El Tourmalet

Això és una burrada, senyors

El Col de la Loze no és un port, és molt més, és l'infern que crema l'asfalt i les cames dels ciclistes

segea54952756 team jumbo rider slovenia s primoz roglic wearing the overal200916135508

segea54952756 team jumbo rider slovenia s primoz roglic wearing the overal200916135508 / KENZO TRIBOUILLARD

2
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

Especialista en Periodisme esportiu i ciclisme

ver +

Hi ha ports i hi ha burrades. Hi ha muntanyes i hi ha infern. Estimat Pedro Delgado, només t’he de dir, ara que ja saps cuinar, que l’any que ve, coronavirus pel mig, quan parlis amb el teu amic Lluís Pruñonosa per planejar la tradicional excursió als ports mites del Tour, et deixis d’històries, oblidis les ascensions que vas fer en la teva època de glòria; cal acostar-se fins al Col de la Loze, i si l’únic lloc que es troba per dormir és un apartament, ja saps qui entrarà a la cuina, que la resta no som alumnes de ‘Masterchef’.

No és un port, no, és senzillament una animalada, allà on els esquiadors que acudeixen a Méribel gairebé poden tocar el cel amb els seus bastons. Però ells pugen amb l’ajuda d’un telecadira i baixen pels prats que envolten la carretera del Col de la Loze, convertit en pista, que, segons sembla pels desnivells que presenta, deu ser més negra que el carbó. No és una muntanya, és un parany tan gran com una catedral i que no necessitarà gens, però res de res, per convertir-se en un temple del Tour. Perquè és tan clar que el Col de la Loze tornarà al guió de la ronda francesa com que només hi pot haver un any, aquest, sense que el Tourmalet, al Pirineu, captivi amb la seva màgia.

Delgado, Tourmalet 2019

El Tourmalet va ser precisament l’últim port que el juny del 2019 va pujar Delgado amb els seus amics. Ja hi ha algun cicloturista més jove, a la barrera dels 25 anys, que arriba abans que ell, però són poquets. I va ser una delícia per a les desenes de ciclistes que pujaven al Tourmalet un dissabte de juny trobar-se a la cimera el guanyador del Tour del 1988; una foto obligada, un record tan inesborrable com arribar al cim. 

Notícies relacionades

Aquest any el punyeter coronavirus va obligar a cancel·lar el viatge al Mortirolo, un altre cim criminal, el que li agradava fer, acabada la Lliga, a Luis Enrique i els seus amics, entre els quals hi havia Juan Carlos Unzué, un boig de la bici, més boig que Luis Enrique, que ja és difícil, i al qual era fàcil trobar, sobretot al Pirineu, quan el Tour es corria al juliol, la seva època de vacances, perfectament equipat i vestit com si fos un més entre els corredors del Movistar. Per al seu germà Eusebio tenir Juan Carlos era una alegria extra, i per a ell, compartir estovalles i taula a la nit amb Alejandro Valverde i companyia mentre li explicaven les aventures del dia. L’última vegada que va anar al Pirineu Nairo Quintana, quan era ciclista del Movistar, el va obsequiar amb un triomf d’etapa.

Lloc de culte

Els ports del Tour, els mesos d’estiu, es converteixen en lloc de culte per a milers i milers de cicloturistes que arriben a França captivats per l’encant de la ronda francesa. A aquest periodista el port que més li agrada, al marge del descobriment del Col de la Loze aquest dimecres, continua sent el Ventoux. S’hi ha de pujar almenys una vegada en bici i arribar a l’observatori. Allà, quan es treu el peu del pedal automàtic, la pell es posa de gallina per molta calor que faci.