La relíquia laica d’un màrtir de la radiologia que atresora Sant Pau

Tot i que sense cap cerimònia (un error), l’Hospital de Sant Pau celebra ocasionalment una litúrgia laica desconegudíssima a Barcelona. Cada vegada que un nou cap d’oncologia accedeix al càrrec, rep del seu antecessor el compromís de custodiar tota una relíquia mèdica, la mà del doctor Agustí Prió Llaberia (1873-1929), pioner, junt amb el seu cosí César Comas, de la introducció dels rajos X a Espanya i, ¡ai!, just per això, màrtir de la radiologia. L’hi van amputar el 1928. Era l’esquerra. Va sobreviure sense ella un any i mig, només fins que una voraç metàstasi va rebrotar en altres parts de la seva anatomia. Va voler portar el jurament hipocràtic (valgui la redundància) més enllà de les fronteres del propi més enllà. Va deixar en herència a l’hospital la seva biblioteca personal i la seva mà en un pot de formol.

Allò no va ser una última voluntat d’algú desorientat pel dolor. Hi havia un propòsit. Dona fe d’això el penúltim dipositari d’aquella relíquia, el doctor Jordi Craven, que com a custodi del pot durant bona part de la seva vida va intentar donar un útil sentit a aquella última voluntat de Prió Llaberia. La mà la mostraven a estudiants i acabats de llicenciar com a prova palpable que en totes i cada una de les diferents branques de la medicina que mantenen algun tipus de proximitat amb isòtops radioactius s’han de prendre molt seriosament les normes de seguretat. Això avui deu semblar l’abecé més elemental de l’ofici, però n’hi ha prou amb fer la vista enrere per sorprendre’s i per perdre, una vegada més, tota fe en el sentit comú de la nostra espècie.

El despertar científic dels rajos X al laboratori del professor Wilhelm Röntgen, el 1895, no va ser rebut precisament com el descobriment del foc, la roda o la penicil·lina, per citar tres indiscutibles fites. L’escepticisme va ser majúscul. «Un entreteniment pueril», es va escriure a França sobre el fet que es poguessin veure els ossos d’un humà.

No va ser aquesta l’actitud dels cosins Comas i Llaberia, que immediatament van partir cap a Alemanya per conèixer en persona aquell invent i que van tornar a Barcelona amb els conceptes apresos, sí, però amb ells va venir també, potser sense imaginar-ho, el virus de la mofa i la desconfiança. El doctor José de Letamendi, tot i que la seva autoritat professional ja començava a estar passada, va definir els rajos X com «l’art d’executar ombres xineses sense llum d’oli».

Les virtuts dels rajos X i, posteriorment, l’eficàcia de la radiació per combatre el càncer, quedarien ben aviat acreditades. Els negacionistes van callar. Per als pioners de la ‘röntgenlogia’ (així l’anomenaven en un primer moment), el problema de sobte no eren les mofes, sinó un gest tan trivial com comprar, que no era fàcil, dosis de radi per treballar al laboratori.

Simultàniament, l’Hospital de Sant Pau, que havia nascut sense un pavelló dedicat al càncer, es va aprestar a tenir-ne un, però va prendre la decisió just quan s’havien acabat els fons disponibles per a les obres. El primer servei de cancerologia (el nom el van canviar després pel d’oncologia, perquè van creure que espantaria menys) es va finançar amb una memorable campanya de nens amb guardioles petitòries per tots els racons de Catalunya. El 29 de juny de 1928, 10.000 nens van trencar alhora els «porquets» i van sumar el recapte. Un bona notícia, sens dubte. La mala era que Prió Llaberia ja estava condemnat. La seva mà esquerra ja flotava en formol i la parca el tenia anotat a la seva agenda de tasques pendents.

El fet que manipular àtoms inestables implicava complicacions ja ho va aprendre en vida fins i tot Marie Curie. Però la radioactivitat tenia alguna cosa magnètica. Aquelles morts no van impedir que durant les dècades posteriors es cometessin sorprenents insensateses. I sobre aquestes històries ha sigut un plaer conversar amb el doctor Craven en una mena d’esgrima d’anècdotes amb la mà de Prió Llaberia com a àrbitre sobre la taula, que, per cert, sàviament va treure del formol fa uns 30 anys. L’olor química inundava la sala i ara la llar de la relíquia és una senzilla caixa de porexpan.

El primer assalt el guanya Craven per només un punt. Tots dos recordem la sabateria Torrent, a la zona més noble de la Gran Via de Barcelona, que als anys 60 i encara 70 feia les delícies dels nens. La planta infantil era en un espaiós soterrani al qual es podia baixar en tobogan, però aquest no era l’al·licient de renovar el calçat. L’extraordinari era la màquina de rajos X amb què l’encarregada de la secció mirava a través d’un visor si els dits tocaven o no la punta de la sabata. Alegrement t’irradiaven el peu i, posats a fer, la cara, perquè a tu també et deixaven mirar. «Hi havia una altra sabateria així a la plaça Molina», explica. ‘Touché’ per la dada.

Satisfet pel seu primer punt, Craven planteja el repte d’encertar quines dues especialitats mèdiques acumulen més màrtirs. Estan, per descomptat, els radiòlegs, per exemple aquells doctors que fins ben entrats els 70 anaven d’escola a escola per, sense protecció, passar tota la criaturada per una pantalla de rajos X. Però, ¿quina és la segona especialitat màrtir? «Doncs els traumatòlegs, que recomponien fractures amb un visor de bari subjecte al seu cap». Era un mètode eficaç, és inqüestionable. També un lent suïcidi. I també una nova estocada per part de Craven.

El doctor accepta amb esportivitat la seva derrota en el següent duel, ja que, caram, reconeix que res sabia dels concursos de bellesa literalment interior que durant els anys 50 i fins a 1969 es van realitzar, sobretot als Estats Units, en els quals elles, aspirants a ‘miss’, es deixaven retratar amb rajos X. Darrere d’aquell disbarat estava el gremi dels quiropràctics i, més darrere encara, una casa de matalassos que patrocinava aquestes competicions, perquè el que es pretenia era buscar la columna vertebral perfecta.

Un record compartit, empat, doncs, és el fet que Barcelona va tenir, i se sap poc, un reactor nuclear a la Zona Universitària. No tenia cap propòsit mèdic. La seva funció era formar els futurs enginyers nuclears del país. Es deia com el gos d’Ulisses, Argos, i els professors i alumnes de la Universitat Politècnica de Catalunya van partir àtoms allà fins a 1977. El 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics, va semblar convenient retirar el combustible, no fos que algú tingués l’ocurrència de recordar la seva existència i es desencadenés una reacció en cadena en la premsa internacional com la que es va produir amb motiu de l’exhibició d’un boiximà dissecat a Banyoles. El 2002, Argos va ser finalment desmantellat.

Aquell episodi, el del boiximà, no està posat aquí només per omplir. És una manera d’obrir la caixa de l’insòlit, que no és precisament buida. La mà del doctor Prió Llaberia no és una excepció.

Notícies relacionades

Espècies invasores a l’Eixample

Dones necessàries, Juno House

Florència va recuperar en una subhasta celebrada el 2009 dues dents de Galileu. Les aventures del cervell d’Einstein són bastant conegudes. Tampoc està malament la trajectòria vital (si així es pogués dir) del cor de Francesc Macià, amagat dins d’un barril i enterrat en una vinya durant l’ocupació nazi de França. Fins i tot les extraviades, com la cama de Ramon Turró, una història formidablement disseccionada al seu dia per l’historiador Alfons Zarzoso.

Tot això ve al cas perquè l’Hospital de Sant Pau no només no organitza una planificada cerimònia cada vegada que la custòdia de la mà recau en un nou oncòleg (avui aquest honor és de la doctora Sancho), sinó que, com són les coses, no disposa ni d’una urna, vitrina o caixa de fustes nobles a l’altura de les circumstàncies, no sé, una cosa a l’altura del que l’University College de Londres va fer amb les restes de Jeremy Bentham, que fins i tot rep assegut els visitants, gairebé disposat a respondre a les seves preguntes, si les tinguessin. Queda proposat el desafiament.