¿On és el límit?

Recordo fa un munt de Tours una imatge d’aquelles que mai s’obliden. Un nen havia travessat la carretera emocionat perquè arribava la caravana publicitària i repartia regals. No es va adonar que arribava un cotxe acreditat, que el va matar. Vaig passar uns minuts després de l’accident i encara recordo la cara de terror del seu avi.

Mesures endurides

Aquest drama va obligar el Tour a endurir les mesures de seguretat per als vehicles que circulen per davant del pilot. Es va reduir la velocitat i es va obligar a la caravana publicitària que només llancés regals per la zona de la carretera per la qual circulaven (s’intercalen i uns van per la dreta i els altres per l’esquerra ja que la ruta està tancada al trànsit habitual).

Quan té lloc una caiguda massiva produïda per un espectador cal preguntar-se de qui és la culpa tot i que la resposta disculpa evidentment els corredors. Només faltaria. Hi ha la moda, interrompuda l’any passat per la pandèmia i per les restriccions de públic, de voler sortir per la tele amb pancartes absurdes, amb disfresses o corrent en pilotes al costat dels corredors als ports de muntanya, cosa que no té cap sentit. Les càmeres de televisió, de vegades, donen una dimensió excessiva a aquest tipus d’exhibicions, fet que provoca que d’altres vulguin imitar els que s’han disfressat o han donat la nota amb uns segons de glòria absurda en la retransmissió. I, a més, les xarxes socials recreen aquest tipus d’actes.

La responsabilitat

Si una persona es fixa durant les retransmissions ciclistes, la realització de la carrera de seguida canvia de pla sobretot en la fase inicial de l’etapa, quan un corredor s’atura a orinar. Intenten no treure la imatge del ciclista fent pipí. També procuren moltes vegades que no es vegin pintades de contingut polític a la calçada. Per la qual cosa, evitar alguns plans d’espectadors donant la nota potser portaria que cap altra persona mirés de tornar a sortir a la tele sense adonar-se que arriben els corredors, xoquen amb ella i cauen els ciclistes com si fossin fitxes de dòmino.

Notícies relacionades

Soler arriba a la meta amb els dos braços trencats

Fa 22 anys Induráin va dir prou

I tot i que sigui un goig tornar a veure la carretera del Tour plena d’espectadors després de la soledat del 2020, tampoc vindria malament restringir els accessos quan la carretera s’estreny, o almenys posar tanques com passa a la zona de meta. Aquest diumenge tot l’ascens al Mur de Bretanya, atapeït de públic, està perfectament tancat, per la qual cosa és impossible que un espectador organitzi el caos quan s’estigui decidint l’etapa.

¿On és el límit? Potser en un mateix i en no voler donar la nota. I, sobretot, que no s’ha d’oblidar que el ciclista és el més fràgil, per molt hàbil i famós que sigui. I que una ximpleria com la que va cometre dissabte l’espectadora amb el cartell dirigit als avis pot provocar un accident i tombar a les primeres de canvi la feina de corredors que han estat tot l’any preparant-se per a la principal cita ciclista de l’any.