La ronda italiana

Giro d’Itàlia: Etna, el volcà més ciclista del món

Giro d’Itàlia: Etna, el volcà més ciclista del món

AFP / GIOVANNI ISOLINO

  • Aquest dimarts la cursa afronta la primera etapa de muntanya entre un mar de lava a l’illa de Sicília.

  • Serà la setena ocasió en què puja al cim que va debutar en la carrera el 1967.

3
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

ver +

Quan es puja amb cotxe a l’Etna davant dels ciclistes del Giro el conductor no té cap dubte que es troba pujant un volcà. La lava, negra com el carbó, adossada i clavada al terra com si tingués un ciment invisible, ofereix la imatge d’un paisatge dantesc i fins i tot hi hauria la possibilitat d’espantar-se si amb el dia clar es pot apreciar alguna cortina de fum que surt des de l’interior dels cràters del denominat ‘Gegant Bo’. Les erupcions, l’última al febrer, causen alerta, obliguen les poblacions dels voltants a prendre mesures de seguretat o fins i tot a sortir de les seves cases, però no posa en perill la vida ni els béns dels habitants i ni de bon tros provoca un desastre natural com va succeir a l’illa de La Palma.

El cràter de l’Etna està a 3.342 metres d’altitud i si fos possible pujar fins allà amb bicicleta seria una autèntica bogeria fer-ho al quart dia de competició en un Giro que dura tres setmanes.

Ahir, avui i sempre, en aquesta ocasió la setena vegada que es puja al volcà sicilià, al territori de Vincenzo Nibali, els corredors troben la línia de meta a l’aparcament del refugi Sapienza, a 1.892 metres d’altitud, on arriben els turistes que després es desplacen amb guies, a través d’una ruta de muntanya, fins a les zones que permeten veure de prop les erupcions de l’Etna.

Sempre hi ha risc

Col·locar el volcà més ciclista del planeta en la ruta del Giro sempre implica un risc, ja que mai se sap amb certesa quan l’Etna es despertarà de la seva migdiada. Però tampoc mai pot respirar tranquil·la l’organització de la ronda italiana, ja que qualsevol nevada o baixada brusca de les temperatures als Dolomites pot significar que es cancel·li una pujada molt més determinant per a la decisió final de la cursa, com passa aquest any amb la Marmolada.

El Giro, aquest dimarts després del trasllat des d’Hongria sense bicis competint, no es decidirà a l’Etna, només començarà a aclarir-se el camí a l’hora que els favorits, més enllà de la fama dels seus cognoms, evidenciïn que han arribat amb la feina feta a les cames per aspirar a la ‘maglia rosa’. Pugen a la meta després de 22,8 quilòmetres, una ruta més llarga que complicada, amb alguns descansos, amb un percentatge mitjà del 5,9%, una única zona exigent al 14% i 1.358 metres de desnivell.

El cas del Vesubi

L’Etna no és l’únic volcà al qual ha ascendit el Giro. Ho ha fet també al Vesubi, que afortunadament es troba en calma amb la humanitat. Les seves erupcions al llarg de la història han sigut molt més criminals –cal recordar el drama de Pompeia– tot i que ciclísticament es recordi pels triomfs d’Eduardo Chozas (1990) i Carlos Sastre (2009).

Notícies relacionades

A l’Etna només hi ha hagut un triomf espanyol, en solitari i per vestir-se de rosa. Va ser el firmat per Alberto Contador el 2011, en la tercera ocasió que la ronda italiana va ascendir al volcà. Tristament aquella victòria, ni la consecució del Giro, figuren en el palmarès de l’astre de Pinto, ja que va perdre els títols com a conseqüència de la controvertida història del filet d’Irun o la contaminació amb clenbuterol que li va suposar una suspensió per dopatge.

Les ascensions

El volcà es va incorporar a la història del Giro el 1967 amb la victòria de l’italià Franco Bitossi (21 etapes en 16 rondes italianes) davant del biscaí del Kas Aurelio González. 22 anys després, en el Giro de Laurent Fignon (1989), el portuguès Acácio da Silva va aconseguir el triomf després de respondre a un atac de Tony Rominger. El 2017 va guanyar en solitari l’eslovè Jan Polanc, mentre que el 2018 Esteban Chaves va aixecar els braços perquè el seu company i líder Simon Yates (ara un dels grans favorits al triomf final) li va permetre guanyar després d’atrapar-lo a escassos metres de la línia d’arribada. El 2020, a l’octubre, amb molt fred, pluja i boira, en l’edició ajornada a la tardor per la pandèmia, va vèncer l’equatorià Jonathan Caicedo, el dia que Geraint Thomas, el gran favorit, es va donar una patacada tremenda que el va obligar a retirar-se, a l’ensopegar amb un bidó ple, desequilibrar-se i caure a terra a la zona neutralitzada després d’emprendre la sortida.