El viatger de Barcelona que ha mort a 35 països

«Sento carregar-te amb aquest mort», es disculpa al presentar-se. «Enric Godes Mort», el guardes en els contactes. El més gran dels seus dos fills ja es fa el mort amb facilitat. 51 anys. És enginyer informàtic, soci d’una agència de disseny i un obsés de les llistes. Ha remuntat l’arbre genealògic de la seva família fins a l’any 1200. «Tinc moltes obsessions», diu, arronsant les espatlles. Això vol dir que tant pot fer un ironman com arreglar un Porsche 911 del 88. 

‘Travel kills me’, es diu el projecte. «Viatjar em mata». Turisme compulsiu amb format de novel·la negra. «És una cosa que és molt icònica –explica el protagonista–, que l’has vist representada moltes vegades.» El Crist Redemptor de Rio, la Torre Eiffel, el mur de les Lamentacions. «I de sobte hi ha una cosa disruptiva allà». ¿Però què li passa a aquest home? Ell ja està acostumat que el mirin amb la boca més oberta que al llegir les columnes esportives de Rajoy. «La gent que viatja amb mi m’odia –riu. Els faig partícips de la meva obsessió». 

Tot va començar com un acudit cap al 2007. L’Enric era amb el seu soci a Nova York i un dia, caminant per Central Park, el seu soci li va dir: «Fes-te una foto tirat a terra». «Ostres –va pensar l’Enric– és una idea boníssima». Va penjar un parell de fotos a Facebook, als seus amics els va fer gràcia, i es va començar a tirar per terra en cada viatge. Ja acumula unes 300 fotos (en té 40 per publicar). Les penja a Facebook, Instagram, fins i tot té un mapa marcat amb calaveres a la seva web. «Ara ja no ho puc parar», confessa. El projecte uneix la seva passió per viatjar, diu, i la seva necessitat d’acabar tot el que comença.  

Ha caigut derrotat en tots els formats: terra, asfalt, gel, platges amb palmeres... «Pluja també, sí, sí. Al final... això rai –es treu importància. Tant és si et taques una mica». Això és quedar curt. Al Marroc es va fer fotos per terra entre serps. 

No és l’únic. Fer-se el mort pel món s’ha convertit en una tendència mundial. L’artista Stephanie Leigh Rose ja té fins i tot marxandatge amb el seu posat cadavèric de cap per avall i melena inerta a l'estil de la nena de ‘The Ring’. Fa pocs mesos va estar per terra a la plaça Reial. 

View this post on Instagram

A post shared by STEFDIES (@stefdies)

És @stefdies a Instagram (més de 91.000 seguidors). Es va fer viral el 2019. Aquesta afició seva té pòsit de ‘performance’: ella va crear el «moviment anti-’selfie’». Les seves fotos, resumeix a la seva web, són «una reacció a la cultura del ‘selfie’» i «un recordatori perquè visquem per a alguna cosa més que aconseguir aquesta foto perfecta». «El seu acostament és molt més artístic», assegura l’Enric. En els dos casos, a hores d’ara ja hi ha hordes de turistes que els imiten a tots dos. 

¿Per què es fa ell el mort? «Perquè em semblava molt avorrit fer-me la mateixa foto de l’Òpera de Sydney. Hi ha aquest punt disruptiu. Buscar un acostament diferent». ¿El seu objectiu? Cridar l’atenció, sí. «Però també comunicar –respon. Explicar llocs interessants». És un projecte amb «component didàctic». Cada imatge inclou text informatiu i galeria de fotos sense cadàver. «Però no és res més que una foto de viatge –diu l’Enric. Quan acabes la foto, continua el meu viatge».   

Ell tampoc és el primer que expandeix per les xarxes postals insòlites de viatges. Des del fenomen de Dancing Matt, fa una dècada, que es va fer viral ballant pel món (wheretheheckismatt.com) fins al moviment ‘Follow Me To’, que va inventar aquella parella que es passejaven pel món agafats de la mà. «Jo crec que al final és per esgotament –justifica l’Enric. Per buscar alguna cosa que sigui diferent».  

Notícies relacionades

Obre a Barcelona la primera cocteleria dedicada a l’espiritisme

El cafè dels molt tiktokers: aquest Bracafé de Barcelona és la nova estrella de la xarxa

L’Enric deu ser la persona a qui més pregunten què li passa. «Depèn del país –explica. A l’Àsia ho pregunten molt. A Sud-amèrica, menys. De vegades em claven la bronca». Al Japó, en el multitudinari pas de vianants de Shibuya, per exemple, li van fer la foto des d’un hotel, així que ell es va fer el mort sense cap càmera a la vista. «Vaig estar quatre o cinc segons a terra i tenia ja sis persones preguntant-me què em passava», recorda. «Vaig fer el mateix a Bogotà i passaven de mi». Amb prou feines l’hi deuen haver preguntat 15 vegades de les 250 que s’ha fet el mort. «Molta gent ja veu que m’estic fent una foto –els excusa. Encara hi ha esperança en la societat», riu. 

Parc de Joan Miró. L’Enric fa voltes –mòbil en mà– a l’escultura amb llac de ‘Dona i ocell’. No sol fer-se fotos a Barcelona, però li has dit que et mors per fer-te un ‘selfie’ amb ell. Es pren el seu temps. «El clic dura un minut», t’adverteix. La preparació de la foto pot ser de 10, 20 minuts, una hora, un dia». Torna a consultar la Viquipèdia, revisa tots els possibles angles. Es va imaginant on pot deixar un parell de morts. De cop deixa anar una rialleta enigmàtica com si fos un assassí en sèrie: «¿Potser si fiques el cap dins de l’aigua?». Et quedes pàl·lida. Això va bé per a la foto. Al final esquives l’aigua, t’ajeus de cap per avall, un braç penjant, les ulleres de vellut, clic, clic, clic. Sí, somrius com dient «pa-ta-ta» sense voler. Encara queden quatre o cinc hores de postproducció: retoc i documentació. «Són fotografies de viatges –l’Enric arronsa les espatlles. No són fotografies de mort».