Richard Murray: «Fan falta més parcs; els polítics haurien de prendre decisions a 100 anys vista»

Richard Murray ha passat la setmana a Barcelona i aquest divendres ha tornat a casa, Suècia, on en els pròxims tres o quatre dies té prevista una travessia d’esquí de muntanya. Nascut el 1941, és un gran entès sobre parcs urbans. És doctor en Economia i president de l’associació encarregada de l’Ekoparken d’Estocolm, el primer gran jardí europeu situat al mig d’una metròpolis a aconseguir el reconeixement de parc nacional, el 1995. Va ser també regidor de l’ajuntament de la capital sueca durant més de 10 anys entre les dècades dels 70 i els 80, així que també ha degustat la mel de la política, on es prenen les decisions. En una interessant conferència a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, dimecres a la tarda, va versar sobre contaminació, zones verdes, convivència, supervivència. I cotxes, és clar. Ara entrem al detall, però remarquem per endavant el consell que va regalar als actuals gestors de la cosa pública: «Han de tenir una mirada a molt llarg termini; pensar què és el que necessita la ciutat en els pròxims 100 anys».

Abans de xerrar amb els estudiants –quin anglès tenen els maleïts xavals–, Murray va participar durant el matí en una jornada inclosa al programa LIFE UrbanGreeningPlans, del qual forma part, entre altres organismes europeus, l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El títol de la ponència del nostre protagonista no podia ser més eloqüent: ‘Com aconseguir que els polítics prenguin decisions que no tindran efectes visibles fins després que hagin mort’. Una manera molt elegant de reclamar als gestors públics que es deixin d’intentar passar a la història a curt termini, que parin ja de tallar cintes i fer-se fotos i que se centrin en les mesures que blindaran el benestar de les pròximes generacions de la seva comunitat. O sigui, millor una estàtua pòstuma que un homenatge en vida.

El miracle de Bombai

Allà és on, a la seva manera de veure, juguen un paper fonamental els parcs urbans, tant els grans com els petits. Que aquestes àrees verdes s’anomenin ‘pulmons’ no és cosa menor. «Ajuden a netejar l’aire i redueixen la temperatura dels carrers», va ressenyar Murray, a més d’exercir de lloc d’esbarjo i passatemps davant les tasques de la frenètica vida urbanita. Durant 45 minuts va esquivar la teoria i va optar per centrar-se en casos pràctics que expliquin la importància de renaturalitzar les grans urbs.

El primer exemple ens va portar a la ciutat índia de Bombai, una de les més poblades del planeta, que té al seu interior el parc nacional Sanjay Gandhi, tan gran com Barcelona, d’uns 100 km². «Els va costar més de 70 anys aconseguir la protecció d’aquest espai perquè la idea era que la metròpolis creixés també dins del parc». Es va evitar, i avui és una reserva amb 250 espècies d’ocells migradors, 40 espècies de mamífers, 50.000 d’insectes...

Però el verd no és només una via per allargar la vida de les ciutats; també pot ser un imant per recuperar població. Va passar a Leipzig, al costat oriental d’Alemanya. Amb la caiguda del mur de Berlín, el municipi, va recordar Murray, va perdre desenes de milers d’habitants. «¿Com van aconseguir recuperar població? Mirin la foto». La diapositiva projectada a la paret mostrava una plana verda, pentinada, que destil·lava pau, amb un estany immens. Amb l’entrada del segle XXI, el consistori va començar a aplicar la filosofia de ‘més verd, menys densitat’, cosa que va incloure la naturalització d’antigues zones industrials en desús.

Esquitxar de verd

Al seu llibre ‘Why cities need large parks’ (‘Per què les ciutats necessiten grans parcs’), Murray desgrana les característiques de 30 grans pulmons de tot el planeta, entre els quals Collserola, que va arribar a la categoria de parc natural el 2010 malgrat que mai va arribar el finançament promès pel Govern per poder protegir-lo, per exemple, de l’ús cada vegada més intensiu per part dels ciutadans dels nou municipis que l’envolten. Sobre si és més important disposar d’un gran parc o esquitxar l’urbs amb petites zones verdes i jardins, aquest veterà economista recepta, sempre que sigui possible, una combinació de les dues coses. Perquè per passejar el gos o jugar amb els nens vindran bé uns arbres pròxims, però per passar el dia, el millor és un parc de dimensions considerables.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Pep Mascaró va ser durant molts anys cap de projectes del Consorci de Collserola. Junt amb Marià Martí, exgerent del mateix ens que gestiona el parc natural, han sigut l’ombra de Murray durant aquesta setmana a Barcelona. Després de la conferència, Pep assenyala que el franquisme va exercir de «tap» per impulsar parcs urbans, per defensar polítiques verdes. També va coincidir amb el ‘boom’ industrial i social de la indústria del cotxe. Mentre ciutats com Amsterdam van començar a demanar millors aires als anys 70, al Mediterrani no ha sigut fins al nou segle que ha començat a abundar aquesta sensibilitat climàtica, de la mà de moviments com Eixample Respira, Revolta Escolar o el Bicibús.

¿Llavors, tot això té algun enemic en particular? «Per descomptat: el cotxe», sosté Murray. «Perquè no té sentit que se li reservi més de la meitat del carrer quan només suposen el 20% dels desplaçaments». ¿I quina és la solució? «Més parcs. Grans o petits. Però parcs. Arbres, arbres i arbres».