15 anys del corredor ferroviari

Barcelona-Madrid amb tren: ¿quina és la millor opció d’alta velocitat?

Tot va començar amb l’eficient AVE, però els viatgers disposen ara de tres alternatives més, des de l’econòmica i bulliciosa d’Ouigo i AVLO fins a la competitiva i còmoda d’Iryo

Barcelona-Madrid amb tren: ¿quina és la millor opció d’alta velocitat?

Ferran Nadeu

5
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

És curiós com, segons on siguem, ens comportem d’una manera o d’una altra. A l’AVE, per exemple, hi sol regnar el silenci i rara és l’ocasió, tot i que és clar que passa, que un viatger es desmelena. A l’AVLOl’ambient és molt més distès; hi ha rialles i un to més desenfadat. Després hi ha els nous, Ouigo i Iryo, en els quals també hi ha ecosistemes particulars. L’alta velocitat entre Barcelona i Madrid fa 15 anys i aquest diari ha pujat als quatre trens que cobreixen el traçat per convertir-ne les diferències en la crònica que aquí segueix. Però abans val la pena destacar el que els uneix, que és alhora el que pitjor porta el seu competidor aeri: la puntualitat. Tots arriben i surten a l’hora prevista, sense sobresalts, que per descomptat que n’hi ha però per sort són anecdòtics.

Parlarem dels seients, la safata, els passadissos, els lavabos, els sostres, les portes, els bitllets, la informació, els extres. I el cafè, perquè un bon cafè només pot portar a coses bones. Però si aquest fos el filtre definitiu, ja els avancem que gairebé millor anar caminant. No entrarem en gaires detalls sobre el tipus de tarifa.

Agafarem la que utilitza la majoria, l’estàndard, sense luxes però tampoc sense veure el partit des de l’altura de l’últim focus. L’Iryo, per cert, és l’únic de capital privat, ja que l’Ouigo pertany a l’empresa estatal francesa SNCF, la Renfe a l’altra banda del Pirineu.

Si agafem la reflexió inicial com a guia, les ofertes es poden dividir en dues: les més esplèndides i tranquil·les (Iryo i AVE) i les més assequibles i eixerides (AVLO i Ouigo). És cert, i ha de quedar-ne constància, que per l’efecte novetat, els últims a arribar ofereixen preus més baixos que el nivell superior de Renfe. Veurem com avança la cosa a mesura que la demanda s’estabilitzi.

Tots endollats

Totes les butaques són còmodes; solvents. Potser la de l’AVLO és una mica més dura; però sense excepció, són amples i no hi ha conflicte amb el veí. Pell a l’AVE i Iryo, tela a l’AVLO i una mena de moqueta sintètica al Ouigo. Els compartiments superiors són molt espaiosos a l’AVE i l’AVLO, suficients a l’Iryo i una mica raquítics al Ouigo. La safata per col·locar l’ordinador és immensa a l’AVLO i apta a la resta. Si volen endoll, sobrats en les quatre ofertes. Per a les maletes grans, en tots els casos, hi ha llocs reservats.

Anem amb el wifi. A les dues opcions públiques (AVE i AVLO) s’hi inclou el paquet Renfe Play que permet accedir gratis a internet i disfrutar d’una àmplia gamma de 40 pel·lícules, 28 sèries i 10 programes infantils, a més de jocs, premsa i música. Iryo, també lliure de pagament, té una paleta audiovisual molt inferior, però això tampoc és un vol transoceànic.

La cisterna

A Ouigo s’ha d’abonar a part (wifi a 3 euros, pel·lis a 5), un detall que porta a la memòria el que ja passa en el ‘low cost’ aeri amb molts altres serveis. La navegació amb el mòbil és desesperant i millora molt amb la xarxa del tren. És habitual veure gent treballant als vagons. Més a l’AVE i l’Iryo, i menys a l’AVLO i, sobretot, al Ouigo, on abunden grups que juguen a cartes.

Els avisos es fan en castellà i anglès a Iryo i Ouigo, mentre que l’AVE i l’AVLO hi incorporen el català. Tots tenen bar menys l’AVLO, que el substitueix per una màquina de ‘vending’ que tant et dispensa un tallat com uns ‘conguitos’. ¿Tovalloleta hidroalcohòlica? Només a l’AVE.

Quant als lavabos, tots aparenten neteja, però sempre és millor pujar a un comboi amb l’obra major descarregada a casa. Pel que fa a la mida, més àmplia a l’AVE i l’Iryo, i de dimensions d’avió en els altres dos, amb aquesta cisterna aspirador –en tots els casos– que sembla que t’absorbeix l’ànima.

Les portes s’obren de manera automàtica en tres de les quatre alternatives. Només a Ouigo s’ha d’anar prement per poder saltar de vagó a vagó. El tren francès, per cert, és l’únic amb dos pisos, cosa que pot generar un cert aclaparament perquè els sostres són més baixos. Tant en aquest com a l’AVLO, fa una mica la sensació de ser en un Rodalies, però circulant a gairebé 300 km/h i, és cert, sense les estretors de la xarxa de rodalies. La presència de més maletes, les converses més animades i el moviment constant de personal recorden l’enrenou habitual en els trajectes curts.

El bar

L’AVE i l’Iryo, en canvi, evoquen l’ambient d’un avió, amb el passatge dret només per anar al lavabo o al bar. En l’oferta gastronòmica, el tren d’origen italià és el que ofereix més varietat. A més dels previsibles entrepans i la pastisseria, proposa tapes (mandonguilles ibèriques, broqueta de truites) i embotits.

Notícies relacionades

Tanquem amb l’element en el qual tots coincideixen: la puntualitat. Tots surten a l’hora exacta (o un minut més tard) i tots arriben a destí entre un i tres minuts abans del previst. En els dos casos, i aquí hi ha un altre punt en comú que els distingeix de l’avió, els viatgers apareixen al centre d’una gran ciutat. I un últim element universal: cap de les empreses demana el DNI en el control de passatge per comprovar que la persona que apareix al bitllet és la mateixa que és a punt de pujar al tren.

¿Però quina és llavors la millor alternativa per viatjar en alta velocitat entre Barcelona i Madrid? Doncs sense ànim de ser gallecs, depèn. Perquè pot ser que vostès donin molta importància al preu, i llavors el seu pati és el d’AVLO o Ouigo, però potser la seva prioritat és la tranquil·litat i la comoditat, i aleshores la seva parcel·la és la de l’AVE o Iryo. Hi deuen entrar en joc altres factors, com el fet d’apostar, o no, per una empresa pública nacional (Renfe); el desig de coincidir, o no, amb turistes i famílies (més habituals a l’AVLO i Ouigo); la voluntat de tenir serveis ‘premium’ que encareixen la tarifa (aquí hi destaquen l’AVE i Iryo), i la necessitat de disposar de més freqüències (ara com ara, l’AVE). Una última cosa: les orelles es tapen a tots els trens.