Una Barcelona més enfadada: les enquestes de Colau quan va arribar al poder i avui

També es pot recórrer a les dades més objectives. L’ocupació, per exemple, amb una taxa d’atur que ha baixat del 13% al 7%. O el producte interior brut generat pels 10 principals sectors econòmics de Barcelona, que ha augmentat un 13%. O la renda disponible de les llars, que va créixer un 11% en els cinc primers anys. Tot això, amb un IPC que des del juny del 2015 fins al novembre del 2022 s’ha disparat un 16,5%. Hi ha molts altres indicadors (seguretat, contaminació, urbanisme, vivenda...) però ja hi haurà temps per fer balanços del mandat.

Fixem-nos en la percepció ciutadana, en les diferències que la població estima entre la Barcelona que va heretar Colau fa vuit anys i la Barcelona del present. Comencem amb les perspectives de futur: el desembre del 2015, el 38% dels enquestats pel baròmetre creien que la ciutat havia anat a pitjor l’últim any, però el 55,4% tenia bones perspectives de futur.

La mateixa pregunta, realitzada a finals del 2022: un 66,4% veien un últim any desastrós i un 53,6% intuïen un demà més pròsper. En resum: som reneguem del passat (ara gairebé el doble que abans) però hi ha certa esperança amb el que vindrà. Com si el demà sempre pogués ser millor que avui.

La gestió municipal és un dels aspectes que més han variat. En l’últim baròmetre, i per primera vegada en tota la sèrie històrica des de 1990, més de la meitat dels entrevistats (50,4%) creien que l’administració local és erràtica, en comparació amb el 35%, que la considerava bona o molt bona. A meitat del 2015, eren el 52% els que parlaven bé del govern local i el 22% els que abjuraven del consistori. Aquestes bones sensacions es van mantenir amb Colau al capdavant de la ciutat, amb un sostre del 55% de suport el juny del 2018. Des d’aleshores, costa avall fins als registres actuals.

La davallada del 2018

També hi ha diferències substancials sobre la valoració de l’estat de l’economia a la ciutat. Xavier Trias, alcalde del 2011 al 2015, va deixar un 35% de ciutadans que la veien bé o molt bé i un 40% que la qualificaven de dolenta o molt dolenta. El desembre passat eren un 28% d’optimistes i un 60% de pessimistes. Com passa amb la gestió, en aquest punt la percepció que la butxaca de Barcelona anava sobrada es va mantenir en cotes molt elevades fins al juny del 2018 (60%), moment en què va començar a caure fins a perdre 32 punts percentuals en quatre anys. Es pot culpar la pandèmia i la crisi energètica de moltes coses, però sembla que la corba es va començar a esllanguir uns quants anys abans.

Curiosament, i aquesta és una dada que convida a reflexionar sobre la fiabilitat de les percepcions, al preguntar sobre l’economia domèstica els resultats es capgiren. En l’ocàs del mandat de Trias, un 10% de la població assegurava que els comptes de casa havien millorat l’últim any, per un 44% que els veien igual i un 45% que deien que anaven cap avall . La mateixa pregunta feta el desembre del 2022 va donar un 20% de millora (el doble) i, això sí, un 50% de caiguda, amb un 30% que ni fred ni calor.

En l’últim baròmetre no es va incloure la informació d’intenció de vot ni la valoració dels líders municipals per la proximitat electoral, però en el del juliol sí que apareixien aquestes dues xifres. Malgrat que Colau era considerada l’alcaldessa més mal valorada des de 1990, empatada amb la nota, un 4,1, que Jordi Hereu va rebre després de la consulta de la Diagonal al maig del 2010, l’enquesta revelava que Barcelona en Comú guanyaria les eleccions.

Ciutat dividida

També és cert que més de la meitat dels entrevistats no compartien el seu vot (per zel, per desconeixement o per desconnexió de la política). Però el cas és que la líder dels comuns, que aspira al seu tercer mandat, una situació que esprem al màxim el codi ètic del partit, continua polaritzant els barcelonins. Per això els grisos han perdut tant pes a les enquestes municipals.

Una altra dada que demostra com s’han separat les opinions té a veure amb la gestió dels diners públics. Malgrat el que s’ha vist fins ara, a la pregunta (de l’enquesta de serveis municipals) sobre com creu que s’utilitza el pressupost municipal, el 44,8% diu avui que bé o molt bé (un 38,6% l’octubre del 2015) i el 34,1% sosté que dolent o molt dolent (un 27,8% fa vuit anys). S’explica per la caiguda dels indiferents: d’un 18,6% quan Colau va començar a governar fins al 8,3% actual, però resulta curiós que n’hi hagi molts més que estan enutjats amb la gestió municipal i, en canvi, el suport a la manera com s’inverteixen els diners de tots sigui superior.

Fixem-nos ara en la ideologia dels ciutadans. Barcelona, des que hi ha registres, sempre s’ha declarat ciutat d’esquerres. Els que abracen la dreta no superen el 10% des del juny de 2002. Si agafem els dos mandats de Colau, sens dubte el progressisme ha escalat posicions: el juny del 2015 eren d’esquerra o centreesquerra el 56% dels ciutadans consultats pel baròmetre. Aquest desembre eren el 61% (73%, el juny del 2019, top 1 de tota la sèrie). La dreta i centredreta ha passat del 14% a l’11%. ¿I el sentiment nacional? Des del juny del 2015, amb el procés en plena ebullició però encara lluny de l’1 d’octubre de 2017, els percentatges amb prou feines s’han mogut, amb molt terme mitjà. Tot continua igual.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Uns apunts sociològics per entendre una mica millor com enfocaran els aspirants a alcalde aquests mesos preelectorals. El 2015, només el 50,8% dels entrevistats asseguraven haver entrat en una xarxa social en els últims 30 dies; avui en són gairebé el 95%. ¿Utilitzen internet al mòbil? Un 74% fa vuit anys, més del 94% en l’actualitat.

Acabem amb el grau de satisfacció pel fet de viure a Barcelona. Des dels anys 90 la nota sempre ha sigut de notable, però en l’últim mandat s’ha aconseguit el pitjor registre (7,3 a l’octubre del 2020, per raons òbvies) en comparació amb el 7,8 aconseguit el 2015. Ara estem en el 7,4, el segon pitjor resultat, empatat amb el novembre del 2007. En qualsevol cas, un notable.