La Biblioteca de Catalunya va tenir (ja no, llàstima) un infern eròtic

La paraula infern no és una llicència periodística. «‘L’enfer’», en francès, és com la Bibliothèque Nationale de France es refereix a aquesta part de la seva col·lecció pròpia de (com se’ls va anomenar i mitjans del segle XIX per justificar la seva conservació) «llibres molt dolents, però de vegades preciosos per als bibliòfils i de gran valor monetari». Llavors, els bibliotecaris francesos van dir que aquell infern de publicacions impreses era l’equivalent en cel·lulosa del que el Museu Secret de Nàpols, que atresora les troballes més pertorbadores de Pompeia, és per a les antiguitats.

A Londres, que també tenen el bon sentit comú d’atresorar aquestes obres, a aquest racó bibliotecari l’anomenen «‘Private Case’», mentre que a la Biblioteca Nazionale Braidense de Milà, més explícits, el coneixen com la «‘Riservata erotica’». La fórmula que més agrada al gremi dels bibliotecaris, però, sembla que és la de l’infern, ja que a París fins i tot van decidir el 2007, molt orgullosos del seu patrimoni veneri, organitzar una colossal exposició en la qual van exhibir prop de 350 llibres, gravats, fotografies i fins i tot alguna pel·lícula muda d’aquest fons. Només com a comparació, l’infern espanyol que Guereña ressenya en el seu llibre, això sí, repartit entre biblioteques, col·leccionistes privats i en ocasions extraviat, 482 entrades.

L’infern de la Biblioteca de Catalunya, explica Marga Losantos, que exerceix de guia en aquesta excursió a la recerca d’aquell armari tancat amb clau, va néixer, és clar, arran de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Aquell primer semestre de 1939, les noves autoritats van promulgar ordres de vegades clarament contradictòries però que eren esperables d’aquell nou règim nacionalcatòlic. Als funcionaris de la Biblioteca de Catalunya se’ls va ordenar, en primer lloc, donar per invàlids tots els carnets de lector expedits entre juliol de 1936 i febrer de 1939. No eren gaires, 244. Pitjor ho van passar els llibres. A fi de «sanejar la cultura», es va dictaminar que calia apartar de la consulta pública els títols «pornogràfics, de literatura socialista, comunista, llibertària i, en general, dissolvents». Era un armari vidrat, qui sap si per complir així els desitjos de Tomàs d’Aquino, que agraïa que als sants se’ls permetés tenir vistes sobre l’infern com a premi a la seva beatitud.

Allò va coincidir, feliçment o infeliçment, amb el trasllat de la biblioteca, o sigui, una mudança en tota regla. Es va traslladar a la seva seu actual, el preciós antic Hospital de la Santa Creu. Sobre quins van ser els llibres polítics conduïts a l’avern d’esquerrans i llibertaris no ha quedat a penes rastre, però dels eròtics o directament pornogràfics, sí. El 1983, durant un repàs dels llibres de registre, es va comprovar que hi havia exemplars que, al costat del seu número de referència i nom, hi havia anotada la paraula «infern». Eren els de l’armari, una estada que durant dècades havia sigut coneguda també entre els treballadors com la «sala vermella».

(Només per referenciar, el que s’ha dit abans, que les autoritats franquistes tenien criteris bipolars en les mesures que van imposar a la ciutat a partir del 27 de gener de 1939, hi ha un detall que no hauria de caure mai en l’oblit. L’anomenada Liga Contra la Inmoralidad va treballar amb afany durant les primeres setmanes per posar fi al que consideraven l’ànima babilònica d’aquesta ciutat, però l’abril de 1939, només 17 dies després de l’últim comunicat de guerra firmat per Franco, es va ordenar d’amagatotis que tornessin a obrir les seves portes els prostíbuls de Barcelona, entre els quals hi havia fins i tot Madame Petit).

Reprenent el fil... La pregunta lògica a hores d’ara de l’excursió per les entranyes de la Biblioteca de Catalunya és: ¿què diantre hi havia en aquell infern eròtic?

Despuntava per la seva qualitat i quantitat, en primer lloc, l’anomenada ‘Biblioteca de López Barbadillo y sus amigos’, una col·lecció de publicacions traduïdes i editades per tot un erudit, Joaquín López Barbadillo (1875-1922), crític de toros, reporter de premsa molt respectat al seu temps, traductor de Baudelaire, amic de Jacinto Benavente, Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Benito Pérez Galdós, Emilia Pardo Bazán, Ramón María del Valle-Inclán i, pel que sembla, un erotòman a l’altura del que temps després seria Luis García Berlanga, personatge al qual caldrà tornar després.

Hi havia també una selecta mostra de les revistes i llibres que durant els anys 20 i (per a desesperació de Lluís Companys quan exercia de governador civil i, per tant, perseguidor de la pornografia) meitat dels 30 va publicar en la seva impremta Joan Sanxo Farrerons, un personatge a qui el qualificatiu de polifacètic li queda massa curt. Promotor del naturisme, mànager de boxa, traductor shakesperià, fundador d’una companyia teatral, impulsor de la sardana i, el que dèiem, sobretot editor d’una literatura només per a adults que va publicar tant amb el seu propi nom com amb dos pseudònims de mala llet, Víctor Ripalda i Laura Brunet. Ripalda era el cognom de l’autor d’un popularíssim catecisme catòlic i Bunet era el d’una senyora de l’alta societat a qui Farrerons, pel que fos, la tenia jurada.

Sanxo Farrerons i López Barbadillo són dos exemples del que hi havia en aquell infern però, segons com, és més interessant el que apunta Guereña en el seu llibre, és a dir, el que no hi havia per culpa que Espanya no és França, o que ho és només ocasionalment si es tracta d’aquesta delicada qüestió bibliogràfica.

En cap biblioteca espanyola hi ha totes o, en el seu defecte, una gran majoria, de les 482 peces que referencia Guereña en el seu llibre. La Biblioteca Nacional d’Espanya atresora, és veritat, exemplars gairebé únics, com un original d’‘El arte de Venus seguido del arte de putear’, de Moratín. En aquest cas va ser gràcies a una donació. En altres ocasions ha sigut després de passar la Visa, com quan va decidir adquirir tota una joia en aquest gènere, 89 làmines lascives de ‘Los Borbones en pelota’, es podria dir que és tot un clàssic.

Pot ser que per a les biblioteques espanyoles no sigui una prioritat crear el seu propi infern. No van sobrades de pressupost per a adquisicions. Però no s’ha de menysprear un altre factor. Es tracta, en general, de material que va ser clandestí i que, poc o molt, de vegades continua en la penombra. En aquesta línia és deliciosa una de les anècdotes que explica Guereña. Li va ocórrer a un llibreter barceloní, de qui prefereix no donar el nom, que per a la seva botiga de segona mà va comprar diversos volums d’una col·lecció titulada ‘El año cristiano’ i es va sorprendre quan va descobrir que l’interior de cada un dels volums havia sigut pacientment buidat per amagar al seu interior, en conjunt, centenars de novel·les pornogràfiques publicades al segle XIX.

Quan es produeixen aquestes troballes les biblioteques podrien licitar, però la veritat és que arreu del món hi ha una plèiade de col·leccionistes amb molts més possibles. El 2016, per exemple, va aparèixer en un mercat ambulant barceloní de llibres antics un exemplar de ‘Diez años de una ‘muger’’, del qual se sap que Camilo José Cela en va tenir un en plena dictadura, ja que ho esmenta molt detalladament en el seu ‘Diario secreto’, i que un altre va formar part de la col·lecció particular d’un bibliòfil barceloní que podia presumir d’una importantíssima col·lecció cervantista.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El que passa sovint és això, que se’n perd el rastre. No obstant, que no se sàpiga en quines mans es troben només implica que no són consultables, però generalment estan ben preservats entre les propietats, per exemple, de personalitats com el colombià Julio Mario Santo Domingo Braga júnior, mort el 2009, però fins aleshores un profund amant de la literatura, amo de manuscrits de Proust, Baudelaire i Rimbaud, col·leccionista de peces històriques del rock i de pipes d’opi antigues i, en un moment de la seva vida, l’última mà que es va aixecar a la sala de subhasta de Christie’s per adquiri,r per 2,8 milions de dòlars, l’infern eròtic particular de Gerard Nordmannn, un dels més envejables del món.

Un any després de la mort de Domingo Braga a Nova York, va morir a Espanya (aquest detall ha quedat promès abans) Luis García Berlanga, cineasta per sobre de tot, però també un col·leccionista inesgotable de publicacions procaces. No necessàriament gravats ‘shunga’ d’aquells que al segle XIX, quan des del Japó van arribar amb barco a Europa, van transformar la història de la pintura, sinó de vegades simplement números i números de revistes com ‘Playboy’, ‘Bondage’, ‘Bitch’ o ‘Lui’. Berlanga no amagava en públic els seus gustos i fins i tot en presumia, però la seva viciosa col·lecció, de més de 3.000 volums, la tenia en un particular infern domèstic al qual s’accedia a través d’una escala de cargol i només ell en tenia la clau. Aquell infern ‘berlanguià’ va sortir a la venda el gener del 2018 a la sala de subhastes El Remate. Ningú va licitar per ella.