El Tourmalet
¿Per què cauen tant al Tour?
Ni el Giro ni la Vuelta reuneixen tant nerviosisme com els inicis de la ronda francesa.
Amb un traçat per carreteres més humanitzades per al pilot i sense que els equips pressionessin tant els seus corredors perquè se situessin davant, on no caben tots, molts contratemps es podrien evitar.
Aquest inici de Tour no està sent tan diferent en relació amb altres pel que fa a les caigudes. Només cal recordar la famosa frase que José Miguel Echavarri repetia cada vegada que Miguel Indurain iniciava un dels seus viatges exitosos cap a París. «L’important la primera setmana és no caure». No estampar-se contra l’asfalt i abandonar. Indurain només se’n va anar a terra una vegada en els cinc Tours que va guanyar. I va tenir la tremenda sort de caure sobre el seu germà Pruden, que li va servir de matalàs per reprendre la marxa sense mals més importants.
Segur que, per moltes caigudes que hi hagi hagut fins ara, difícilment se superarà el rècord pervers que va contemplar l’edició de 1997, quan els accidents se succeïen una vegada i una altra durant la primera setmana. Es va atribuir llavors a la moda que hi havia en aquell temps, quan tots els corredors portaven uns acoblaments al manillar que els permetia adoptar una posició més aerodinàmica, però que alhora retardava la seva reacció a l’hora de frenar.
Dels acoblaments a les rotondes
La Unió Ciclista Internacional (UCI) els va prohibir poc després, amb la qual cosa van descendir el nombre d’accidents. També és veritat que França és un país on proliferen molt més que en d’altres les rotondes. Hi ha pobles on estan dibuixades al terra, entre carrers petits, gairebé com si fos una decoració sobre la calçada. I les rotondes provoquen estrenyiments de la carretera on les bicis topen entre si i moltes vegades acaben amb un corredor a terra.
El nerviosisme amb què els equips afronten la fase inicial de la carrera no es repeteix en altres carreres, ni al Giro ni a la Vuelta, amb el mateix nombre d’equips i corredors. Amb l’orellera els corredors van rebent les consignes dels seus directors que els demanen que es col·loquin davant, que situïn entre els líders. I moltes vegades no tots hi caben, entren els colzes i els crits de protesta. A més, per allà hi ha els velocistes amb els seus llançadors, els qui busquen la victòria d’etapa.
La caiguda de la primera etapa
Notícies relacionadesLa principal diferència en altres Tours i pel que fa referència a les caigudes ha estat donada pel contratemps que es va produir a la primera etapa per culpa d’una espectadora, un accident que va donar la volta al món. Perquè no és la primera vegada que els corredors han protestat, i amb raó, per traçats perillosos, sobretot a la fase final de la tercera etapa, un lloc catastròfic amb moltes caigudes i amb el gran grup anant gairebé a 50 per hora.
No obstant, el recorregut del Tour fa molt temps que es coneix, els equips el desgranen per mirar d’esbrinar i fins i tot inspeccionar les etapes de muntanya i altres punts calents del traçat. I l’organització sap, perquè ho marquen perfectament al llibre de ruta i sobre la mateixa carretera, els llocs perillosos, que moltes vegades es podrien evitar. I, sobretot, prendre decisions molt abans que arribi l’etapa conflictiva. Si uns busquessin carreteres més humanitzades per portar-hi un gran grup, els directors no pressionessin tant els corredors, i aquests frenessin una miqueta, només una miqueta més, potser es podrien reduir les caigudes i els aspirants al triomf com Primoz Roglic no es veurien submergits en un laberint de perills.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
