Caos en la tarifació social: el dany col·lateral de la bonificació del transport públic

El primer que assenyalen els experts és l’absència d’un model únic quant a la tarifació social. En funció de l’operador, una persona es pot trobar que la seva condició (econòmica o generacional) sí que es tingui en compte. O no. No hi ha un sistema homogeni i TMB, l’ATM (amb diferències en funció de la zona), Renfe o Ferrocarrils apliquen el seu propi barem, sense cap harmonització. És cert que la T-Mobilitat crearà (no hi ha data) un nou sistema de càlcul basat en els quilòmetres recorreguts, fet que permetrà eliminar les corones, a més d’utilitzar la mateixa targeta per a la immensa majoria de sistemes de transport públic. Això, assenyala Montse García, membre de la junta directiva de l’associació Promoció del Transport Públic (PTP), ja serà un pas per arribar a una certa equitat territorial. Però falta fer un pas més social.

Màster en bitllets

El que sí que és homogeni, perquè així ho estipula la llei, són els descomptes per a famílies monoparentals i nombroses. «Però aquí tenim un altre problema: la bonificació sí que és la mateixa, però no s’aplica a tots els títols de transport (la T-Casual, per exemple)», denuncia García, que qualifica de «caòtica» la situació actual, en la qual, els últims anys, sosté, sempre s’ha posat com a excusa la implantació de la T-Mobilitat, que acumula gairebé set anys de retard. «És lamentable que els viatgers hagin de fer un màster per saber quines ajudes els corresponen en cada cas». En aquest context, el que està passant és que a molts ciutadans a qui correspondria una rebaixa en la tarifa no se’ls aplica perquè no en són conscients. És impossible, assegura aquesta experta, saber de quantes persones parlem, però és indubtable que en són moltíssimes».

Vegem-ne alguns exemples. Les persones grans o amb discapacitat tenen descomptes en l’àmbit de l’àrea metropolitana de Barcelona, a Renfe i a Ferrocarrils, però, no, als territoris de l’Autoritat del Transport Metropolità. En canvi, les persones que són a l’atur sí que estan emparades amb els quatre àmbits que controla l’ATM. Quant als joves, aquest ens públic només els empara a Barcelona i al seu entorn, però, no, a Lleida, Girona o el Camp de Tarragona. Aquest últim sector, assenyala García, és el que pitjor condicions ofereix a l’usuari, sense possibilitat d’efectuar les gestions de manera telemàtica, fet que obliga les persones usuàries a anar presencialment a una oficina de Tarragona amb horaris molt restrictius. García lamenta que hi hagi tanta diferència en funció del territori, ja que, mentre a Barcelona la cosa sembla més coberta (l’AMB va anunciar al juny l’extensió de les tarifes socials a la segona corona), a la resta de Catalunya hi continua havent moltes carències.

Sense cafè per a tothom

¿Quin seria el panorama ideal? Primer, resoldre el tema territorial i que la T-Mobilitat elimini les corones. En resum: tant recorres, tant pagues. Després, reclama la PTP, «aconseguir un sistema de tarifació social que sigui el mateix per a tots els operadors i que s’apliqui a tots els títols de transport». És a dir, que una persona jove, gran, amb discapacitat, a l’atur o en risc d’exclusió sàpiga que, si agafa el metro, el bus, el tren o el tramvia, la bonificació serà sempre la mateixa, idèntic percentatge sobre el preu que marqui el bitllet o l’abonament.

L’altra gran qüestió per no avançar en aquest tema, assenyala García, ha sigut sempre el finançament. Qui paga la festa. Podia ser comprensible, però tot va saltar pels aires en el moment en què el Govern va posar en marxa les bonificacions universals i milionàries a partir del setembre del 2022. «Se’ns va quedar una cara de tontos important, perquè es va aplicar una cafè per a tothom a un sistema que ja tenia moltes carències en tarifació social». «Les persones que realment necessiten aquest suport continuen sense tenir les seves necessitats cobertes», denuncia la representant de la PTP.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Prolongar les bonificacions universals, lamenta García, és probable que faci encara més difícil que el dia de demà hi hagi recursos per al que realment és necessari, «donar un cop de mà als que de veritat el necessiten». Comparteix el cas d’una dona amb discapacitat que viu a Granollers i va aconseguir una feina a mitja jornada a Barcelona. Trobar una feina ja va ser tot un triomf, però ara havia de resoldre com arribar fins a l’oficina. Necessita que algú l’acompanyi, així que ja són dos bitllets de transport públic. La combinació l’obligava a agafar bus, tren i metro, uns amb bonificació i d’altres sense, amb preus dispars. Conclusió: després de fer números vinculats al desplaçament, va comprovar que no li sortia a compte. Va rebutjar l’oferta.

L’article 4 de la llei de mobilitat sostenible, que el Govern pretén que entri en vigor abans que acabi el 2023, reconeix la necessitat d’«atendre les necessitats de les persones menys afavorides», i prestar atenció particular «als supòsits de mobilitat obligada». La tarifació social va en aquesta direcció, però per camins una mica inescrutables.