Incendi en una llibreria de Sarrià: l’‘au fènix’ de les germanes Bassedas

Comencem amb els fets. El 30 de gener, cap a les quatre de la tarda, la Maria estava sola a la botiga. Va pujar a l’entresolat per buscar recanvis de paper i va escoltar un esclat sec. Mitja hora després, el local era pastura de les flames. Ni el seu extintor ni el d’una botiga veïna van poder amb el foc. Segons els bombers, una fallada elèctrica. L’endemà va venir el pèrit, i durant 10 dies han estat empetitint cendres i restes. «Ara és una caixa negra i buida», defineix la Rosa.

Hauran d’esperar que les companyies es posin d’acord. D’allà sortirà una xifra amb què n’hi hauria d’haver prou per a la reconstrucció, però les seves primeres estimacions no són optimistes: serà més car. Ara mariden el dol amb els dubtes, el no saber si aquest marge entre el que els oferiran i el que realment costarà el renaixement val la pena. Repassar com han arribat fins aquí potser llanci alguna pista sobre el seu avenir.

Agenda i factura

La Rosa va treballar durant tres dècades al Liceu. Va començar com a secretària de direcció i va sortir al poc de complir 50 anys com a responsable de relacions institucionals. Va entrar un any i mig abans que s’incendiés el teatre, el 31 de gener del 1994. Ombrívola casualitat que la llibreria es cremés un 30 de gener, gairebé 29 anys després. No tenia pla b, però estava convençuda que no li costaria trobar feina. Error... No va ser fàcil, així que es va fer autònoma i va començar a picar d’aquí i d’allà realitzant tasques de gestió cultural.

A finals del 2017 va acudir a la llibreria Hernández de la plaça de Sarrià, el barri en el qual ha viscut molts anys de manera intermitent. Va comprar una agenda per a l’any següent i li va demanar al dependent que li fes una factura. «¿Ets autònoma? Aquest negoci es traspassa...», li va dir. Mai s’havia plantejat ser empresària, però se’n va anar a casa amb el nervi d’una primera cita.

Va desempatar quan va trucar a la seva germana, més freda, més racional, menys passional, la que manté els peus a terra mentre ella flota en il·lusions. Li va proposar que s’embarquessin juntes en aquesta aventura i la Maria, tota una vida com a secretària de direcció en un parell de despatxos, es va deixar portar. «Cap de les dues teníem ni idea d’on ens ficàvem», rememora.

Contrapesos

Van obrir l’1 de febrer del 2018 després d’un mes de traspàs en el qual antics propietaris, rere el taulell des del 1963, es comportessin de meravella i els ensenyessin tots els secrets de la professió. Van mantenir com a empleat al matí el Ricard, el noi que li va vendre l’agenda a la Rosa. Rondaven els 50 anys, però aquell tornar a començar els va tornar la sana inseguretat dels inicis. El no saber, l’estar convençut que t’equivocaràs, el descobrir una cosa nova cada dia, el dubte de si agradaràs als altres. Però per sobre de tot, el sentir-se propietàries del seu propi destí i tenir al costat una de les persones més importants de la seva vida. Una germana, però també un contrapès, perquè valgui’m déu com són de diferents aquestes dues dames.

El juliol del 2019 van canviar el nom i li van posar Llibreria de la Plaça. Res en contra del senyor Hernández que en els 60 aixecava la persiana cada matí, però era el moment de posar el seu segell. Es van plantejar posar-li el seu cognom, Bassedas, però van optar, perquè això al cap i a la fi continua sent un poble del pla de Barcelona, a donar-li un toc costumista. La cosa anava bé, amb els diaris, les revistes, els llibres, els cromos dels xavals, els articles de papereria.

Relació d’anada i tornada

I va arribar la pandèmia que ens va enclaustrar tots menys a uns quants. Gràcies a la venda de premsa van poder obrir cada dia. A la tarda, quan tancaven, repartien diaris a domicili als clients habituals. I són aquests els detalls que expliquen les abraçades i les mostres de carinyo rebudes des que l’incendi va interrompre les seves línies vitals. Una reacció que, admeten, els ha sorprès i que expliquen per la seva manera de ser i d’atendre. «Sabem escoltar la gent, no costa gens, no tenim pressa, no critiquem a ningú. Hi ha molta gent que està sola i que li agrada explicar-te coses. Crec que noten que la nostra relació amb ells no és falsa, i que el carinyo és mutu».

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Ho expressen de manera molt desigual, però es nota, i faltaria més, que tenen por. O respecte pel que ha d’arribar. Perquè la gran inversió ja la van fer fa cinc anys amb el traspàs i no es veuen, amb 58 (Rosa) i 54 anys (Maria) embarcades de nou amb crèdits que no saben si podran assumir. Però tampoc volen almoina. No saben com, però una vegada tinguin les xifres sobre la taula, miraran de buscar la manera de tirar endavant. Per Sant Jordi, per exemple, muntaran parada a la plaça com cada any. És probable que llavors encara no hagin recuperat el negoci, però el 23 d’abril és el seu dia i no hi ha incendi que els l’arrabassi. Els que vulguin donar un cop de mà, d’entrada, poden seguir-les a Instagram.

Aquesta és la història d’un comerç de barri en hores baixes que més aviat que tard necessitarà que els veïns passin de l’abraçada a l’acció. Però també és la crònica de dues germanes tan antagòniques que es troben en tots els límits de les seves diferències. Una cosa tenen en comú: els encanta ser llibreteres.