MAPA | La desigualtat verda: els barris de Barcelona amb més i menys parcs i jardins

Entre aquesta turba de números i registres, s’incloïa a més el percentatge de superfície verda i arborada de cada via de la capital catalana, un pla que té un relat en si mateix i que aquí procedirem a desenvolupar. Té especial sentit fixar-se ara en això, ja que tot el que té a veure amb l’urbanisme a escala més humana serà clau en la campanya electoral de les municipals del 28 de maig. En el dia d’avui, la superfície considerada verd públic, segons càlculs municipals, no arriba al 12% del total, amb la qual cosa a cada habitant li toquen set metres quadrats de verd.

Amb desigualtats tremendes, ja que mentre a Sants-Montjuïc, amb la muntanya, surten a 17,4 m², a l’Eixample amb prou feines arriben a dos. Si els agrada projectar cap al futur partint del temps passat, han de saber que des de principis de segle hem guanyat mig metre quadrat per persona, una tauleta de nit.

Les dades es basen en l’índex de vegetació de diferència normalitzada (NDVI, en les seves sigles en anglès), que mesura la densitat de la vegetació a partir de la imatge captada per satèl·lit. Això pot portar a enganys, ja que en funció de l’època de l’any, per exemple, es pot generar una radiografia molt diferent. En qualsevol cas, juntament amb altres indicadors que sí que són objectius i palpables, és possible tenir una idea bastant precisa de quina és la situació a Barcelona quant a zones verdes.

Les velles viles

El mapa facilitat per Barcelona Regional als experts de Healthy Streets és un bon reflex de la història de la capital catalana. Perquè apareixen en vermell zones majoritàriament per a vianants, tranquil·les, sense gairebé trànsit. Però la salut va més enllà: són àrees amb poc verd, perquè els nuclis antics de les viles i pobles que la gran ciutat va començar a engolir a partir de finals del segle XIX eren, en essència, llocs en els quals es desenvolupava la vida econòmica i social. Si els ciutadans de llavors volien camp i terreny obert, en tenien prou amb sortir d’aquest embolic de carrers estrets. Passava a Sarrià, a Horta, a Gràcia, a Sant Andreu del Palomar i a Sant Martí de Provençals, aquest municipi que va firmar la llicència d’obra de la Sagrada Família. Uns camps perifèrics que avui són ciutat edificada.

Mapa ‘Healthy Streets’ de Barcelona

També ho veiem a l’antiga Barcelona, més al Gòtic que al Raval, potser perquè es va urbanitzar abans i bona part del fa un temps barri xino eren terres agrícoles mentre l’altre costat de la Rambla, amb una primera muralla, ja presentava aquest espai de ronyós aspecte verd. Les muralles es van enderrocar, entre altres coses, per raons sanitàries, però 170 anys després, amb observar el mapa que acompanya aquesta informació, resulta fàcil dibuixar els límits que van donar pas a l’Eixample a partir del 1859 amb el pla d’Ildefons Cerdà.

Barceloneta: targeta vermella

El barri que surt més malparat al mapa és sens dubte la Barceloneta, aquest terreny guanyat al mar a base de sediments que a partir del segle XVIII va donar lloc al veïnat mariner. Carrers estrets, pisos diminuts i nul·les zones verdes. Un vermell sense pal·liatius que, no obstant, no té continuïtat a l’Eixample, on la presència d’arbres esmorteeix altres indicadors que, en el conjunt global, el situen com el districte menys saludable de la ciutat segons Healthy Streets. Són 10 els criteris que van aplicar aquests experts, i en cinc d’ells es té en compte la intensitat mitjana diària de vehicles. És a dir, la circulació de cotxes, el soroll i la contaminació que generen continuen sent el hàndicap principal per marcar una via com a sana o malalta.

Notícies relacionades

Mapa | ¿Vius en un carrer ‘saludable’ a Barcelona?

MAPA | La Barcelona buidada: els carrers cèntrics despoblats i els barris emergents

El 2015, Barcelona Regional va redactar un complet informe sobre l’estructura verda a Barcelona. En les seves 55 pàgines incloïa un rànquing dels 10 barris més verds i un altre amb els 10 menys naturalitzats. El ‘top’ 3, sense comptar Collserola, van ser Poble-sec (per raons òbvies, perquè inclou Montjuïc), el Coll (conté el parc de la Creueta del Coll) i Vallbona, a l’altre costat de la frontera que marca la C-58. Els menys verds, Vilapicina i la Torre Llobeta, Sants-Badal i Can Peguera.

Que les zones verdes escassegin a la ciutat no és una bona notícia. El pla d’eixos verds –batejat com a Superilla– hauria d’ajudar a revertir la situació, així com la reurbanització d’artèries com Via Laietana, Pi i Margall, Meridiana o la plaça de les Glòries. Però que hi hagi més herba o més arbres genera un doble front. Primer, el del manteniment, una cosa que ja observem, per exemple, a la superilla de Sant Antoni, on hi ha algunes queixes sobre l’estat dels parterres. I segon, l’aigua necessària per alimentar tanta vida silvestre. Una ciutat més natural genera més i millor oxigen i absorbeix la contaminació, però, en plena sequera i amb les xacres del canvi climàtic, si no canvia la política hídrica, ¿tindrem aigua per regar-la?