blanca.

4
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

ver +

N’hi ha que fa 50 anys que comenten el Tour de França en viu i en directe. ¿S’ho imaginen? 50 anys seguint un mateix esdeveniment esportiu: 50 Lligues, mig segle de grans premis de motor, 50 Wimbledon. I és fàcil preguntar-se: ¿com ha canviat el planeta? En aquest Tour, en aquest món de rècords, en aquesta gran família de la Grande Boucle formada per més de 3.000 persones, en què pràcticament ningú es coneix –si de cas un «‘ça va’» quan et sona la cara sense saber qui és, a què es dedica i de què viu–, hi ha una persona que fa 50 anys que prepara maletes, de nòmada per tot França i fins i tot per mig Europa, sense cansar-se i sense importar-li que el 2023 farà 80 anys.

Es diu Phil Liggett i és tan britànic com Brad Wiggins, Chris Froome i Geraint Thomas, els tres súbdits de la reina Isabel (ella ja no se sap quants Tours acumula en la distància) que han arribat de groc a París. Sis Tours suma el trio de l’imperi.

Explica que va acudir per primera vegada al Tour el 1973, precisament l’any sabàtic, almenys pel que fa a la volta francesa, que es va prendre Eddy Merckx. Gràcies a l’absència del ‘Caníbal’, Luis Ocaña va aconseguir la seva única victòria en la carrera, tot i que bé és cert que dos anys abans, amb el prodigi belga contra les cordes, hauria guanyat la prova si no hagués caigut en el descens del coll de Menté.

Presumeix Liggett que la salut l’ha acompanyat i que durant aquests anys ha viscut moltes facetes, primer amb la màquina d’escriure a sobre, quan encara no s’havia inventat l’ordinador i, per descomptat, ningú parlava d’internet. Després amb el micròfon i, finalment, com a analista d’un esport que ha canviat com la vida mateixa en el transcurs d’aquests 50 anys.

El 1973 tots els ciclistes anaven amb cales i sabatilles negres amb uns forats transversals perquè el peu no sués i pogués respirar. ¿S’han fixat que aquest any al Tour tots els corredors porten sabates blanques? El 1973 Francisco Franco seguia en mode dictador a Espanya i Richard Nixon era el president dels Estats Units. No havien nascut ni bona part dels pares dels participants aquest any en el Tour.

Les bicis han evolucionat a passos gegantescos. Els cotxes han millorat. Aquest any, per exemple, la marca Skoda, que serveix tots els vehicles del Tour, ha tractat que la majoria de cotxes fossin elèctrics per contaminar el mínim possible en la ruta de la carrera.

El 1973 no hi havia climatitzador als cotxes. Moltes vegades es dormia en pensions, i els restaurants francesos a la nit, aliens al Tour, tancaven quan encara els enviats especials començaven a dictar les seves cròniques per telèfon –fix, evidentment–. I el pitjor –denigrant–, les dones tenien prohibit acreditar-se en la cursa. Fins al 1978 no es va permetre la primera credencial femenina, i la periodista afortunada hi va acudir per explicar més ressons de societat que d’esport.

Ocaña i la seva dona

Segurament el jove Liggett ignorava que a Luis Ocaña gairebé li costa el Tour haver volgut dormir amb la seva dona, que es colava clandestinament al seu hotel sabent que el mallot groc es jugava la pell com si hagués volgut introduir droga, i no precisament per dopar-se.

El Tour ha crescut en aquests 50 anys, però també es pot afirmar rotundament que ha tocat sostre. No hi ha més enviats especials, per exemple, que durant el viatge cap a enlloc de Lance Armstrong, quan mig Estats Units enviava els seus periodistes al Tour. Es recorda alguns informadors de Texas, que no tenien ni punyetera idea, ja no de ciclisme, sinó d’esport, que es preguntaven estranyats per què Armstrong, si suposadament era el millor, no guanyava les 21 etapes i per què es donava el mateix temps al pilot, després d’un esprint, quan del primer a l’últim a creuar la meta igual passava mig minut.

El bagul de la Piquer

Notícies relacionades

Ara un no s’ha de barallar amb la informàtica com quan es portava una espècie d’auricular telefònic que permetia enviar sons estranys, com si fos el cant d’una sirena, i que deixava la crònica escrita a l’ordinador central d’un diari. I, evidentment, no s’ha de trucar a cobrament a destinació des d’una cabina perduda en el camí, quan hi havia cabines, per trucar i explicar la producció del dia.

Liggett ha vist 50 Tours. Mare meva, qui escriu aquestes línies no ha arribat a tant, i la seva maleta porta més tragí que el mític bagul de Concha Piquer, que va triomfar als escenaris molt abans que un nen anomenat Federico Martín Bahamontes, el primer espanyol que va triomfar a París (1959), es plantegés dedicar-se a l’ofici de ciclista.