El Senegal o l’èxode d’un país ferit

"Si ells se’n van, ¿qui sortirà a pescar?". Assegut a l’ombra d’una caseta, Youssoupha Fall observa quatre joves que ronden entorn de les desenes de cayucos que reposen a la sorra de la platja de Kayar, al Senegal. "Són el futur del nostre país, el millor que tenim. I se n’estan anant. Tots", diu amb amargor aquest expert pescador. A escassos metres, a la comissaria de policia, 30 nanos asseguts a terra esperen el seu torn per declarar. Són els últims d’una llarga llista. Van ser detinguts la nit anterior quan ja estaven pujats a una embarcació que pretenia salpar rumb a les Canàries. En aquests dies, l’èxode dels joves senegalesos cap a l’arxipèlag és constant, espès, dolorós. Visible. És el relat d’un país ferit.

Són les deu del matí i la calor ja s’intensifica a Mbao, desenes de quilòmetres al nord, on el mar i la terra s’abracen. Dunes de sorra gegants envolten aquest petit poble que surt a la desembocadura del riu Senegal. Pape Modou Fall s’asseu a l’ombra d’un arbre gegant amb el que queda dels seus veïns. Tots són grans, com ell. I dones que venen cacauets. Ni rastre de joves. "Sense ells no hi ha esperança", diu, "aquest poble desapareixerà". Al crit de Barça o barzakh (Barcelona o la mort), desenes de nanos de Mbao han seguit el camí marcat pels cayucos, com ja van fer els seus pares, els seus oncles o els seus germans grans. Ara se’n van fins i tot les nenes. Sense ni pensar-s’ho.

Epicentre de l’emigració

El Senegal es va convertir l’estiu passat en l’epicentre de l’emigració irregular cap a les Canàries. Només el 2023 més de 35.000 persones hi van aconseguir arribar des del continent africà, una xifra mai vista. Una mica més de la meitat eren joves senegalesos, que se sumen als que no ho van aconseguir: uns 30.000. La crisi econòmica, la pobresa, la falta d’ocupació, el somni d’una vida millor. Totes són raons poderoses. Des de gairebé qualsevol punt de la costa, Kayar, Mbour, Yoff, Gandiol o Saint Louis, allunyats de mirades indiscretes, grups de nois es van llançar a una aventura incerta. Molts van morir en l’intent, com ho testifiquen desenes de naufragis que van costar centenars de vides, però la majoria van aconseguir arribar-hi. Per a ells va començar llavors una altra aventura.

En el pròxim Mboumbaye, el jove Amadou Mactar Niang, responsable de l’equip de futbol del poble, lamenta la seva mala sort. "En els dies de partit hem de portar jugadors d’altres llocs perquè juguin amb nosaltres, perquè aquí ja no en queden. És igual que siguis estudiant, agricultor o pescador. Tots pensen que a Espanya tindran un futur millor, una vida diferent. Quan vinc a entrenar i veig el camp de futbol desert fins i tot a mi m’entren ganes d’anar-me’n. Però després penso que no, que la vida és l’únic que tenim i que és massa perillós". Tres dies abans, un cayuco va naufragar a prop d’aquí: els cadàvers de cinc nenes van ser retornats pel mar de la vintena de joves empassats per les onades.

La paradoxa és que el Senegal creix. En els últims anys ha passat d’estar en via de desenvolupament a ser considerat un país de renda mitjana. La seva tradicional estabilitat i un clima favorable per als negocis atrauen la inversió estrangera, cada vegada menys francesa i europea i més xinesa, turca o marroquina. Quan el visitant recorre els 45 quilòmetres del nou aeroport fins a Dakar, la capital del país, es queda enamorat del flamant nou estadi de futbol, l’autopista de peatge, les fàbriques de roba o el tren regional.

Petroli i misèria

La troballa de gas i petroli que començarà a fluir el 2024 fa que les expectatives siguin millors. Milions de senegalesos segueixen sota el llindar de la pobresa. Ho anomenen creixement no inclusiu. L’enorme pes del sector informal i un sistema educatiu que fa aigües bloquegen l’ascensor social d’una joventut que està cada vegada més connectada amb el món gràcies a internet, les xarxes socials i els telèfons mòbils, per on circulen els vídeos de l’èxit europeu dels nous referents: els modou modou, els emigrants.

Petit també va somiar una vegada anar-se’n. El seu amic Falou li truca des de Las Palmas i li explica que està bé, que té feina. Van créixer junts al barri de Gueule Tappé, a Dakar, però l’emigració del segon els va separar. "És normal. Al Senegal molts joves han perdut l’esperança en el futur", assegura. És tècnic d’instal·lació d’aire condicionat, però només treballa a estones. El poc que guanya ho cedeix a la gran casa familiar on viu encara i una part la inverteix en el seu petit negoci de cria de pollastres i conills que ha muntat al terrat.

Abans de la tempesta

Al camí cap a Soumbedioune, el punt d’on va salpar Falou amb l’ajuda del seu pare, Petit saluda altres joves com ell. La mateixa mirada de frustració, la mateixa calma abans de la tempesta. És l’hora de la descàrrega de peix i les dones s’acosten a les barques per comprar les captures més desitjables que després venen allà mateix, a peu de platja. "Buf, això ja no és el que era. Abans en pescàvem quilos i quilos, però des que els grans barcos vinguts de la Xina, Turquia o Europa pesquen en aquestes aigües amb prou feines ens queda res per a nosaltres", diu Samba, vestit amb una granota groga. És una queixa general des de fa anys. No hi ha peix, no hi ha feina: toca anar-se’n.

Com passa a la majoria de països africans, el Senegal està encara ancorat al seu sector primari. La pesca dona ocupació a unes 600.000 persones i representa el 30% de les seves exportacions. No obstant, la seva importància va molt més enllà. El nom del país procedeix de l’expressió Sunu Gaal (el nostre cayuco) i el peix forma part de la dieta bàsica fins al punt que és la base del plat nacional, el thiebudienne.

No obstant, és un sector en crisi. L’enorme pressió sobre l’estoc de la pesca artesanal, amb 10.400 cayucos censats, les periòdiques restriccions imposades per Mauritània, les aigües de la qual són un calador per a milers de senegalesos, i sobretot la creixent presència de barcos industrials estrangers que, sota pavelló senegalès i amb llicència nacional, competeixen amb els artesanals amb tècniques prohibides com l’arrossegament, han provocat un descens de les captures. Pescar és cada vegada menys rendible.

El 2 de juny, Amadou Ndiaye, xòfer de camions, tornava de la pregària dels divendres a la mesquita de Goxu Mbathe, a Saint Louis. La policia controlava les cruïlles de la ciutat per impedir les protestes que havien esclatat el dia anterior. "Van intentar detenir-me, em van colpejar. Em van trencar el dit, però vaig aconseguir escapar. Un amic em va dir que millor que me n’anés perquè anaven contra mi, així que vaig agafar el primer cayuco que sortia cap a les Canàries", explica assegut en un banc d’un parc de La Isleta, a Las Palmas, mentre ensenya el seu dit amputat. Se’n va anar tan ràpid que ni va avisar la seva mare.

Des de fa tres anys, el Senegal passa un període de turbulències polítiques. El març del 2021, el líder opositor Ousmane Sonko, d’un enorme suport popular pel seu discurs rupturista i contra la corrupció, va ser detingut. Una empleada d’un saló de massatges el va acusar de violació. Per a desenes de milers de senegalesos es tractava d’un estratagema per eliminar-lo de la carrera presidencial. Manifestacions violentes van esclatar a totes les ciutats, i van provocar més de 50 morts a trets l’estiu passat.

Nens com a parapet

El Govern va reaccionar amb extrema duresa. Civils armats van irrompre en les protestes amb la complicitat manifesta de la policia, que no va dubtar a utilitzar nens com a parapet. Amb Sonko a la presó, el seu partit il·legalitzat i més d’un miler de persones detingudes, la intensa repressió i el retrocés de les llibertats han portat el Senegal al límit.

A Gnit, a la riba del llac de Guiers, Bane Ba rep una trucada. És el seu fill Amadou, que li explica que està en una illa espanyola al mig de l’Atlàntic, en un campament anomenat Canàries 50, que està bé, que li donen menjar cada dia i que aviat anirà a la Península. Li explica que va fugir per no acabar a la presó. Ella li desitja el millor, sabedora que en pocs mesos, potser, podrà manar-li uns quants diners per a la seva vellesa.

Amb vostès, Thimbo Samb

Notícies relacionades

333 llegües de viatge en cayuco

Receptes dels docents després de PISA

A Kayar, Soda Niass bressa amb tendresa el seu fill. És la dona de Thimbo Samb, un jove senegalès que un dia va marxar en cayuco i que avui és un conegut influencer i actor a Espanya. Gràcies a la seva tenacitat i èxit, els seus viuen en una gran casa, l’enveja dels seus veïns. "Sempre es preocupa per nosaltres. La distància és dura però ha anat perseguint els seus somnis sense oblidar-se de mirar els que quedem enrere", assegura la seva mare, Fatou Gadji.

A cada barri, a cada poble, a cada racó del Senegal hi ha un Thimbo Samb. O desenes. Són els superherois de Marvel, la clau per entendre-ho tot.