La volta italiana i la història

El cim del Giro que va sepultar Indurain

El cim del Giro que va sepultar Indurain
  • Aquest dimarts la prova ascendeix el Valico de Santa Cristina, on el campió navarrès es va acomiadar el 1994 d’una tercera victòria a Itàlia per culpa d’un defalliment inesperat.

4
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

ver +

Les cales de les vambes de Miguel Indurain retrunyien com si fos el pitjor dels mals de cap sobre el terra de fusta de l’hotel d’Aprica, diumenge, 5 de juny de 1994. José Miguel Echavarri, el seu mànager al Banesto, amb cara de circumstàncies, atenia dos periodistes, amb el rostre tan fastiguejat com el seu, perquè aquell dia, si el corredor navarrès no hagués topat amb el Valico de Santa Cristina, que es puja aquest dimarts, avui tindria tres Giros en comptes de dos en el seu palmarès.

«¡Vinga, campió! ¡Vinga, vinga!». Echavarri va obrir la porta de la cafeteria de l’hotel, on no hi havia ni tan sols l’amo de l’establiment, i es va dirigir cap a l’escala que portava a les habitacions. Per allà pujava Indurain, entre esglaons de fusta. No havia esperat ni els actes protocol·laris d’un podi que l’esperava. Havia perdut el Giro, però havia obsequiat els aficionats amb una de les seves millors exhibicions ciclistes fins que li va entrar el defalliment a les rampes més dures del maleït Santa Cristina.

Hi ha muntanyes traïdores, perquè no són famoses i no tenen pedigrí, i perquè no estan cridades a fulminar tot un campió com era Indurain. Hauria pogut caure a l’Stelvio, que es va pujar primer, o al Mortirolo, que ja era coneguda com la pitjor muntanya del Giro, ¿però al Valico de Santa Cristina? Què no, que allà no hi podia sucumbir un Indurain que ja havia guanyat tres Tours i dos Giros.

No obstant, va passar. I va passar quan tots ja començaven a apuntar el seu nom com a guanyador del Giro de 1994, perquè no era possible que es deixés sorprendre per dos joves anomenats Eugeni Berzin i Marco Pantani –encara no el coneixien com ‘el Pirata’–. El Valico de Santa Cristina, 13,5 quilòmetres de pujada, 1.078 metres de desnivell, un percentatge mitjà del 8% i un màxim del 13%, va passar a la història com la primera muntanya que va poder vèncer Indurain abans que l’Hautacam enterrés les aspiracions del campió navarrès de guanyar un sisè Tour, el 1996, davant un Bjarne Riis que escalava el cim de Lourdes amb plat gran de manera increïble i amb ‘fantasia’.

Aquest dimarts arriba el Valico de Santa Cristina després d’afrontar el Mortirolo, igual com el 1994, però per una cara diferent; la d’aquest any, més suau que la que es va trobar Indurain quan va decidir passar a l’atac i anar a caçar Pantani, amb Berzin tocat i gairebé enfonsat. Indurain va coronar el Mortirolo a 47 segons del ciclista rus i va fer un descens que posava els pèls de punta amb la seva bici arribant als 100 quilòmetres per hora en algunes rectes.

Va ser l’Indurain que en el primer pas per meta va capturar Pantani i es va posar a collar a l’inici de Santa Cristina, sabent que només li quedaven uns quants segons per vestir-se virtualment amb la ‘maglia rosa’. Berzin ja no només estava tocat, sinó enfonsat. Indurain brillava per apaivagar les crítiques que el censuraven per ser menys aguerrit a la muntanya i confiar sempre en les contrarellotges; per cert, en la del Giro de 1994 havia fallat contra tot pronòstic.

Notícies relacionades

Però quan van arribar les rampes intermèdies, per sobre del 10%, les que es trobaran aquest dimarts els corredors del Giro, el seu ritme va començar a decaure, i Pantani, que circulava a roda, el va rematar. Berzin, que anava pitjor que Indurain, mai va arribar a atrapar-lo, tot i que el Miguel va arribar a la meta d’Aprica a 3.30 minuts de Pantani i només va treure 36 insuficients segons a Berzin.

¿Què va passar? ¿Per què li va entrar l’inesperat defalliment? Ho va explicar Vicente Iza, el seu massatgista, en la biografia d’Indurain (‘La estela de Miguel’, Cultura Ciclista) escrita per Carlos Tigero. «Al cim de l’Stelvio nevava i jo vaig avisar per ràdio Eusebio Unzué [en aquell temps director d’Indurain]. Li vaig dir: ‘Cal abrigar el nen’». Indurain es va posar camals, guants tèrmics, una armilla i un gorro. Va ser l’únic que va pujar els quilòmetres finals amb aquesta roba. Quan va passar pel cim, la neu i el mal temps van desaparèixer per art de màgia i va tornar la primavera al Giro. «El vam abrigar tant que el Miguel es va deshidratar»... a Santa Cristina, el cim tossut que s’afronta aquest dimarts, en una de les grans cites del Giro 2022.