Sol Picó, una coreògrafa en constant transformació

«És un orgull que una representant del món de la dansa figuri en el Català de l’Any. Però a la vegada em sento una mica estranya i aclaparada», confessa la ballarina i coreògrafa Sol Picó. «¿Què he fet jo en comparació amb el Pare Manel, que s’ha entregat als altres, per exemple?». La trentena d’espectacles realitzats en els seus 23 anys de carrera i els 28 premis rebuts, entre ells un munt de Max, bé avalen la seva nominació sense comptar l’afecte del públic. Picó ha connectat amb un ampli sector.

    Els seus espectacles no deixen indiferent. La coreògrafa valenciana establerta a Catalunya, on ha dut a terme tota la seva carrera, ha aconseguit sorprendre amb les seves transformacions en espectacles de dansa contemporània que van directes a les entranyes. Va ballar envoltada de plantes amb punxes amb els ulls embenats a Bésame el cactus (2000), va penetrar en el món de Fassbinder amb Petra, la mujeraraña i el putón de la abeja Maya (2011) i es va convertir en miserable bestiola a Memòries d’una puça (2012).

Puntes contemporànies

Notícies relacionades

Mireia Belmonte: el primer or olímpic per a la natació femenina

Aquests són els 10 candidats al Català de l'Any 2016

Formada en dansa clàssica, quan es va passar a la contemporània no va renegar de les puntes, les va integrar en els seus espectacles amb tanta naturalitat com les sabates de taló vertiginós amb què també balla. Canyera, sexi i atrevida, va flirtejar amb el flamenc avantguardista d’Israel Galván al TNC amb Paella mixta (2004) i es va envoltar de primeres espases femenines del ball de diferents estils i cultures en la seva última proposta internacional de gran format, We woman (2015). Aquesta ambiciosa aventura estrenada al Grec encara gira pel món. La va intercalant amb bolos del seu aclamat solo One hit wonders (2014) on, amb gran dosi d’humor, repassa els seus primers 20 anys de carrera. «En el futur m’encantaria treballar com a actriu. La paraula sempre ha format part de les meves propostes. El més important és comunicar, ja sigui amb la veu o amb el cos». Picó no ha deixat mai de ballar, malgrat les últimes turbulències del sector de la dansa o les seves greus lesions de genoll. Res ha aconseguit apartar-la del linòleum. «He estat tres anys lesionada. Els metges no entenien com podia seguir saltant i fent puntes». Des que va passar pel quiròfan l’estiu passat els seus doctors respiren més tranquils. «Ara no paro, em sento amb més força que mai», avisa aquesta incansable dona en plens assajos del seu nou projecte. «Versarà sobre la masculinitat, serà l’altra cara de We woman. ¿Què representa ser home al segle XXI? És un tema apassionant». Però assajar amb set homes no és fàcil. En la seva opinió els homes estan «desubicats», ressalta durant un descans a La Piconera, el seu quarter general situat al Poble-sec. 

    És un barri amb un altíssim nivell d’immigrants on l’artista a més a més de residir i treballar ofereix classes, tant a nens com a adults, professionals o amateurs. «És fonamental acostar la dansa a la gent però el més important és viure-la. Per a uns és una cosa lúdica, una excusa per moure l’esquelet, per a altres, en canvi, un aliment espiritual. Per a mi la dansa és una forma meravellosa per obrir la ment, per treure la creativitat que portem dins ja sigui ballant o veient espectacles». Sol Picó mai para, i sempre està en constant transformació.