La Mercè diu adeu i posa deures per al 2023

CORREFOC

Als anys 80 va consolidar la seva fama, entre altres raons perquè la pólvora negra que feien servir les colles de diables anava barrejada amb alumini. Allò proporcionava als focs d’artifici una lluminositat sense igual. També una temperatura que exigia al públic una valentia massa més enllà del compliment del deure. L’alumini va acabar per substituir-se per titani, però alguns lluciferins asseguren que no és el mateix. Aquesta breu lliçó de química de la festa major ve al cas per remarcar que el correfoc ha canviat al llarg dels anys molt més del que sembla, així que els canvis mai haurien d’estranyar.

A la Mercè d’aquest any s’ha celebrat al passeig de Gràcia per dues raons, una de potent i una altra de simbòlica. La primera és que la Via Laietana està en obres, infernal per si sola, podria dir-se. La segona és que el passeig de Gràcia compleix 150 anys, una excusa com qualsevol altra. La qüestió és que tant ha agradat el que s’ha vist i, segons es miri, el sofert sota el foc, que sembla gairebé un 99% segur que el ‘correfoc’ s’instal·larà fins a nova ordre al més senyorial carrer de l’Eixample. Podria dir-se fins i tot que aquest ha sigut l’any de la seva internacionalització per l’enorme presència d’estrangers de visita a la ciutat que no van voler perdre-s’ho. Només així s’explica que la xifra d’assistents proporcionada per la Guàrdia Urbana fos de 120.000 persones, 80.000 un parell d’hores abans, al correfoc infantil. No és aventurat afirmar que després de 43 anys d’existència, aquesta celebració ha acabat ja en el circuit de coses per fer una vegada a la vida, com la Tomatina de Bunyol o els Sanfermines de Pamplona.

Si efectivament és així, toca un any més lamentar que no es tirés endavant una idea que el 1979 van tenir Agnès Trias i Xavier Jansana. Ells van ser (això recorden els més grans de l’Icub) els qui van encunyar la paraula ‘correfoc’, però no és res al costat del que a més pretenien. Volien que a aquesta gegant cercavila de diables el públic anés disfressat de bèsties salvatges. Algú, que s’hauria d’avergonyir per això, va desdenyar la idea.

PARC DE JOAN MIRÓ

Les baldufes del D’es Tro han girat gairebé sense pausa matí, migdia i tarda al parc de Joan Miró durant tres dies de la Mercè. A la dreta de l’escenari estaven aparcats, en perfecta bateria, desenes de cotxets de nadó. Diuen d’aquest artista mallorquí que és el Pep Bou de les baldufes. Entre les palmeres del parc han sigut vistos programadors de teatre infantil i de festivals de circ d’altres ciutats per prendre nota. Per les quatre cantonades d’aquest gran jardí de l’esquerra de l’Eixample (una mica pelat, de vegades) hi havia a tota hora una cosa per fer amb els més petits de cada família. Ha sigut un rotund èxit. I quin contrasti. Aquell lloc, ni més ni menys que l’equivalent a quatre illes de l’Eixample, va ser fins a 1979 l’escorxador de la ciutat.

Va ser amb Narcís Serra com a alcalde que l’Ajuntament de Barcelona va estimar enviar un missatge a la ciutadania precisament amb aquell solar. Va ser el primer nou parc d’una ciutat que durant dècades s’havia tornat addicta a l’asfalt i aquests dies s’ha remarcat que s’integra per fi a la Mercè, amb l’argument que en les edicions del 2020 i 2021, per pandèmiques, no es va poder esprémer tot el seu més que evident potencial. Fals. La plaça de Joan Miró va ser escenari de la Mercè a principis dels anys 80. En la memòria de molts ‘movidòlegs’ es manté indeleble el record d’un triple concert celebrat allà amb Radio Futura, Alaska y Dinarama i Nacha Pop sobre l’escenari. Tant de bo les portes del Ministeri del Temps existissin de veritat.

Feta aquesta puntualització, gairebé una fe d’errors sobre el que sosté l’ajuntament, la qüestió és que l’aposta pel públic familiar de la Mercè al parc de Joan Miró ha sigut (sondejats els seus responsables) gairebé immillorable. Repetirà el 2023.

PARC DE L’AQÜEDUCTE

És, sembla, una llei no escrita de l’urbanisme: les ciutats creixen cap a ponent. Tret d’obstacles geogràfics, sembla que la norma se sol complir de manera general en els dos hemisferis. Barcelona va contravenir aquesta tendència amb motiu del Fòrum del 2004 i, pel que sembla, la Mercè també aquests últims anys, en els quals primer la programació musical es va traslladar a les platges del nord de Nova Icària, després es va conquerir la riba del Besòs i aquest any la festa major ha viatjat fins a Ciutat Meridiana. S’ha revelat el Parc de l’Aqüeducte com un lloc encantador. Estrany seria no repetir, diuen fonts de l’Icub, i més perquè això significaria, a més, malgastar tota la feina feta entre bambolines. Les cercaviles que recorrien el barri per animar els veïns a anar a la festa eren nens de les escoles de la zona. Els entrepans a l’improvisat bar l’atenien comerciants de Ciutat Meridiana. Com a possible detall a corregir, expliquen, hi ha aconseguir que no se superposi el so dels escenaris quan en cada un hi ha espectacle, res impossible d’aconseguir.

EL GREC I LA ZONA UNIVERSITÀRIA

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Un quart de milió d’espectadors ha tingut la Mercè musical, principalment sota el paraigua del BAM. Fins a 18 escenaris diferents hi ha hagut. N’hi ha d’inamovibles del programa, com el passeig de Maria Cristina, on l’única nota a millorar és la de la seguretat una vegada que acaba l’espectacle, la platja del Bogatell, l’únic de cara al mar i, per citar un tercer lloc dels clàssics, l’avinguda de la Catedral, on aquest any es va retre un merescut homenatge a Pau Riba.

L’interessant és el nou o diferent. A l’Icub estan encara impressionats amb les nits del Grec, diferents en ambient a les del festival teatral d’estiu, però que han tingut (això expliquen els assistents) un clima molt especial. Res a tocar, diuen. No és el cas de la decisió de portar la música al cor de la Zona Universitària, al carrer de Martí Franqués. Ha agradat el lloc, però des de l’Icub admeten que caldrà calcular millor els serveis disponibles (lavabos, per exemple) i indicar millor els camins d’accés i sortida. Res no esmenable. Realment molt enrere queden aquells anys, ¡ai!, de l’ingrat Sot del Migdia, que aquest sí que no tenia solució.